A pas de tortuga

A finals d’agost vaig sortir de Camerun direcció a Gabon. Sabia que en aquesta ex colònia francesa eren temps de eleccions i que podria no ser un país fàcil de visitar però no m’esperava el que allà em trobaria. De Yaoundé (Capital de Camerun) vaig agafar un bus direcció a la frontera gabonesa (Kenya Ossi), com sempre em vaig ajuntar amb algun local que fes el mateix recorregut per fer mes fàcil el creuament de frontera. En aquest cas va ser una mama Gabonesa i el seu fill els que m’ajudarien a arribar a terres gaboneses sense masses problemes. Després d’una combinació de busos i taxis bamp arribar a Pitam (nord de Gabon) on ens bamp acomiadar. Sabia de la importància de creuar la frontera abans del dia 30 d’agost doncs tenien lloc els comicis i tancaven les fronteres del país. Pitam es un poble de majoria Fang del nord, no massa lluny de guinea equatorial, la única ex-colònia espanyola a l’Àfrica subsahariana. L’ambient era tens, el dia següent tenien lloc les eleccions i els diferents politics anaven amunt i avall fent reunions. Al carrer es succeïen les discussions i molta gent estava enganxada a la ràdio o a les televisions. Tot i així la vida transcorria de manera normal, al mercat les mames venien els productes locals estesos al terra en un ambient de caos organitzat mentres feien petar la xerrada amb les seves veïnes o amb els peatons. Tot sota la mirada de la policia i l’exèrcit que patrullava la ciutat des de feia uns dies.

Al dia següent, mentres tenien lloc les eleccions jo ja estava viatjant cap al centre del país, direcció a Njole. Un cop a Njole els carrers estaven deserts i totes les botigues tancades, l’únic post de menjar obert del poble on cuinaven pollastre sobre uns bidons de petroli que ara servien de barbacoa concentrava la majoria de gent que corria pel carrer a la espera de la seva ració. Les conversacions giraven al voltant de la política i de les esperances que molts gabonesos havien posat en aquestes eleccions.

I es que per molts gabonesos aquests era un moment molt important. Durant 42 anys havia governat el país amb ma de ferro Omar Bongo. Aquest feia pocs mesos que havia mort en una clínica de Barcelona. I molts esperaven el canvi. Els candidats que es presentaven a les eleccions (mes de una vintena) procedien majoritàriament de l’anterior govern on hi havien sigut ministres llevat d’Ali Bongo, el fill de l’antic dictador que també es presentava.

La campanya electoral havia sigut intensa, sent la de Ali la que contava amb mes diners, la majoria provinents dels pressupostos de l’estat destinats inicialment per d’altres coses. Ali s’havia comprat almenys un helicòpter i es desplaçava pel país fent mítings en els camps de futbol. Les campanyes consistien en una gran festa, tot el poble assitia a aquell event. Es regalaven camisetes, gorres, mòbils i diners en metàl·lic a la totalitat d’assistents als mítings (la quantitat variava en relació al lloc que ocupaves a la societat i la teva capacitat de influència) així com begudes alcohòliques i demès. Tot i així la abstenció va ser altíssima.

Gabon durant molts anys ha sigut una perla per França i Omar Bongo el seu aliat més fidel. Les empreses de la ex colònia controlen bona part de la economia gabonesa i el 80% de les inversions estrangeres a Gabon són franceses. Les seves principals exportacions son petroli , fusta, manganès i urani que van a parar en un 62 per cent a França. Per altra banda les seves principals importacions provenen també en un 62% de França, en forma de productes manufacturats com maquinaria agrícola, materials per la construcció, transports etc..

Gabon es el 84 país mes ric del món considerant el seu PIB però ocupa el 119 lloc de 177 en l’índex de desenvolupament humà.

L’empresa de capital francés Total, quart grup petrolífer del planeta controla bona part del petroli gabonès. Amb uns beneficis nets al 2007 de 12.203 miliards de euros (4 vegades el pressupost de tot Camerun) i ha estat acusada per associacions con Survie i diferents ONG’s de contribuir directa o indirectament a l’enriquiment dels dirigents locals que no dubten en massacrar als seus pobles. Aquesta empresa no dubta en negociar amb els dictadors de Congo, Angola o Sudan així com amb el mateix Omar Bongo. Aquesta empresa va ser obertament defensada per Omar Bongo amb una cèlebre frase que descriu molt bé les relacions nord-sud: “ L’Afrique sans la France, c’est la voiture sans le chauffeur. La France sans l’Afrique, c’est une voiture sans carburant” (Àfrica sense França es un cotxe sense xofer. França sense L’Àfrica es un cotxe sense carburant)

Una altra empresa francesa amb les urpes posades al Gabon és Rougier. Una empresa comercialitzadora de fusta en estat brut. La fusta prové dels boscos de Gabon, Camerun i Congo. Sobre les 78 essències que exporta la marca 55 provenen de l’Àfrica representant el continent un 77% de la seva xifra total de negocis. Aquesta empresa ha sigut denunciada reiteradament per explotació il·legal. Les relacions dels Bongo amb l’empresa francesa han sigut molt estretes. Al 2001 el president gabonès. En part pressionat pel Banc Mundial i el FMI va decidir de posar fi al monopoli d’explotació de fusta fins ara en mans de una societat nacional. Això va acabar representant que la principal empresa beneficiaria d’aquesta maniobra en fou rougier, doncs a partir d’aquest moment ha vist la seva part de mercat doblada.

Pel que fa  a la cooperació militar França te un base permanent amb 800 soldats a Libreville, la capital.

Al març de 2007 3 associacions franceses van denunciar a cinc caps d’estat Africans per “bens mal adquirits”. Pel que sembla el gabonès Omar Bongo Ondimba, el congolès Denis Sassou Nguesso, El  burkinabé Blaise Compaoré, l’angolès Eduardo Dos Santos i l’equatoguineà Teodoro Obiang tenen a França un conjunt de bens immobiliaris i comptes corrents totalment desproporcionats en relació amb els sous que cobraven com a caps d’estat. Les investigacions van ser aturades de manera fulminant. No es podia entorpir les relacions entre els politics europeus i els africans.

La relació entre Omar Bongo i el govern francès era tan estreta que en el mateix sí del govern gabonés França hi tenia 22 ciutadans francesos treballant com a consellers presidencials.

Així no és de sorprendre que amb la mort del pare els politics francesos donessin suport obertament al seu fill Ali Bongo Ondimba.

Per altra banda jo finalment vaig anar a parar a Libreville (la capital), havia de fer alguns tràmits i havia de passar per la ciutat, a tres dies de les eleccions els resultats encara no s’havien publicat i l’ambient era tens però no havia passat res d’extraordinari. Al arribar a la capital de seguida em vaig adonar que alguna cosa estava apunt de passar. Els carrers estaven deserts, els comerços tancats en la seva totalitat i l’exèrcit patrullava els carrers. Les forces armades havien a més pres tots els punts estratègics de la capital, com les entrades i sortides, benzineres etcètera. De seguida me’n vaig tornar cap a l’hotel on l’ambient era de por generalitzada, no es sabia si estàvem davant d’un cop d’estat de la oposició, del mateix govern o les forces armades estaven allà per evitar possibles aldarulls. Al arribar a l’hotel tothom estava enganxat a la televisió: estaven donant els resultats de les eleccions. Si a Gabon hi viuen un milió i mig de persones només 800 mil estaven cridats a votar (la resta eren immigrats) i d’aquests tot i la campanya electoral a la americana només n’havien votat un 40 per cent. Amb això un 40 per cent dels vots eren pel fill de l’antic dictador, un 25% fou per Andrés Mba Obame i un altre 25% per Pierre Mamboundou.

Ali Bongo Odimba seria el president. Davant aquesta noticia la ciutat es va veure envolta amb un caos total. Centenars de manifestants sortiren al carrer a protestar contra el que consideraven la continuació del règim i el frau electoral. Les columnes de fum es divisaven des de la finestra del restaurant de l’hotel on estava. Edificis sencers, cotxes, comerços, mercats, tot va ser arrasat i cremat. Les classes mes marginalitzades i excluides van aprofitar per prendre’s una part del pastel que se’ls nega a diari. A Port Gentil, la capital petrolífera del país la revolta va ser encara mes intensa. Gran part de la ciutat va cremada i es va focalitzar mes amb els interessos francesos a Gabon. Un edifici sencer de la empresa Total va ser reduït a les cendres així com el consolat francès de la mateixa ciutat. Els 22 consellers presidencials de l’antic govern van enfilar el camí cap a França, els seguirien mes de 2000 ciutadans francesos que van ser repatriats de manera urgent. No es perdonava el suport de França a Ali Bongo.

Al cap però de tres dies la calma va anar retornant al Gabon, les revoltes havien sigut violentament reprimides, amb el resultat de varis morts, almenys un assassinat per les bales de l’exèrcit francès.

Diferents associacions van qualificar les eleccions de cop d’estat electoral però les potències europees, es van afanyar en legitimar al nou president.

Jo, quan vaig poder sortir de l’hotel, vaig enfilar cap al sud de Gabon, esperant creuar aviat cap a Congo.

Epali, benvigut a la web de la tortuga que viatja! si vols deixar algun comentari sobre la web, sobre mi, sobre els viatges, si has trobat la web per casualitat o et fa pal escriure sota una determinada entrada fes-ho aqui!

No importa l’estona que pasis ficant la teva mosquitera, hi ha mosquits capaços de traspasar les mosquiteros mes ben posades.

Les distancies son relatives, sobretot quan demanes a algun local quan falta per arribar al destí. un kilometre en poden ser tres, cin, quinze vint o mes.

La frase “d’aquí una mica” pot representar una espera de una hora, cinc o dos dies. El temps també es relatiu.

Si has d’agafar transport local no fagis plans, no saps ni quan sortiras ni quan arribaras.

Els transports colectius surten quan estan plens, quan demanes cuantes places falten per omplir el vehicle i et diuen que dues pot ser que el teu sigui el primer bitllet que hagin vengut.

Es normal que els locals et convidin a dinar si ells ho estan fent.

No intentis ballar com ells, per molta habilitat que tinguis amb el ball África faras el ridicul espantós. Aixó si, ells et diran que ho has fet la mar de bé.

Si estas en una festa de mes de 500 persones, ets l’unic blanc i la gent va ballant per torns davant la resta veste preparant, ballaras.

Es normal que el recepcionista entri a la teva habitació de l’hotel sense trucar a la porta mentres t’estiguis dutxant per tornarte el canvi. Oblidat de la privacitat.

Si intentes estar amb tu mateix, ves un a un lloc allunyat on no hi hagi ningu, si intentes fer la cervesa en un bar pasant de la resta acabaras ballant.

En els paisos no musulmans ser blanc et converteix en un sex simbol per a moltes noies, no et confonguis, segueixes sent igual de lleig.

Si vas a un restaurant i demanes un plat elaborat el tindran llest “d’aquí una mica”

Quan demanis al recepcionista de l’hotel si tenen aigua i llum i et digui que si l’aigua pot ser un parell de galledes.

La carta del menú es enganyosa, enteret be del que menges, bushmeat pot ser des de llebre a micu o porc espí.

Quan pugis en un taxi i demamis al taxista si coneix el lloc on vols anar es normal que et digui que si i el taxista acabi perdut demanant als peatons si saben com anar a on vols anar tu.

Si a qualsevol se li cala el cotxe i necesita una empenta es normal que cridi per la finesta demanant ajuda i tots els peatons surtin a ajudarlo sense esperar res a canvi.

En un minibús de 15 places perfectament ni queben 30.

En un turismo hi queben 8 persones perfectament.

En un minibús de 15 places on n’hi viatgen 30 es normal que la dona de la darrera fila es posi a parlar a crits amb el conductor de qualsevol tema durant mitja hora.

Si demanes algo a algu es difícil que et diguin “no ho se”.

Si algu del bus s’esta pixant nomes cal que cridi i que ho fagi saber al conductor, parara sense problemes.

Un cop el bus esta ple i el conductor te tots els diners, el primer que fara es anar a ficar la benzina. (si arriba a la gasolinera)

Es normal que els conductors i viatgers es parin al mig del no res a comprar productes locals mes barats mentres la resta del bus espera. (o a saludar un amic, cosi o germa…)

Les familias son numeroses. En una mateixa taula de bar amb dos locals asentats si demanes si son familia facilment et diran que son germans, tot i que fagi tres dies que es coneixen i no tinguin cap parentiu.

Si demanes a dos germans si son del mateix pare i la mateixa mare pocs et diran que si.

Pots acabar pagant un terç del preu que t’havien dit incialment .

Rentat les mans, en un mateix dia pots haver-la de donar a desenes de persones.

Allunyat sempre dels policies i dels borratxos (sobretot si la cosa va junta)

Si busques els sevei d’un guia i li demanis si pots anar a on vulgus anar pel teu compte et dira que no perque es obligatori anar amb un local o es tracta d’un lloc super perillos.

Els guies no es busquen, et troben.

Si proposes a algu d’anar a sopar o a pendre algo pagaras tu. Si t’ho proposen pagaran ells.

La musica s’escolta a tot volum sigui en un bus, bar o al carrer.

Si sona musica la gent es posa a ballar, siguin vells o criaturas i al lloc que sigui. Com a casa nostra vamos.

Els cineforums es fan mentres encara dura la película, totes les escenas es comenten en veu alta i a viva veu.

Qualsevol persona et donara conversa si ho desitges i si no es posible que també.

La frase “tinc presa, ara no puc, perdona” no existeix.

La frase “tinc presa” tampoc.

Si saludes a una mama amb una criatura acabada de neixer i mostres interes es facil que acabis tu amb el nen en braços.

Qualsevol pot cuidar els nens de qui sigui. Si la mama no s’en pot ocupar momentaniament qui estigui al seu costat en aquell moment no posara cap impediment en cuidarlo una estona (tot i que no es coneguin de res). Aixo sigui en un bus, estació o al carrer…

Si estas viatjant en bus morinte de calor i obres la finestra es posible que te la facin tancar perque la resta de locals te fret.

Si algu necesita un cop de ma perque ha de portar paquets pesants es facil que els mateixos peatons l’ajudin sense esperar res a canvi i sense que hagi demanat l’ajuda. Si es una mama no tindra problema.

Les mames donen el pit al lloc que sigui i en el moment que sigui.

Entrava a Guinea amb el regust agredolç que m’havia deixat Guinea Bissau. Guinea Bissau és un país bastant peculiar d’Àfrica occidental on havia fet molt bones coneixences i havia disfrutat de l’hospitalitat africana més sincera. Per altra banda, les seqüeles de la suposada malària encara es feien notar. Dic suposada perquè no vaig ser capaç de trobar un sol metge en tota la zona sud d’aquest minúscul país. El país estava de potes enlaire, quan vaig entrar feia poc que havien matat al president, a un tal João «Nino» Vieira. Els militars havien entrat a casa seva i se l’havien carregat com a resposta a l’atac que havia rebut el cap de l’exèrcit dies abans, el General Tagme Na Waie. Mentrestant, la població restava insensible i indiferent als fers i desfers dels seus governants. El desig majoritari palpable arreu era que es matessin tots entre ells i els deixessin en pau. Guinea Bissau és una ex-colònia portuguesa amb uns índex de pobresa molt exagerats i l’última colònia a «independitzar-se». Una de les peculiaritats del país és que és l’escala que fa la cocaïna arribada de sud-americà abans d’entrar a Europa i és pel control d’aquest mercat que es produeixen magnicidis quotidians. El serveis sanitaris no funcionaven ja que els metges portaven mesos sense cobrar els salaris i el mateix passava amb els mestres. Els únics que cobraven eren els militars i la policia. Però no és sobre Guinea Bissau de què vull parlar.

Seguint amb el fil de la història i després d’incontables hores dins d’un land rover atapeït de gent i mercaderies vaig creuar la frontera i vaig arribar a Guinea, més concretament a Conakry, la seva capital. Per sort o per desgràcia a la capital guineana hi tenia un contacte que havia trobat a la web www.couchsurfing.org que m’acolliria a casa seva. Era un pis luxós situat a la zona rica de Conakry i dins d’una urbanització emmurallada i vigilada les 24 hores. En Rob era un nord-americà que tenia una consultoria i vivia amb un altre nano blanc, també americà i que també treballava a la capital guineana. Els dos havien sigut Peace Corps. Fent un incís, el programa de Peace Corp (cossos de pau) és una maniobra dels estats units que consisteix en enviar i pagar a nord-americans joves una estada de dos any en un lloc concret dins la geografia mundial. No tenen cap programa fixat i solen ser lliures per triar el projecte que volen desenvolupar, i no n’han de passar comptes al seu govern en cap moment. Normalment es dediquen a muntar cooperatives o a la pedagogia. Més enllà del colonialisme cultural i la implantació de dinàmiques capitalistes en regions on es mouen amb altres lògiques els Peace Corps són un contacte permanent del govern estadunidenc amb els països hostes. En aquest sentit es normal que alguns d’ells acabin treballant als països on han estat durant el programa aquest cop treballant directament per multinacionals o les institucions americanes. Era el cas de l’amic del Rob (el nano que m’acollia), no m’enrecordo del seu nom però suposarem que es deia Steven. L’Steven treballava pel departament de defensa del govern dels Estats Units (es llegeix exercit dels EUA) en col•laboració directa amb l’exèrcit guineà. Les seves tasques eren de logística i coneixia a la perfecció totes les armes, tancs i maquinària de què disposava l’exèrcit de Guinea amb el qual treballava. Lògicament no em vaig sentir bé amb cap d’aquests dos personatges i vaig decidir marxar d’aquella casa.

Mentrestant la situació política de Guinea era d’allò més delicada. A finals del 2008 el president que havia governat durant dècades aquesta ex colònia francesa, Lansana Conté havia mort. Immediatament hi va haver un cop militar i el nou president va passar a ser el militar Moussa Dadis Camara. Dadis va afirmar que el seu govern era transitori i que al 2010 convocaria eleccions i que ell no es presentaria però les seves ànsies de poder el van fer canviar d’opinió en breu, cosa que incomodà a la Unió Europea pels motius que explicaré més endavant. Els seus discursos esperpèntics i autoritaris on no deixava passar l’oportunitat d’escridassar en públic als rivals, ja es coneixien com els shows d’en Dadis es barrejaven amb els videoclips que emitia la televisió guineana ballant amb ballarines i cantant que acabaria amb la corrupció. Mentrestant, França i, com vaig comprovar jo mateix, els Estats Units seguien donant suport econòmicament i logísticament el seu exèrcit, França concretament amb dos milions d’euros a l’any en matèria de col•laboració militar, a més de la venta directa d’armes. Tot i així les relacions amb França després de la independència no eren bones, Guinea fou un dels països que més enèrgicament es va apartar de la seva antiga colònia a partir de l’independència. Tot i així França no es vol quedar endarrere amb el repartiment del pastís.

Dadis Camara, antic cap d’Estat de Guinea victima ´d’un intent d’assassinat el 3 de desembre passat.

I es que a Guinea hi ha molt que repartir-se, sota el sòl d’aquest país hi ha el 40 per cent de les reserves mundials de bauxita (mineral de què se’n deriva l’alumini) i els països occidentals no es volien quedar endarrere. No es d’estranyar que les mines de bauxita del país són propietat de tres de les més grans companyies d’alumini del món, Alloca d’EUA, Alcen de Canadà y Rosal de Rússia. Els governs d’aquests respectius països no van dubtar en donar suport i finançar a través de la firma de contractes milionaris amb l’antic govern de Guinea, corrupte i dictatorial. Però és ara que Guinea passa a primer pla de l’actualitat internacional, a l’igual que Zimbabwe i altre països d’Àfrica i es considera als seu govern com de tirànic i salvatge. Però perquè ara? i perquè Guinea i no Gabon, Camerun, Níger o qualsevol altre país Africà que també esta en mans d’assassins?

El tema és que Guinea, comandada per Dadis va firmar amb Xina un contracte on el país asiàtic es compromet a invertir a Guinea 4,5 mil•liars d’euros en infraestructures i per l’extracció de bauxita, or, ferro, petroli… donant l’esquena a les empreses occidentals i als seus govern que fins a setembre de 2009 havien col•laborat estretament amb el dictador Dadis i els seu precursor.

El 28 de setembre passat i davant les declaracions de Dadis afirmant que es pensava presentar a les properes eleccions els partits de l’oposició van convocar un míting a l’estadi de Conakry. La manifestació, legalitzada pel govern es va saldar amb més de 150 morts, milers de ferits i desenes de violacions quan els soldats de Dadis van entrar salvatgement a l’estadi per avortar l’acte polític.

Immediatament em va venir al cap la imatge de l’Steven, l’americà que vaig conèixer a Conakry i que col•laborava estretament amb els botxins.

El 3 de desembre passat, m’assabento que Dadis esta hospitalitzat a Marroc després d’una tentativa d’assassinat. El responsable és Toumba Diakité, un altre militar de la junta que governava el país i que Dadis havia acusat de ser el responsable de la matança del 28 de setembre, al•legant que ell no podia controlar l’exèrcit. Amb Dadis en estat greu i amb Toumba fugit el país rau en mans ara mateix de Sékouba Konaté, el numero tres de l’anterior govern i que ja ha sigut beneït per les potències occidentals.

L’ombra de França en l’assassinat no ha tardat en aparèixer i en resposta els gendarmes que custodiaven l’ambaixada francesa a Conakry van ser ferits per dispars de bala no fa massa dies.

Les relacions dels països occidentals amb les seves antigues colònies segueixen sent relacions d’explotació. Guinea n’és un exemple però són la majoria de països africans que veuen els seus recursos espoliats per tercers països en molts casos, les antigues colònies. Si bé estan entrant nous actors dins del panorama d’espoli Africà encara és França el país amb major nombre d’empreses estrangeres al continent. Dins d’aquest marc ha entrat amb força la xina, nova colonitzadora d’Àfrica i en pugna directa amb els països occidentals pel control de les seves matèries. Per aconseguir-ne el control es dóna suport directe a dictadors (com és el cas de Gabon, Camerun o Níger) a nivell econòmic i de subministrament d’armes i s’alimenten conflictes armats (com el cas de República Democràtica del Congo). Més enllà d’assenyalar als governs africans o europeus i a les seves empreses caldria reflexionar qui són els compradors de les mercaderies espoliades. Som nosaltres els últims beneficiaris de l’explotació, ja que amb aquesta relació d’espoli ens arriben productes manufacturats que ens faràn la vida més còmoda (que no més plena). Un cooperant que treballa per una ONG al Congo es feia la pregunta si realment nosaltres podíem reclamar el dret a tenir ordinadors portàtils, mòbils i aparells d’última tecnologia. Els ordinadors portàtils porten un mineral que prové de l‘est del Congo (el Coltan) i que és el responsable de la guerra que fa anys que dura.

Podem reclamar el dret a tenir objectes sofisticats però per a nosaltres aquest dret suposa l’empobriment i l’alimentació del conflictes armats. Fent-se a nosaltres també còmplices.

Alguns enllaços:

http://www.slate.fr/story/11653/lombre-de-la-chine-sur-la-guinee

http://survie.org/francafrique/guinee-conakry/article/guinea-2006-2007-2009-siguen-las

http://forum.guineenews.org/forum_posts.asp?TID=2155

http://www.elpais.com/articulo/internacional/pais/bauxita/elpepiint/20081226elpepiint_10/Tes

http://www.lavozdegalicia.com/lugo/2008/10/10/0003_7211872.htm

http://www.alcoa.com/guinea/en/home.asp

http://www.sourcejuice.com/1272116/2009/10/20/Los-medios-comunicaci%C3%B3n-Francia-China-Guinea-firmaron-enorme-sin/es/

http://www.afrol.com/es/articulos/14671

Tornem a estar a Berga, en plena resaca del viatge. Sembla que han sigut dos dies i
han sigut 7 mesos i mig. El temps pasa volant. Abans no m’en descuidi vull donar les gràcies a bastanta gent per tot el que m´han donat.

Al cofoi per acompanyarme al comensament del viatge a Senegal. al Pablo un xaval que curra per una ONG a Dakar que em va acollir una setmana sencera a casa seva. Al Pere, amic del cofoi per posibilitarme un munt de contactes a Dakar que em serien super utils i per deixarme el seu pis. Al Aris, amic dels dos ultims, senegales que intenta tirar endavant una empresa de turisteo i que em va portar de festa a una soiré senegalesa on vaig haver de ballar davant centenars de persones. Al Papis i al seu colega que no ménrecordo com es diu, per ser un guies genials, transparents com les aigues de l’índic i uns dels senegalesos mes ben parits que vaig coneixer. Al Chuck, el nigeria que vam coneixer amb el cofoi a Cap Skirring i que destilaba honestedat i que lluitava per guanyarse la vida venent cuadres de qualitat en un pais que no era el seu. Al Jah, el guia guineà d’un parell de guiris sosos que vam coneixer amb el cofoi a saint louis i que ens vam endur de festa, guiantlo nosaltres, mentres els seus dos clients dormien a l´hotel. A la familia de senegalesos que ens van guiar fins al cami de forma totalment desinteresada quan amb el cofoi ens haviem perdut portant la moto anat a les cascades de Indefelo despres de visitar la seva humil familia en terres sahelianes en un clima totalment inospit. Als habitants de Iwolo, per la seva hospitalitat i pel menjar suculent al que ens van convidar. Al Luis i tota la seva tropa, al sud de senegal amb els que ens vam menjar centenars de delicioses ostres a casamance. Al Hola, senegales que havia viscut o sobreviscut a Barcelona venent collerets al bar opera de la rambla i que ens va guiar per la zona de casamance i convidar a veure la seva familia. Als senegalesos amb els que vam compartir litros i litros de vi de palma despres d´oferirne una mica als nostres ancestres abans de cada glop. Al senegales que vam coneixer a la zona també de casamance, extrovertit com la majoria de oest africans, jornaler, que vam coneixer en un poble molt humil i que vam tornar a trobar treballant explotat de jornaler en una plantació i amb el que també vam compartir alguns glops del vi blanc de les palmeres. Al Ferran, catala que treballava amb els ximpanzes de Kedougou i que ens va asesorar al planejar una ruta interesant per senegal.
Al Papis de guinea Bissau, xaval que es guanyava la vida comprant roba a Gambia i venentla al seu truculent pais. Que vaig coneixer al trajecte zinguinzor-Bissau i que em va acollir a “casa” seva de forma desinteresada, convidar a diferents apats i que em va pasejar per tota la ciutat a veure la seva familia. I que finalment em va obsequiar amb un amulet de protecció que per ells es extremadament valuós.
Al gerent de “l´hotel” de guinea bissau on em vaig pasar varis dies recupentantme de la “malaria” que em va tractar genial i amb el que vam tenir interesantisimes conversacions sobre el seu conflictiu pais. Al Papa, forner i granger, del poble fronterer amb Guinea (Conakri) que al quedarme tirat enmig del no res em va acollir a casa seva, preparantme el llit i acondicionantme el seu magatzem d’anacarts perque m´hi quedes a dormir. Despres, com sempre, de convidarme a coneixer la seva familia i a un suculent dinar guineà. Tot, com sempre en aquest pais, de forma totalment desinteresada. Al Holandes que vaig coneixer a Conacri, amb el que vam coincidir a casa d’un ex peace corp america, que vaig trobar al www.couchsurfing.org i amb el que ens vam fer de seguida, amant dels boscos, que ho havia deixat tot per anar a treballar en aquest pais tant complicat com a agent rural amb la tasca de fer l’inventari d’especies dels boscos tropicals secs del sud de guinea. Finalment la seva feina va ser abortada abans de començar a causa de la corrupcio endemica que pateix Guinea. Els diners pagats pel govern alemany pel projecte van desapareixer. Dadis camara, moret ja!
Al guia que vaig tenir per travesar a peu els 40 o 50 K la frontera entre guinea i senegal, des de Mali ville fins a Indefelo (on havia estat ja amb el cofoi). Un africa tipic, escanyolit, fort com un roure, capas de soportar les condicions climatiques mes adverses i lluitador que ho donava tot per tirar endavant a la seva familia en un dels paisos mes pobres. Que emigrava sovint a Senegal per treballar venent recarregues de telefon mobil i que va ser estafat i explotat pel seu propi oncle.
A la montse, es clar, per recorrers milers de kilometres per venirme a veure a Senegal i amb la que vam pasar moments inoblidables en terres bastant inospites pels guiris blancs. A la parella de holandesos que vam coneixer al a frontera de Mali, que al veurens perduts ens van portar amb el seu camio fins a Kayes, el primer poble de Mali, que s´ho havien vengut tot per comprarse un camio acondicionat i recorrers el mon.
al Brice i al Bass, per acompanyarnos part del viatge per terres de Mali, el primer frances i el segon senegales, humils i agradables i que espero tornar a veure en un futur. El bass no va dubtar en convidarnos a casa seva, tambe a veure la seva familia i al tipic plat delicios senegales, El tiub si no recordo malament.
Al guia que vam agafar a Mopti, que ens va portar en piragua pel riu niger i que ho va donar tot per protegirnos de l´harmatam, vent sahelià que pot portar a tormentes d’arena que cobreixen el cel de foscor absoluta, com va ser el nostre cas.
A L’Arhur, el frances que vam coneixer a Sevare, Mali i que ens va acollir a casa seva despres de contactar amb ell a traves del www.couchsurfing.org
Al Gibril, Burkinabe, que va ser el nostre guia durant un dia a Bobo, sud de Burkina i que ens va acabar convidant al casament de la seva germana, on vam asistir i disfrutar d’una ceremonia animista. Aixi com de litres i litres de cervesa de mill i vi de palma.
Als Zem de benin, son els conductors de taxi-motos de les ciutats de Benin, d’una eficacia brutal, honestos, millors que qualsevol guia, coneixedors de tots els carrers i formes d’arribar a qualsevol part del pais sortint de Benin, em va ser de gran ajuda, uns cracks!
Als camerunesos, senegalesos i beninesos de Cotonou amb els que feia el cafe cada dia a la parada que tenien a sota el meu hotel i amb els que pasava hores xerrant de qualsevol cosa cada dia durant la setmana que vaig haverme déstar en aquesta ciutat horrible que es cotonou esperant que els de Virgin nigeria trobesin la meva maleta.
Tambe al currela de una petita tenda de alimentacio i de tot i mes, a Kaolack, a Senegal, on pasava els matins fent temps esperant que arrives la montse, xerrant amb ell i explicantme com funcionava tot al meu voltant.
Al Guardia de l´hotel de Cotonou que em va fer un favor enorme portantme un paper a l’aeroport que m´havia descuidat de donar.
Al parell de francesos que vaig coneixer al nort de Benin, amb els que vaig viatjar, super macus pare i fill i que viatjaven per un mes o aixi per terres de les tata somba (nort de benin i togo). (uns dels pocs guiris que vaig coneixer a benin)
A la cecil, monja camerunesa que coneixia de feia anys i que tot i que no coincidim en res a nivell de creencies i de idees em va acollir i ajudar durant el parell de dies que vaig estar a Sinandé.
Al guiri alemany que veig coneixer i vam viatjar a Togo, a la festa dels Evala, al costat de Kara. La festa eren rituals d’iniciació i que representaven el pase a l’edat adulta per a molts joves, eren ceremonies on es lluitava.
De Ghana, donar les gracies, sense dubte al Papis, un nanu que vaig coneixer al sud del pais que currava netejant diposits de les gasolineres i que em va portar amb el cotxe de la feina amb els seus culegues curreles fins a Accra, a 500 km dón ens trobavem de manera desinteresada i que em va convidar a dormir i a menjar a casa dels seus pares i em va acabar donant tot de roba que encara porto.
A la mama que vaig ajudar a portar les maletes a l’arrivada a l’aeroport de cameron i que em va acompanyar fins a l´hotel, el dia seguent em va venir a buscar amb el seu tiet i vam anar junts fins la capital de cameron, on el seu marit ens va venir a buscar a l’estacio de busos i em va portar fins a on estava la meva mare.
Als meus pares, la montse, al meu germa i la seva novia, es clar, per compartir les experiencies africanes durant unes setmanes. Amb la meva mare ens ho vam pasar genial anant fins a la selva camerunesa. A les monges cameruneses que em van acollir a Yaounde.
A les mames que em van ajudar a creuar la frontera cameron-gabon, gens facil i on em vaig trobar amb mil i uns ploblemes al arribar a Gabon.
Al gabones que vaig coneixer a Bitam , al nort del pais, que parlava castella perfectament i que havia viscut durant 6 mesos a andalusia, estudiant nose que. Vam compartir algunes cerveses, que no em va deixar pagar i vam tenir divertides converses sobre el xoc cultural que li va soposar viure a europa.
Al nanu de libreville que em va treure d’un merder impresionant, minuts abans que tota la capital de gabon es veigues inmersa en el caos em va aturar un taxi, asegurar que era un taxi real i va fer que em tornesin immediatament a l´hotel. Als nanus de l´hotel amb els que vam compartir la por generalitzada per la incertesa de no saber el que estava pasant.
Ja a Mayumba, a la frontera amb congo, a la Paula al nando i al angel, espanyols que curraven en diferents coses i amb els que vam coincidir de casualitat al cul del mon. La Paula una andorrana que em va acollir a casa seva i convidar a una excusrio a veure balenes, genial! merci paula! ens veiem aviat.
A la familia Gabonesa amb la que vaig viatjar durant 3 dies, creuant la frontera gabon-congo i amb els que ho compartiem tot, els menjars, les cerveses i converses interesants.
Al chofer congoles que un cop acabat el trajecte de 8 hores amb la picap em va portar fins a la porta de l´hotel que em va buscar per mi, despres com sempre de pasar a veure tota la seva familia a Pointe noire, a Congo.
Al Cristoph es clar, que vaig treure couchsurfing i que em va acollir 5 dies a ca seu, portantme de festa cada dia i amb el que ens vam fer rapitadment, frances que currava en una empresa de electricitat a la capital de Congo, a Brazzaville.
Al Michaelvo, belga que vivia a Kinshasa, capital de l’altre congo i que em va rescatar dels serveis de immigracio que em tenien sota un interrogatori que ja durava mes de tres hores. El vaig treure de couchsurfing tambe, em va acollir a casa seva i vam sortir a fer algunes cervesetes en un ambient la mar d’amable i totalment congoles.
Al frances amb el que vaig viatjar a namibvia durant 2 setmanes, un fart de riure, amb els eu cotxe que s´havia comprat a suadfrica i que volia vendre a Nairobi (Kenia)i amb el que am viure les mil i una histories.
Al pep es clar per matarse en venir a Guinea equatorial amb l´objectiu de poder trobarnos, va ser un desastre, la burocracia guineana ens ho va impedir, pero tot es va arreglar a africa del sud, on finalment ens vam trobar, es va sortir amb la seva i vaig tornar amb ell. A la resta, a la llum, albert i armando, per venirme a veurem al cul del mon i per duisfrutar a la nostra manera del turisteo sudafrica.
A la xavala que em va acollir a Zimbawe, a casa seva, per ser amable amb mi i per convidarme a un suculent supar a la seva terrasa fet per 2 chefs de restaurants.
Als madrilenyos que vaig coneixer a sudafrica i amb els que vaig viatjar al cap de bona esperansa i amb els que vaig compartir bons moments a la locura de Cofie bay!

A tota la gent amb els que m´he enviat mails, que he anat coneixent viatjant, a tots els que heu anat seguint el blog, que heu fet comentaris o que senzillament pasaveu a treure el cap per saber on parava i que seguia viu.

Em descuido a desenes de persones, pero que hi farem tu! no puc enrecordarme de tot!

eee, pues resulta que aquest 4 pesonatges em vindran a veure per un parell de setmanetes! genial vamus. Altre volta jo estic a Sudafrica, Johannesburg, la ciutat de la paranoia, aquests nanus arriben entre dema i dema pasat i la intencio es la de viatjar a leshoto, costa sudafricana, pujar a un parque molt munic amb animalons i coses i si hi ha temps relaxarnos a les platges mozambiquenyes! el plan pot canviar, sens dubte!

Us faig cinc centims de tot plegat!
Primer 4 apunts de namibia. Namibia com ha havia dit es un desert, diferents tipus de paisatges, pero tots desertics. Amb una calor increible!!!
El viatge: vam sortir de la capital i vam anar direccio a l’skeleton coast, abans vam parar a la reserva de morses a fer algunes fotillus, nomes a fer algunes fotillus perque la pudor era extremadament vomitiva! Tot seguit vam seguir cap a l’skeleton coast. Es la costa nort de Namibia, amb una historia bastant sinistra. Es basicament un desert que arriba fins el mar, pero la intensa boira que cobreix la zona costera fa que els vaixells portin 500 anys naufragant a les seves costes. Als pringats que encallaven a les costes de l’skeleton coast els esperaven 200 km de desert fins a arribar a zones mes amables. Total que tot quisqui que encallava aqui la palmava. Al llarg de la carretera encara es veuen nombrosos vaixells encallats a la platja, alguns realment moderns. Els paisatges aqui, dels millors que he vist mai, segons anavem avansant amb el cotxe el paisatge canviava cada pocs minuts.
Vam abandonar lskeleton coast, despres de fer nit en un camping abandonat i vam seguir direcci’o a outjo, d’alla cap a etosha nacional parc. Son basicament les fotos de animals. Va estar be, pero al cap dun dia de paseiar pel parque un es cansa tu! al final vam optar per anar a comprar algunes cerveces, i arribarnos fins a una basa d’aigua a esperar que els animals tinguesin sed i anesin a beure. Es molt mes facil, no cal que busquis els animals, ells ja venen a tu. Genial vamos.
Despres cap a Rundu, a un camping esplendit on vam fer dues nits, descansant i paseiant pel riu (ple de cocodrils!!) amb una barqueta que ens van deixar els nanus simpatics de l’hotel (erem els unics clients).
I cap a la frontera amb Botsuana, a un camping tambe molt simpatic, amb les tendes just a la vora del riu des don podiem veure a diari els hipopotams pasar. Vam arribarnos fins a un miniparque al costat del camping i va estar be, ple d’elefants que ens van barrar la carretera per mitja hora i micus i hipus i demes animalons!
I cap a Botsuana, vam arrivar a Maun i plivia a bots i barrals, esperavem visitar l’okavango delta que es la atraccio mes important de botsuana i el delta dintre terra mes gran del mon. Els preus eren prohibitius, vam pirar cap a Kasane. Frontera amb Zambia, Zimbawe i Namibia. Alla vam visitar el parc nacional de Chobe, total que mes animals i mes animals, amb una barqueta paseiant pel riu. Els centenars de turistes fan la paseiada amb lancha menys idilica…
Per cert que els elefants a Botsuana estan arreu, varis cops conduint per l’autopista vam haver de parar bruscament perque un o varis d’aquests mamifers estaven tranquilament paseiant per la carretera.
I d’alla cap a Zimbawe. On estem ara. Vam arribar ahir a la tarda en un hotelet molt xulu i com sempre buit totalment. Ahir era lluna plena i les catarates victoria estaven obertes, nomes aqui en tot el mon es dona el fet que es pot veure l’arc de sant marti en plena nit. La llum de lluna plena ilumina les caratares i l’arc de sant marti apareix en mig de la foscor! A mes l’espectacle de veure unes de les catarates mes impresionants del mon amb la lluna de fons no te preu (be si que te preu, 30 dolars que ens van clavar!)

Avui de relax, a Vicotira falls i dema anirem a veure les catarates de dia!

Fins aqui arriba el viatge amb el nanu frances, ell a partir d’aqui anira cap al nort, zambia i jo creuare zimbawe per arribar a Joburg, on pasare a recollir als 4 nanus que venen a l’africa!

La meva conta bancaria esta sota minims pero per sort un nou ingres d’un antic prestam em permetra allargar la coseta algun meset que altre mes!

Aleeeee xau xau!

El frances!

Camping souvage

Posta de sol. Botsuana

Busca el cucudrilu!

alt=”"id=”BLOGGER_PHOTO_ID_5400167823809227202″ />
Lipupotams a Chobe, Botsuana

Elefants a la carretera

Cucudrulus a Chobe nacional parc (Botsuana)

Estic viatjant amb el nanu frances i genial ara estem al nort de Namibia, dos dies mes i pasarem a Botsuana. Us deixo amb algunes fotos del Pais. Uns paisatges genialisims tu!
Cliqueu a les fotos i les veureu mes grans!

Epali nanus! a Namibia estem!

Despres de 20 hores ficat al bus vaig arribar a Windhoek (la capital de Namibia). El bus una meravella sensaciona! amb seients reclinables, aire acondicionat… res a veure amb Gana transports (companyia terrorifica senegalesa) on vaig pasarmi tambe mil hores per fer Bamako-Dakar…
Namibia es literalment un desiertu! algunes parts em recorden a la zona del sahel, la zona que voreja el Sahara, amb herba groga i seca i pocs arbres. Namibia te una extensio tres cops Fransa pero nomes l’habiten un milio i mig d’habitants! (Fransa en te 60) ho sigui que es un pais super poc poblat i amb ciutats molt disperses. Les carreteres son totes asfaltades i les ciutats, almenys les que he vist fins ara son modernes i occidentalitzades. A les afores, com sempre, hi han els subirbis o barris periferics on habita la majoria de poblacio…
Namibia no em deixa mases opcions, el transport public es molt limitat i no arriba fins als llocs mes interesants de veure, ho sigui que vaig haver d’agafar un tour (noooooooo!) la veritat que no m’agraden gens. La idea d’anar 3 dies tancat en un minibus, veient les mateixes cares i sense llibertat per fer i desfer no m’agrada gens. Pero es el que hi ha, i pasava de fer autoestop en un desert… aixi que vaig arribar a Windhoek i vaig enterarme dels tours, com que no en sortia cap fins al cap de tres dise vaig decidir arribarme fins a la ciutat costera de Soakmund, a uns 350 km de la capital. Una merda ciutat, es com un lloret de mar per alemanys, l’arquitectura es totalment alemanya i nomes hi ha que turistes (alemanys es clar). Com que no m’agrada aquest rotllo vaig decidir fugir de seguida. Tot i aixi, tot just sortint de la ciutat direccio ja hi ha el desert. Les dunes arriben fins ben be al costat del mar, un paisatge esplendit. Darrera les dunes pues tot de guiris fent el cabra amb els quads, snowboard a la sorra i demes tonteries que la gent paga per fer. El dia seguent agafava el transport public cap a la capital altre vegada. EL transport public segueix sortint quan tenen el vehicle ple, pero es respecta la logica de una persona un seient i els minibusos (combis) son bastant nous. Les estacions de minibusos son organtizades, hi ha pocs busos i es molt facil ensortirte’s. Vaia diferencia vamos amb la altre africa de mes amunt! Sempre ademse tens la oportunitat d’agafar busos mes grans i mes confortables, pero vaig decidir agafar combis perque es mes divertit. Els nanus de Namibia tambe van bastant a la seva i hi ha molt mestisatge. La presencia de blancs, molts d’ells descendents de alemanys o africaners provenents de sudafrica es tambe nombrosa. Aqui pero no hi ha tant la paranoia de la seguretat, cosa que s’agraeix.
Vaig tornar a Windhoek i vaig pillar el tour, el tiiiiiiiiipic tour cap a Sossusvlei, 3 dies de viatge pel desiertu, una de turistes que te cagues!. I va estar sensacional que te cagues, com veureu en les fotos si aquest vespre m’animo a penjarles. El guia era un pirata de cuidadu, pero ens ho va fer molt mes be de preu que amb els altres tour operadors. En fin, que molt be. Al acabar la excursio del segon dia, a Sossusvlei, en ple desert va i sens posa a ploure tu… pa cagarse. A mi s’em va inundar la tenda, que semblava un aquariu i vaig haver de correr a demanar ajuda als nanus de recepcio. En, fin, te guasa.
I he tingut sort, (un altre cop). He conegut a l’hotel un nanu de Fransa que esta fent el viatge fins a Kenia. Te un cotxe propi, que s’ha comprar a Joburg i que pensa revendre a Nairobi. Pues resutla que estava buscant gent per compartir la betzina, ho sigui que m’he apuntat rapit! i aixi puc estarme una setmaneta mes a Namibia sense haver de fer el pamplines i haver d’agafar mes tours aburrits i cars (aixo si amb uns paisatges increibles). Aixi que dema ens anem cap al nord i despres pasarem a Botswana i despres ell continuara cap a ZAmbia i jo ceruare Zimawe per anar a troabarme amb els nanus que venen a l’africa!

I resulta que no venen 3 colegues, sino que al final venen 4!!! jasjajsjas, super bien vamos!

Ale bandarres, per aqui tot be, pasant calor pero tot a puestu!

Epali nanus, molt de temps sense escriure pero aixi van les coses. Aprofito que estic a Cape Town (Sudafrica) i aqui la conexio a internet es excelent. Aixi que tindreu fotos.
Tornant al relat tant i tan emocionant que ens ocupa. Vaig arribar a Brazzaville, la capital del Congo i em vaig allotjar a casa del Cristoph, un nanu de couchsurfing.org super genial. Brazza una ciutat curiosa, les referencies que tenia de la ciutat eren pracitament nules, doncs a la lonely planet de Africa que portu els autors no havien trepitjat ni tan sols el pais (es masa perillos…., bajanades!). Com deia es una ciutat extranya, entre mig de grans edificis nous encara queden vestijis de la ultima guerra civil del congo, que va acabar al 99. Edificis plens de forats de morter, mig destruits i amb mil forats de bala i d’un caire grisenc gens atractiu… Brazza no te cap mena de atractiu, tot i aixi el sistema de taxis esta ben organitzat i fins hi tot hi ha algun que altre caixer automatic. Tot i aixi jo vaig estar bastant al marge de tot. La ciutat te pocs atractius que vaig visitar de seguida. Els rapits del riu Congo i poca coseta mes. Em vaig dedicar mes al que seria la vida nocturna, i vaia tela!
Els congolesos em resulten mes dificils, la exitencia de bastants blancs al pais que venen a fer moooolts dinerons treballant per empreses extrangeres i la gran diferencia social palpable fa que els congolesos et veiguin com una font inesgotable de diners gratis. No es extrany que et parin pel carre i et demanin 100 dolars, com si fos la cosa mes normal del mon. I de fet per a ells no es extrany, tu tens diners i en la cultura d’aquest raco de mon, qui te diners esta obligat a compartir. En fin, una relacio complicada. El critoph em va portar a tots els bars i clubs d’arreu de Brazza, turisme de nit! I de dia pues donant voltes per la ciutat i intentant aconseguir vises imposibles, com la de Angola…. Me la van tornar a denegar per tercera vegada. Al cap de 6 nits a casa del Critoph al igual ja era hora de marxar, vaig comprar el bitllet cap a Johannesburg, Sudafrica que em sortiria de Kinshasa, capital de RDC (l’altre congo). Un dia abans de creuar el riu congo que separa Brazza de Kin vaig contactar amb un couchsurfero de l’altre banda del riu. M’acolliria! geniaaaaal i em resultaria de gran utilitat la veritat… En fin. Vaig abandonar Brazza i cap a Kin. Alguns tramits burocratics, cap soborn (que raro) i ja estava a la barqueta direcci’o a Kin. 15 minuts de travesia i vaig arribar a l’altre congo. Les coses per a mi no em resultarien gens facils al arribar. En primer lloc la meva cartilla de vacunacio, tot i que la vaig fer forrar a Conakry segueix estant mig esborrada i en prou feines es veu el que hi posa. Fins ara la inutilitat de la majoria de oficials que estic segur que molts d;ells ni saben llegir havia jugat a favor meu. ELs oficials de Congo ja em van posar la primera pega al veure que no es podia veure l’any de vacunacio de la febre groga. Les tres horetes seguents mes les vaig pasar tancat mentres m’interrogaven en una sala de dimensions reduides . Erem varis extrangers, un parell de nanes de Gabon i jo. Estava clar que el que buscaven els policies eren diners. Vaig respondre les preguntes com vaig poguer, mentint es clar en practicament totes. Vaig cagarla profundament quan em van demanar quants diners portava i amb por de que si deia la cuantia real aixo despertes encara mes la cobdicia dels policies: vaig dir que portava nomes 20 dolars. Gran cagada. La seguent pregunta dels policies simpatics no podia ser mes logica: “i com penses sobreviure en una ciutat on l’hotel mes barat val 100 dolars la nit amb nomes 20?” jo ja no sabia on ficarme!! el meu pasaport va desapareixer de la taula. Continuaria el teatrillu interrogant a les dues nanes gaboneses. VA estar uns 45 minutets amb elles, venien a Congo per un congres de nose quin sindicat d’africa central que agrupava varis paisos. EL sindi tambe agrupaba Angola i els policies van comensar a discutir si Angola formava part de Africa central o no, gran tema de interes! i de importancia cabdal per deixar entrar o no un extranger al seu pais… durant uns 30 minuts van estar discutint sobre aixo, mentres jo estava simplement flipant pensant en com recuperaria el meu pasaport. Estava clar que Angola no formava part de l’africa central i per tant no podien entendre com les noies portaven una carta d’ invitacio per un congres Centreafrica de sindicats on tambe hi figurava un sindicat angoleny….
En fin, pero la sort em va somriure de manera sorprenent. El Michaelvo, el meu contacte de COuchsurfing va entrar per la porta! tenia ja la cuartada perfecte, no tenia diners, no podia pagarme un hotel, pero en Michaelvo em deixaria molts diners i em podria pagar l’hotel! va colar, va colar! i em van deixar marxar sense pagar res. Algo senzillament extremadament anormal segons el Michaelvo. (la setmana anterior unes altres nanes que van estar a casa seva van haver de pagar 200 dolars…)
I cap a Kin! Kin la Belle! i una merda! una ciutat gris, lletja, sense cap atractiu de cap mena, de 7 milions de habitants plena de militars i policia que t’intentn robar a cada cantonada, amb uns nivells de pobresa insultants, amb 300 mil (si tres cents mil) nens del carrer. Amb militars armats de nacions unides arreu (quin bon rollo…) i amb una fama desastrosa. Vaig anar casa seva i vam estar fent petar la xerrada durant hores. Vaig entendre molts coses de la societat congolenya, com per exemple els cercles de solidaritat femenins, que son cercles de estalvi colectiu (res a veure amb el sistema de la celula que a casa nostra ens fan pasar com a alternatiu) o la bosa negra que porten tots els congolesos anomenada “On no sais jamais” (no se sap mai) on guarden tot tipus de coses que consideren utils i que els podrien fer servei en un futur (sobretot menjar, es com un tuper vaia jejeje)
Vam sortir de festa i molt be, sentint el pols Congoleny, un ambient genial amb garitus al carrer i amb bon menjar de carrer. Sense cap problema!
El dia seguent vaig agafar l’avio i cap a KIn. Una mica mes de soborn al senyor policia de l’aeroport (que extrany) i ja estava volant cap a Joburg (quin remei, doncs no m’han deixat creuar angola…)
Joburg, Vaig arribar i tela! grans llums, panells publicitaris arreu, ciutat occidentalitzada, grans autopistes, tot organitzat de manera extrema, vaig estar uns dies flipant, intentant acostumarme a una ciutat que s’asembla mes a les de casa nostra pero a on no m’hi sento a gust. La gent va a la seva, cadascu amb la seva vida, el seu estres, la seva ansietat, el seu piset i tots amb por. Una societat ezquisofrenica obsesionada per la seguretat, el control, les camares, les reixes electrificades, les armes, els gosos, els segurates… Els rics, viuen en guetos protegits per mil sistemes de seguretat i els nivells de delinquencia son alarmants. Logicament les desigualtats socials tambe. La taxa de desocupacio es altisima i totom desconfia de tothom… No m’he sentit mai be fent el guiri al marge del que esta pasant al lloc on estic i aixo es el que m’esperaria en aquest pais. Decepcionant, un pais de museu, amb paisatges, fauna i flora simplement espectacular, pero sense cap mena de interacci’o amb la gent que hi viu… En fin. Vaig pirar escopetejat de Joburg cap a Swazilandia, 4 dies plovent, merda! vaig pirar cap a la costa on vaig pasar uns dies de relax i de festa a la platja, on vaig coneixer a molts moxilleros d’arreu. Sobretot Alemanys, Holandesos i Anglesos. Pero no m’he sentit agust i tinc ganes de marxar d’aqui. Dema piru a Namibia. En aquests dies he anat a veure els pinguinus, he visitat un parque nacional molt xulu (el cap de bona esperansa) i he conegut gent realment interesant. Pero esta tot organitzat, amb la excusa del crim tot va al marge de la majoria de poblacio, els hotels, (backpakers) son cases de luxe en zones residencials allunyades de tot en barris morts. Al carrer no es respira vida, son grisos, aburrits, els mercats africans son aqui supermercats frets. Els diners van a para a mans privades i la societat ha de asalarirse per guanyarse la vida, en una societat que ofereix feina per a molt pocs. Ja no hi ha venedors ni mercats ambulants, estan prohibits. En fin, m’en vaig cap a Namibia dema, m’esperen unes 20 horetes de Bus!
Tot i aixi he pasat molt bons ratos en aquest pais que no m’agrada, sincerament per la gent que he conegut. En realitat em queda un bon record.
El dia 12 arriba la delegacio Berguedana-manya a veurem! pels que no ho sapigueu tres colegues em venen a veure!!! i estarem uns 15 dies fent una mica de Sudaf i Mozambique (si no hi ha nous plans) i tot el que estiguin escampant porai no penso tornar amb ells!!!
En realitat el meu viatge es un projecte per ensenyar als berguedans que existeix vida fora del nostre poble! (tot i que a alguns us pugui costar creure-ho! jejeje)

Aleeee petonets a totes!