A pas de tortuga

Un documental obligat per entendre una mica que esta pasant a colòmbia.

“Colombia, años 2.000: tras la desmovilización de más de 30 mil paramilitares acusados del asesinato de miles de colombianos se inicia un proceso judicial con algunos comandantes desmovilizados. Un momento histórico en el país. Impunity es un testimonio revelador del encuentro entre víctimas y victimarios en los estrados judiciales, y del apoyo de sectores políticos, militares y económicos en la guerra paramilitar. Impunity es un grito por la justicia, en nombre de las víctimas, y un recorrido por los hallazgos y dificultades que se presentan en este camino seguido por Colombia en nombre de “la paz y la justicia”. ¿Logrará Colombia superar la impunidad?”

Impunity de Juan Lozano y Hollan Morris. from Jorr on Vimeo.

Al autor del documental l’han nombrat director del canal capital de Bogotà, despres de que Petro guanyés l’alcaldia.

I una altre coseta… l’1 de març m’en torno a Colombia.

Des de casa, o des de Berga en tot cas. Vaig arribar el dia 8 al migdia a l’aeroport del Prat despres de 10 horetes amb avió. I em quedava pendent la crónica de les vacancetes que vam gaudir amb el Pep, l’Albert i la Llum des del 15 de novembre al 6 de desembre. Turisme pur i dur, explorant alguns raconets de Colombia que tant n’havia sentit a parlar i que mai havia tingut l’oportunitat de visitar. Així que aprofitant la seva arribada es va esbosar un itinerari precari i molt voluble i va resultar tal i com l’haviem planejat. Un hat trick o com es digui en tota regla: Santa Marta, El Guainia i Caño Cristales (la macarena). Les vacances es podrien resumir en aigua, aigua i aigua. Ens vam pasar la majoria d’aquest dies banyantnos a la costa del Carib i en la tira de rius i caños varis i en els impasos que vam pasar a Bogotá la pluja no hi va fallar mai. Bé, en tot cas fer un resum de 3 setmanets de vacacions no es feina fácil, tractantse només d’un post, així que agafeuvus-ho en calma i si us fa una mandra terrible llegir doncs sempre podeu disfrutar de la cincuantena de fotos que acompanyen el toston.

L’únic fácil de programar va ser Santa Marta, destí turistic per exelència, costa caribeña, platjes llargues rodejades per espesa vegetació tropical i turistes, molts turistes. I per asegurar alguna cosa vam comprar bitllets d’avió ja unes setmanes d’antelació i de fet sort perquè el país segueix patint una onada hivernal que el té potes enlaire o potes sota l’aigua. Ahir em deien les companyes que segueixen a Colombia que el riu Bogotá s’ha desbordat i varis barris de la capital estan inundats amb aigues fecals amb risc de epidemies. Moltes carreteres estan tallades i els desplaçaments per terra son interminables. Així que vam fer ben fet.

Els companys van ser rebuts per una habitual a Bogotá: per la maleïda pluja. Implacable, des de que vaig arribar fa 13 mesos les epoques de sol han sigut mes aviat poques, algo tipic que em va acabar per irritar desmesudarament.

El dia que arribaven vaig acabar amb les meves reunions de incidencia politica, una bona manera de sortir de IPO.. reunió amb Min de interior, Programa presidencial de drets humans i una visita curta al congres de la republica a buscar un paperot. Després de la gincama institucional, que tantes contradiccions em porta, ens vam retrobar a la centrica Plaza Bolivar amb els companys catalans. Amb ells va arribar la pluja torrencial que va convertir els carrers i carreres amb rius, desbordant -com sempre- el precari clavegaram capitalí. Xops, de cap a peus la gincama va seguir, trobantnos amb un altre company català, el Txema qui seria el nostre Sherpa al Guainía. Després d’hores d’espera, frets i paperasa el dia va acabar, no amb mases exits per a nosaltres doncs no haviem aconseguit comprar els bitllets d’avió que una setmana després ens portarien cal al remot departament del Guainía.

El dia seguent seria de viatxu, vap a Santa Marta! deixavem la freda, caotica i grisa Bogotá per enfilar cap al Caribe tu!. Jo sincerament sense mases ilusions mes que per pasar un bon ratu amb els amics que feia mases dies que no veia.

Santa Marta situat al departament del Magdalena, es un dels destins turistics que visiten milers de turistes anualment. El parque en sí és privat en el 95% de la seva extensió i el gestiona Aviatur. A nivell de conflicte el Magdalena es una zona fortament castigada pel paramilitarisme, de la ma de Jorge 40, comandant del Boque norte de les AUC que es va desmobilitzar al 2006. el grup paramilitar va ser el responsable de l’expoli de milers d’hectaries als camperols de la regió, asasinats i desapareguts. Després de la desmovilització del comandant els grups paramilitars no han desaparegut i segueixen campant per la regió, controlant sobretot el territori perquè es un corredor de droga.

El dormitori

Dues setmanes buscant el tucan a Costa Rica i l'acabu trobant a colombia

Santa Marta

Parque Tayrona

A la playa!

A santa Marta com a tal hi vam estar poquet, vam tirar milles cap al parque tayrona, o el que seria la playa, on vam estar una setmana basicament sense fotre ni brot. Tumbats a la hamaca, bebent cervesa i pasejant i banyantos a les playes a diari!. A les nits pues ens plovia. Pluges torrencials que ens inundaven el “cuartu” d’hamaques on durmiem, la veritat que bastant incomodes.

Pero abans d’agafar l’avió cap al Caribe vam aconseguir comprar els bitllets de Satena cap a El Guainia. Així que arribariem de Santa Marta i enfilariem el dia seguent cap a la selva selva, frontera amb Venesuela. Per anar allà teniem un contacte, el Txema. Un amic i company que havia estat visquent allà durant 10 anys i que ara, després de 10 anys mes tornava per vendre’s una casa que tenia a Puerto Inírida, la capital del departament. La veritat que no les teniem totes, jo amb la feina que feia a IPO i amb la fixació per la seguretat no n’estava del tot convençut. Pero el fet de tenir un Sherpa que va anar-hi abans que nosaltres ens tranquilitzava bastant. A més es molt dificil trobar informació de El Guainia de cap mena. Es un dels departament oblidats de Colombia, amb una fama no masa bona, sobretot fundada en anys anteriors. Avui en dia es pot anar al departament, amb un viatge organitzat que et surt carísim, pero com que aquesta no es la nostra manera de viatjar, vam decidir aprofitar el Txema per coneixer una mica el que seria el cul de Colombia.

A mode de resum. El guainia esta situat als llanos de Colombia, frontera amb Venezuela i esta molt despoblat. Esta incomunicat per via terrestre i només si pot arribar per vía fluvial o aérea. La vía fluvial esta descartada d’entrada perquè serien 2 dies sencers des de San José del Guaviare amb una voladora que surtiria carisim pels preus de la betzina. A més per arribar has de pasar per varis sectors controlats per la insurgencia que podria no veure amb bons ulls que extrangers es pasegesin per la seva zona i amb imminent risc de bombardejos i tirotejos. Així que o vas amb avió o amb avió.

La major part dels pobladors del Guainía són indígenes, Tucanos o Kurripakos i la capital Puerto Inírida te escasos 50 anys. Amb uns 17 mil habitants. El departament esta molt poc poblat i selva endins només hi habiten indígenes autoctons de la regió. La capital, amb totes les intitucions acumula un alt numero de funcionaris i una cuarta part dels pobladors son integrants de la força pública. I es que fins fa poc era un territori de confrontació directe. A finals dels anys 90, mes concretament al 97, uns 1500 guerrillers es va intentar pendre el poble. Cosa que no van aconseguir, intentant-ho de nou el 2003 sense que aquest cop tampoc aconseguisin el que s’havien proposat. Pero amb la implementació del Plan Colombia, amb l’entrada del govern de Uribe el 2002 la zona es va convertir en zona de guerra. Amb enfrontaments diaris, hostigaments i bombardejos. No ha sigut fins fa poc que la guerrilla s’ha vist obligada a recular i els combats ara son molt mes esporádics o casi inexistents. Els anteriors que ens van reportar foren un mes abans que visitesim el departament i a 4 hores en voladora guaviare avall de on ens trobavem. en tot cas, tothom sap que tot i l’aparenta calma la guerra pot tornar a saccesjar en qualsevol moment aquest racó de món.Pero el govern de Uribe també va comportar per la zona que algunes escoles pasesin de tenir 400 alumnes i 20 profesors a tenir 20 alumnes i 3 profesors segons ens deien alguns pobladors. O que es segueixin invertint milers de millons de pesos en mantenir una presencia de força publica desproporcionada al departament quan ni tan sols hi ha una sola ambulacia fluvial. Alguns no s’amagaven en dirnos que es no estava clar si es vivia millor abans on el control era de l’insurgencia o ara.

En relació a les fases económiques després del cauchu, vé l’época de l’or, després l’época de la coca i ara no se sap masa en quia época s’está. Es segueix amb la petita mineria de riu, que no dona ni l’ombra del que donava abans i alguns diuen que el seguent boom económic vindrá de la má del turisme. I es que el potencial turistic que té el Guainía no es gens menyspreable. La llastima sería que l’afluencia masiva de turistes acabés amb tot plegat.

Perquè u en feu una idea:

Petroglifos de l'any de la pera

Cerros de Mavicure

el cerro del Mico, perquè segons diuen només els micus poden pujar

Des de dalt

Vista des del Cerro Mavirure, a l'esquerra el cerro del mico i a la dreta el cerro del Pajaro, darrera, als costats i per tot: tot pla i selva fins a l'infinit

Platges de riu d'arena blanca, al peu dels cerros

Ben curiosos!

El cerro del pajaro, des de dalt del cerro mavicure. Sobre aquest expliquen la llegenda de la princesa Inirida, on va venir a morir

A la playa!

Els turistes aquí son rars. Alguns colombians s’hi deixen caure amb viatges organitzats i fins hi tot alguns extrangers de tant en tant. Pero tant rars son que fins hi tot ens van fer una entrevista per la rádio del poble!

El fet d’anar amb el Txema ens va permetre coneixer un munt de gent, de tot tipus, gent curiosa, amb unes histories de vida molt rocambulesques i peliculeres. Algo que ja he anat veient per tot colombia. Vam arribarnos fins hi tot fins a Venezuela, a 40 minuts de Puerto Inirida. A Inirida hi ha consolat venezola i es podria seguir el viatge per l’altre país tranquilament, doncs es pot arribar per via fluvial i terrestre fins a Caraques sense cap problema. Nosaltres no ens va caldre res, vam pasar-hi només unes poquetes hores, ens vam retrobar amb un vell company venesolà del Txema i ens en vam anar a fer cerveses i a jugar a la pelota criolla.

Puerto Inirida, Ritchaws indis a puerto inirida? pues sí i tot ple!

cap a Venezuela

Logicament aixo es Venezuela, mes concretament Sant Fernando de Atabapo

Jugant a al pelota Criolla. Es com una especie de petanca pero mes molona segons el meu gust

Frontera colombo-venezolana. El riu Atabapo separa els dos països

El colega segueix sent guia turistic i porta gent que fa documentals, biolegs o turistes per la selva. Ell des de que fa 10 anys les farc li intentesin segrestar un grup de turistes en territori colombià i l’intentesin asasinar que no entra a Colombia. Tothom coincideix, la situació está calmada pero no se sap fins quan.

Nosaltres en ho vam pasar com les cabres, tot el dia amunt i avall amb barca, banyantnos al riu, disfrutant de postes de sol a la selva, fent cerveses amb la gent del poble, parlant i sobretot escoltant. Escoltant les mil i una histories que tenien tota aquella gent per explicarnos. Algunes semblava que no tenien perquè acabarse mai. Unes histories comiques o tragicomiques que involucraven traficants d’or, de coca i combustible, guerrillers, militars i demés personatges que només veiem a les pelicules. Mentrestant el Txema s’intentava vendres la casa, cosa que va aconseguir amb éxit i amb relativa facilitat.

El riu Atabapo es ven vermei!

Es l'albert!

Cap allá hi ha.. alguna cosa!

Pels que vulguin arribarse fins aquí: es posible. Es pot volar amb Satena des de Bogotá o Villabo, la companyia de la Força Aérea Colombiana o bé amb avioneta. Satena es un desastre monumental. Ja explicaré mes endavant com ens va anar la tornada. Però hi ha poques opcions. Es pot anar fins a l’aeroport de Vilalvicencio i agafar una avioneta, es mes barat que Satena, surten cada 3 dies, mes sovint que Satena que vola només 2 cops la setmana. El viatge es mes llarg i tot i que no es recorden accidents d’avió la companyia Trans Inírida es mes coneguda com “Transmemato”. Si funciona com per anar a la Macarena les avionetes surten quan estan plenes i son de poques places. També dir que quan arribes a Inírida la SIJIN (policia judicial) t’interroga sobre els motius del a teva visita i et fica por infundada al cos.

A Inírida hi ha un hotel que fa tours turistics, es tracta de l’hotel toninas. I de toninas també en vam veure. Son els dofins de riu, inteligents com una mala cosa i que es deixen veure en diferents trams i llagunes dels rius.

A Puerto Inírida també vam sortir de festa, els pobladors locals van poder ficarse les mans al cap de lu malament que ballem els occidentals. Aixó sí les ganes hi eren.

Una cosa que també val la pena mencionar es el menjar. Dista molt del que he vist en altres zones de Colombia. Es menja molta Yuca, pero si bé a Qualsevol lloc pots trobar yuca fregida o bullida d’acompanyament aquí la procesen de mil formes. A part de que existeixen varis tipus de yuca, en fan el pa tipic de la regió (o casabe), salses picants (catara), condiments etcetere. Molts d’aquest aliments surten de l’anomenada yuca brava, que conté un verí que tractat es apte pel consum humà. Es menja també un futimé de peix, peix de riu fresquet i deliciós. Un plat tipic es l’ajicero, present també al Guaviare que es una sopa de peix amb ají (bitxo picant). Exquisit.

Sobre el riu Atabapo

Posta de sol sobre el riu Inirida

Mineria d'or

la laguna de las brujas, prop de Inirida, aqui als capvespres s'omple de toninas

laguna de las brujas

Deprés d’una setmana per el Guainia va tucar començar a retirarse cap a Bogotá. Teniem el vol de Satena el 29 de novembre així que vam enfilar cap a l’aeroport. Un aeroport on hi arriben escasos avions per setmana, replet de policies que no saps masa que hi fan i a on et regiren les maletes a mà. L’avió de Satena no va arribar mai. Vam estar tot el dia esperant com badocs al balcó de l’aeroport. Cap mena de moviment, cap trafic aeri. Les versions eren contradictories, uns dien que l’avió s’havia espatllat venint de Villavicencio, altres que cubria mil rutes en un matí que hi havia hagut mal temps en un una de les rutes i no havia pogut aterrar i aixó havia fet endarrerir la resta, altres que venia de Medellín i que havia tingut una emergencia i que havia hagut de tornar enrrera. Es igual: ens vam quedar sense volar. Al vespre ens vam haver de barallar amb els ineptes de la companyia aérea que monopolitza els vols a inirida perquè ens fiquesin un hotel. Després de posarnos-hi de cul estavem allotjats a un hotel la mar de xulu al centre del poble. El dia seguent ens van citar a les 5 del matí…. pero l’avió tampoc va arribar. Així que amb els antecedents, vam deixar el nostre numero de celular i vam tornar a l’hotel. Ens van convidar a una excursio pel riu, ja ho haviem anat tu pero abans de quedarnos al poble morts de fastic.. aixi que de meravella, ens vam pasar el mati tumbats a una platja d’arena blanca a la riera del riu Inirida banyantnos de tant en tant. A mi sincerament m’era igual si sortiem o no sortiem a Inirida s’hi estava la mar de bé.

I es que si una cosa destaca de el Guainía son els rius, n’hi ha tants com vulguis, grosos, enormes, gegants. I es que Guainia vol dir “tierra de muchas aguas” Per alla s’uneixen en el que anomen la estrella fluvial el Atabapo, Orinoco i Inirida (crec) i el Guaviare també va a espetagar per allá. Curiós es quan s’uneixen les aigues del Guaviare amb les del Inírida, unes negres i les altres blanques creant un efecte en que les aigues de diferent color coexisteixen durant uns quilometres fins que es mesclen. Cada aigua respectant el seu cantó de riu, com si una linia imaginaria i central dividís les aigues dels dos rius que no es resignen a ajuntarse. Un espectacle que per desgrácia no vam arribar a caçar amb la cámara.

Un altre dels llocs on vam arribarnos va ser Sabanitas o llençolets en català. Una especia de font negra a la guainicense. A pocs quilometres de la “capital” per via terrestre (de les poques carreteres que hi ha) hi ha una especie de estadero on els locals pasen els camps de setmana. A la vora del riu, rodejat de selva, en una petita platja es un lloc ideal per penjar les hamaques i pasar el dia. Les aigues son altre vegada, com l’atabapo, d’un color vermellós extrany que fa que un tingui la sensació d’estarse banyant en un tanc de betzina inolora o en una gasosa “colombiana”.

Bé, finalment el nostre avió va arribar. Preocupats per la impuntualitat i les mil i una averies dels 2 unics avions de satena que cubreixen la totalitat dels “llanos” vam abordar el nostre avió que ens tornaria a Bogotá. El vol, per mes inri, va ser un desastre, semblava que estiguesim pujats al dragon khan amb tanta turbulencia. Pero vam arribar sans i estalvis a la capital. La pluja ens estava esperant.

sabanitas

Nena ingidena jugat amb la sorra de la platja de Sabanitas

El Pep intentant cuinar una truita de papes en una cuina economica

Al port de Inirida

en remull, com sempre

la laguna de las brujas, de dia

Flotant

Vista aérea del Guainia: "Tierra de Muchas Aguas"

Aqui els nostres camins es separarien. Per una banda el Pep s’ens aniria a veure una amiga molt amiga a Venezuela i l’Albert, mi persona i la Llum ens quedavem sense masa saber que fer a Bogotá. El plan era anar a caño cristales pero els meus contactes havien fallat. La cosa estava complicada i haviem d’improvisar alguna cosa. Vam trucar a l’aeroport de Villabo per veure si sortien vols a la macarena sens masa éxit. Així que vaig trucar a un amic que viu a la capital del Meta per veure si ens podia donar un cop de ma. I la cosa va resultar!. El colega metense tenia un amic que viatjava a la macarena el dia seguent. Calia aprofitar! aixi que dit i fet. Vam agafar el bus que 116 quilometres i 4 hores després ens arribaria a Vilalvicencio. I de pet al bar del colega. Alla vam estar fent petar la xerrada fins ben entrada la matinada. El dia seguent cap a l’aeroport. L’avioneta ens esperava. Per fer aquest trajecte Villabo-La macarena es la mar de facil sempre i quan siguis mes de 2 persones. Les “companyies aérees” fleten avionetes de 4 o 6 places si estan plenes a diari. Tu tries la hora de sortida, el preu 200 mil pesos (80 euros) el temps de vol: una hora de patiment. No teniem clar si aventurarnos al santuari de les FARC, si la situació de seguretat estava per turistes, pero després de ingadar i buscar aqui i alla vam descobrir que des de feia un any els turistes colombians bé que hi anaven!. Així que si ells i van.. nosaltres també. Normalment si va amb un tour organitzat des de Bogotá, molt car i masa empaquetat. Nosaltres amb contactes ho aconseguiriem molt mes facil, mes barat i mes flexible. En tot cas, presentantse a la Macarena un es pot espavilar, inclus sense contactes (pero altantu…). Al bar del colega metense vaig trobar a un altre amic que resultaria tenir un altre amic a la macarena, ens va pasar el contacte i seria el nostre guia!. aixi que el dia seguent al mati ja esatvem arribant a la capital del municipi sud del Meta. el viatge molt tranquil, amb una avioneta de 6 places, que no em feia masa gracia pero que tampoc m’espantava masa. Al final crec que he superat lu dels avions…

La macarena… La macarena com he dit es el santuari de les FARC. O així li diuen. Un municipi molt extens on hi ha enfrontaments bastant sovint i on operen fins a 4 fronts de la guerrilla. L’exercit nomes controla les capceleres municipals. I es que la historia de la macarena te bastante tela. Durant els fracasats acord de pau del Caguan (99-02) entre les FARC i el gobern de Pastrana es va designar una zona de 5 municipis desmilitaritzats on es duien a terme les negociacions. L’autoritat reconeguda era durant aquest periode la guerrilla. Al acabar les negociacions, la guerrilla va sortirse dels cascos urbans i es va instalar a la selva, els enfrontaments tornaven a l’ordre del día. El temps de “pau” relativa es idealitzat pels pobladors, on un es podia moure per la zona sense por a trobarse entre un enfrontament entre els actors del conflicte. Després de la guerrilla, que uns en parlen millor que d’altres van arribar els paramilitars que van cometre desenes de assasinats al poble, mentres l’exercit feia ulls grosos quan no obertament els colaborava. La guerrilla segons ens van dir tampoc va marxar del poble amb les mans netes, 7 persones van ser asasinades abans de que marxesin. Fa poc van descobrir al costat de la gegantina base militar que van instalar al municipi la fosa comuna mes gran de llatinoamerica. Alguns diuen que hi ha mes de 2000 cadávers, altres diuen que s’ha inflat la xifra i que son menys. L’exercit des del 2005 hauria estat abocant a la fosa cadavers de guerrillers o suposats guerrillers que no haurien volgut identificar, segons molts també es tractaria de liders socials, camperols i demés civils. Mentres l’exercit feia aixó milers de famílies seguien buscant els seus familairs desapareguts.

La macarena esta militaritzat completament. La base es enorme i al poble hi ha mes militars que civils. A mi em semblava que estava d’acompanyament. Els helicopters sobrevolaven la zona constantment, a cada cantonada hi havia soldats fortament armats i al riu lanches de l’armada. Les pancartes de propaganda de l’exércit estaven a les entrades i sortides del poble i fins hi tot vam veure com la tropa transportava un militar ferit en combat.

Nosaltres, veniem aquesta vegada a visitar “caño cristales”. Per alguns el riu mes bonic del món. I jo crec que raó tenen. Es un petit riu d’aigua cristalina on hi neixen unes algues de diferents colors.

L'avioneta d'anada, 6 places... la de tornada era de 4... i jo de copilot

El mirador: vista sobre el riu guayavero

carretera construida per les FARC durant la zona de distensió, quan l'exercit va entrar va destruir els ponts i ara es intransitable. Era la unica via que unia el municipi amb Villavicencio de manera directe

El caño

Les fotos no son fidels a la realitat, es precios

ben raru

D'aprop

vermei!

A part de lu de les algues al riu, la Macarena també te l'exclusivitat de la Velloussea, aquesta extranya planta que s'autoincendia quan fa molta calor. Es desconeix el motiu pero ella es l'unica que sobreviu als incendis forestals que provoca cada any.

La macarena esta molt aillat. Per terra es podria anar fins a Neiva, pasant per Sant Vicente del Caguan per acabar d’arribar a la Macarena, una volta descomunal que les FARC volien solucionar amb la carretera Villabo-La macarena. Carretera ara ilegal i que es de us privatiu. En teoria s’hi pot arribar per terra doncs a la macarena pero la carretera oficial esta controlada per direferents fronts de les FARC i pot ser complicat entrar sense mirarsi mes. Així tots els productes que arriben a la macarena per aquesta carretera (o sigui casi tots) han de pagar vacuna (impost) a les FARC.

L’exercit no es ben vist entre la població, que es estigmatitzada com a guerrillera. Els soldats cometen abusos, fomenten la prostitució i el consum de drogues i en aquest ultim any s’han reportat dos asasinats a mans de l’exércit de camperols extrajudicials que després intentaran ser pasats com a guerrillers morts en combat (falsos positius).

Peró bé tornant al nostre periple. El colega del colega ens va rebre super bé. Ens va tractar com a reis i ens va pasejar per les zones pasejables. Vam anar dos dies al caño a banyarnos com sempre! Per un mateix un també podria espabilarse, es arribar al a macarena i contractar un guia autoritzat per fer el tour, son 80 mil pesos diaris (bastant car) mes el transport en barca i despres 30 minuts a peu fins al caño. Al caño hi ha un campament militar permanent… Nosaltres com que som molt xulus ens vam estalviar tot aixó… ens va surtir per la jeta!

La Llum i la cascada

net net

algues

llum llum

Tirantse de cap des de la cascada... ben grillat

El caño

Des de l'avioneta es veia el riu ben roig

De culurinus!

el salto del aguila

Piscina del turista.... ben "custodiada"

Retaula de l'esglesia de la macarena. El sant Sopar. L'esglesia va ser fianançada pel Mono Jojoy, comandant del bloque oriental de les FARC abatut el 2010

De tornada... quin trasto... quina por

Epa a tohom!

Doncs ara mateix son les 15:32 i van pasant els minuts fins arribar a les 18:29, la hora en que el Pep, la Llum i l’albert aterraran a l’aeroport del El Dorado de Bogotá. Ja tinc la maleta mes o menys apunt, l’itinerari precariament programat i el bitllet de tornada a Barcelona. La resta s’anirà fent sobre la marxa. I es que aixo s’acaba!. Des de que vaig aterrar al país el 31 d’octubre de l’any pasat amb un jet lag considerable, totalment desubicat i amb mal d’altura fins a dia d’avui ha plogut molt. I mai millor dit en aquesta ciutat horrible, grisa, encara en obres, caotica i plujosa. Després de tot es hora de les vacances. En tot cas podriem dir que m’he amarat molt de Colombia, la seva gent, el conflicte social i armat, he visitat zones tan boniques com inaccesibles pel turista corrent, he conegut els protagonistes de problematiques que queden molt lluny des del sofa de casa. I s’ha fet el que s’ha pogut, cosa que m’ha omplert sobradament. Jo marxo i el conficte segueix i seguirà. Per molts comandants que matin la solucio no sembla veure’s próxima. Es posible que la guerra es degradi encara mes, masa gent fa aquest análisis despres de la mort de Cano. I marxo pensant amb l’eslogan publicitari guvernamental: “el riesgo es que te quieras quedar”, i sí es cert que aquest país o la feina que he vingut realitzant amb ipo eganxa, i molt. Això m’ha permés entendre moltes coses, amb una nivell de intensitat exagerada, amb un dia a dia trepidant i on els mesos son tant nutrits  que sembla que des de l’ultima asamblea semanal hagi pasat una eternitat. Les coses que pasen en un país en guerra lógicament no sempre son positives, hi han detencions, asasinats, torturats, desapareguts, amenaces, senyalaments… I a vegades fa mal haver conegut a la gent que al fi i al cap ho viuen a diari. Pero també omple les ganes que tenen de seguir lluitant, la vitalitat i l’hospitalitat de la majoria de les families humils colombianes que he conegut. En tot hi ha petites recompenses. Fruits d’un treball que a vegades no pots veure quins resultats immediats té. Però que a vegades els veus i et convences de que tot plegat també ha servit per alguna cosa.

En tot cas, no es la meva intenció ni fer un resum ni una entrada de comiat, crec que tot això ha anat quedant plasmat en les entrades anteriors a aquesta.

Només dir que m’en vaig a la platja, estarem la primera setmana que arriba aquella trupe a Santa Marta, res original, pero tranquilament, sense tanta tropa desplegada, sense posibilitats de bombardejos, camps minats o balaceras. I per altra banda coneixeré l’altre Colombia, la única que per desgracia veuen els milers de turistes que pasen anualment per aquest racó de món. I després ja veurem, es posible que ens n’anem lluny de tot, potser al Guainia. En tot cas ja us informarem!

Us deixo amb uns paisatges del Huila, d’on vaig tornar just ahir del meu últim acopanyament.

Cap a San Luis

Entre muntanyes

Muntanyes de Colombia

Serralada central

Serralada central

Un embús de chivas

Epa! aquesta será la última entrada del Guaviare, crec que ja n’hi ha hagut prou. Si be no crec que ningú hagi arribat a llegir la totalitat de les entrades suposo que més d’un si qus’ha entretingut amb les fotos.

Per acabar pues no pensu fer cap reflexió final, ja teniu tot el tou de lletra de mes avall per entretenir-vos si feia temps que no apareixieu per aquí, crec que tot es important.

En aquesta entrada seré breu, acabaré de penjar les afotos espléndides que em faltaven per mostrarvos (que de fet ja estaven penjades a la capcelera y a l’enllaç fotos) y 4 lines mes dels ultims tallers i la nostra tornada a casa.

Doncs a Calamar hi vam estar una setmana llarga, un poble que no convidava gens. Podies pasejarte tranquil si no coneixies la existencia de tant paraco suelto pel poble, nosaltres per si de cas, a les  7 de la tarda, amb la foscor ja estavem tancats a l’hotel meravellos. Per cert un hotel construit en obra, amb ciment, amb dutxa, amb mosquitera i anex a un bar on venien batuts i sucs… com si dormisim en un palau vamus. El poble pues militaritzat, ple de bachillers, es a dir nens que paguen el servei militar obligatori a l’exércit o a la policia. D’alla sortiriem a diferent veredas a acompanyar els tallers. Per terra y amb un 4×4 rollo landrover. L’exércit control només el casc urbà, les veredas son dels altres, segons ens va dir un tinent de l’exércit. Al arribar el tinent de la policia es va entusudir que ens havien de ficar escorta armada sí o sí. El tema es que nosaltres ja garantitzem la protecció als camperols y no ens calen mes escortes, tenim uns xalekus relluents! noooo es broma! el tema es que no fa gaire gracia anar acompanyat de gent armada per una zona controlada per un altre grup armat (llegeixis front primer i setè de les FARC-EP). Diguesim que ens posa en perill un micona… a part de posicionarse a un cantó del conflicte i nosaltres pues en aixó no hi entrem. A mes que bueno es que no podem per protocols. A part se sap que l’escorta també cumpleix una funció de inteligencia de l’exercit, per veure que es diu als tallers, qui hi va per després qui sap que fer amb aquesta informació. En tot cas, nosaltres no funcionem aixi, ho sigui que ens vem haver de barallar perque entenguesin que estavem molt i molt agraits pero d’escorta armada nada de nada.

En vam acompañar 3 de tallers, anant i tornant de Calamar, pues n’haviem de fer 4 pero es que un es va suspendre perquè hi havia perill de’enfrontaments i ens van dir que si de cas… pues no calia. Com he dit Calamar esta mes mogudet que Miraflores aquí si que de tant en tant hi ha atemptats, enfrontaments i demes gazes de la guerra. Pero si et diuen no hi vagis, pues logicament no s’hi va. Així que la nostra estadia es va veur allargada sense fer masa res llevat d’alguna reunió de incidencia politica amb institucions calamarienses. Un aburriment vamos! nooooo! pero ens va acullir una familia preciosa que ens cuidaven com si fosim els seus pollets. Ens van portar a visitar també un molí d’arrós a una cooperativa que tenen.

Una anecdota que ens van explicar es que al 2002, abans de l’entrada de l’exércit que seria aquell mateix any, el comandant de la guerrilla es va personar a les escuelitas de les veredas a felsi una proposta concreta als profesors. Era el Alias Cesar, comandant del front primer de les FARC per 10 anys y que van acabar detenint quan van alliberar a la Ingrid Betancur el 2008. Aquest els va proposar als funcionaris públics que abandonesin l’Estat, abandonesin els seus sous i es posesin a treballar per la guerrilla, fent el mateix que estaven fent però que ells serien per qui treballarien, ells els pagarien els sous. Es tractava de crear un paraestat que abarqués a totes les institucions. La guerrilla ja era qui dictava normes de convivencia (inclus als cascos urbans) i posava i executava els castics. En tot cas l’exercit entraria just després d’aquesta proposta.

Anant a un dels tallers

El parquing

Un arbre de flor fuccia!

De bon mati

Tallers tallers

Cantina

Heliconia

El dinar, carne a la llanera!!

Si us hi fixeu be hi ha un pajaro loco al pal de la llum, ens despertava cada dia al mati, semblava una ametralladora!

Aixó es el que seria un "caño" masa baix per poder-hi navegar

Calamar, al igual que Miraflores i tot arreu estava en plena campanya electoral… el poble infestat de cartells amb les cares d’un i de l’altre decoraven mobiliari urba, establiments i tot el que us pogueu imaginar. Ara son eleccions municipals i departamentals, el dia 30 de octubre, es a dir aquest finde. Aixi que tothom estava de campanya, les eleccions son amb llistes obertes i a vegades importa mes el candidat que pel partit que es presenta, sobretot a la área rural o a la Colombia oblidada. El partit “d’esquerres”  (es a dir l’unic partit d’oposicio en aquesta democracia: el Polo) no es presenta, segons ens diuen “no hi ha garanties”, vamos que si es presenten els pelen.

Natrus vam acabar els tallers i cap a casa, directes a San José on vam arribar després de pasar 6 controls militars i de policia en 3 hores de camí, no está mal. D’alla a la mateixa nit cap a Bogota, on arribariem un mes després… casi nada.

Per acabar dir que el país esta bastant espatlladot, nose si coincidint amb les campañes electoras, on l’exercit ha desplegat “El plan democracia” per garantitzar la seguretat dels comicis hi ha hagut una ofensiva bastant important de la guerrilla. En 48 hores han assassinat a 21 militars en diferents llocs del país. Algo que va succeïnt a diari pero que xoca de cara amb la versió oficial del govern i de mases organismes internacionals que afirmen que a Colombia ja no hi ha conflicte armat.

Després d’aquesta entrada cutre, us deixaré ja descansar de tant Guaviare Guaviare..

Després de visitar Miraflores a fons tocaria el torn de Calamar, allá seguiriem amb la mateixa dinámica d’acompanyament als tallers, la conjuntura de Calamar però si és una mica diferent a la de Miraflores. Pero abans de començar a esplicar i aburrir sobre Calamar i el que hi pasa queda un taller per explicar.
El cinquè taller va ser especialment estresant. No per nosaltres, que no interveníem mes que per presentarnos i per acompanyar la recollida de denúncies sinó pel que ens vam trobar al poble.
El poblet, pues com tots, petit, dos carrers, un port a la vora del riu. Cap novetat, cases decrepites, potser menus que en altres llocs. Trucades a celular carísimes, salons de billar, el respectiu colegi, salons de tejo i pluja.
Però aquest cop i a diferencia d’altres estariem ben acompanyats. Un control militar conformat per unes 7 piranyes custudiava el caserio des de l’altre cantó de riu. Era un retén. Les poques embarcacions que navegaven el Vaupés per aquell indret eren parades, i els seus tripulants registrats i identificats. Durant les tardes vespre el petit poblet de carrers de fang s’omplia de desenes de militars carregats de ametralladores, mortes, fusells i tota clase d’aparatus per matar gent. El carrer principal del poble cada vespre n’era ple, molts mes militars que civils. Els pobladors, contemplaven el desplegament amb reticències i pors. Sabien que tanta presencia al poble hi podia portar els combats i per tant les bales perdudes, els bombasos indiscriminats i tota una serie de desagradables succesos que el dret internaconal humanitari pretén evitar. “Nos tocó duro” com dirien els colombians, ens vam pasar els dies intentant que els tallers de Drets Humans i Dret Internacional Humanitari que acompanyaven es desenvolupesin de manera tranquila. Els militars n’eren molt reticents, per a ells drets humans i DIH es sinònim de peros al seu accionar, limitants de la guerra, per tant, molesties i mes molesties. No els agradaven els tallers, no els agradavem nosaltres. Pero s’hi van haver d’acostumar. El segon día per mes inri, per si no erem prous, uns 50 soldats profesionals mes van apareixer al poble. Portaven varis dies a la selva com ho demostrava el seu aspecte deixat i les cares de cansansi. Aquests encara feien mes por. Alguns fins hi tot anaven amb una especie d’enciam al cap, a modo de camuflatge selvàtic. Els tallers per sort es desenvolupaven a la escola de darrera del caserio. I van anar molt bé. Vam aconseguir, despres de parlar amb mil i un soldats i mil i un mandos i suposats mandos que tot es desenvolupes de manera normal. El centenar llarg de camperols que van asistir van arribar al port i en van sortir sense problemes. Nosaltres pero vam quedar la mar d’esgotats.

Soldats profesionals

Pirañes de l'ejercit sobre el riu Vaupés

Apatrullant

A les escoles, sobretot a Calamar, hi ondejen 3 banderes, la blanca de la neutralitat, la del municipi i la de Colombia

No fa mases mesos, aqui mateix, en un enfrontament entre la guerrilla i l’exércit, soldats van acabar entrant a l’escola a refugiarse. En teoria la tropa per entrar a un recinte escolar ha de tenir permís d’un jutge, son bens especialment protegits. Es per aixó que es comú veure ondejar banderes blanques als colegis.

Finalment vam arribar al municipi de Calamar. Per mi va ser com arribar a lloc mes comode del mon. Hi havia internet a ratos, llum eléctrica casi sempre, els preus eren els normals i una carretera per arribarse a la capital del Guaviare només en 3 hores!.

Aquí la cosa canvia, i bastant, a Calamar si que hi ha mes enfrontaments, la guerrilla esta mes a la ofensiva. I casi que es el primer que ens van explicar al arribar a una vereda on tenia lloc un dels tallers. Fa un parell de mesos les piranyes de l’exércit es van atrevir a entrar a la zona. Val a dir que el riu abans d’arribar a Calamar s’extreny molt, convertintse en uns “caños” mes petits, amb moltes mes curbes i zigazagues i que es ramifiquen a cantó i cantó. Així el terreny es mes hostil per l’exércit, la visibilitat es redueix i les oportunitats d’emboscada augmenten. Doncs només entrar les piranyes va tenir lloc un dur enfrontament on segons ens relataven els camperols varis soldats varen resultar morts. Un helicópter de l’exércit va haver d’escortar les lanches per sortir de la zona.

En aquest context el nombre de denuncies de violació de drets humans i DIH son molt mes numeroses que riu avall. L’exércit sí acampa a les cases de la gent, estigmatitzen al camperolat que porta mes temps vivint a la regió de ser guerriller, es donen casos de maltractes i interrogatoris  ilegals, señalaments radiofónics des de l’emisora de l’exércit a camperols de ser colaboradors o milicians quan no hi ha ordres de captura en contra seva, detencions arbitraries, crema de bens civils… per altre banda la guerrilla ha sembrat mines antipersonals i el reclutaments de nens i nenes també son una realitat.

Pamflets de l'exércit on es señala a camperols de ser milicians. La majoria no té ordre de captura en contra seva. El resultat es que els posen al punt de mira dels grups paramilitars que sí están presents a Calamar

Com he dit al començar arribar a Calamar va ser una benedicció. Pero Calamar no es un poble sa, a diferencia del que haviem escoltat mes avall aquí si hi haurá presència paramilitar. Estan presents els de l’ERPAC (Ejercito Revolucionario Popular Antisubversivo de Colombia) liderat pel recent abatut “Cuchillo”. Els asasinats están a l’ordre del día, 5 en menys de 3 mesos, tot i la alta presencia de força publica al nucli urbà. El poble esta rodejat de militars, amb controls a totes les entrades i sortides. Hi ha instalada també una base de l’exércit. Pero, tot i aixó, els paramilitars operen tranquilament. El seu negoci es basa sobretot en el control del narcotrafic. Ells tenen el monopoli, son els unics que poden comprar als camperols. I de fet qui intenti vendrela a altres grups paramilitars que intenten entrar o tregui la coca pel seu compte será asasinat. Es aquest un dels motius pel que es donen tants asasinats en un poblet de menys de 10 mil habitants. Resulta com a minim sospitós que un poble encerclat i amb les entrades fluvials i terrestres controlades per policia i exércit sigui el punt de partida o de pas de bona part de la pasta de coca que surt cap al nort. Per a molts es una evidencia que policia i exércit fan els ulls grosos a qui tingui prous diners per pagarlos a canvi de poder moure la mercaderia. Per a molts la convivencia entre els paramilitars del poble, que tothom sap qui son, i la força publica es descarada. Molts habitants ens relataven, sempre en veu baixa, que quan l’exércit es retira -de manera gens casual- d’alguna carrer tenen por perque saben que hi poden haver assassinats. A Calamar molta gent viu amb por.

Arribant a Calamar

Paisatges del Guaviare, Calamar

Vereda, municipi de Calamar

Taberna, en una vereda del municipi de Calamar

Port de Calamar

Casc urbà de Calamar

Per altra banda una setmana abans de que entresim nosaltres l’exércit va desactivar varies artefactes explosius colocats al mateix casc urbà per la guerrilla. Tornant als controls militars via fluvials i terrestres, en aquests controls de l’exércit si practiquen registres afons. Per altra banda tots els productes (sigui arros, panela, cerveses o el que sigui), legals s’enten, han d’anar acompanyats de la respectiva factura de compra. Abans de treure’ls els camperols que vulguin treure menjar riu avall per exemple han de pasar per la policia nacional, pel batalló de l’exércit i per la SIJIN (policia judicial). En cada una d’aquestes dependències el comandant els ha de firmar la factura, sent en mases ocasions decomisada part de la carrega o simplement no autoritzada pel transport. Aquest bloqueig afecta de manera directe i desmesurada al camperol, sobretot als que viuen mes lluny, doncs no poden fer grans compres perque no els hi deixen treure, sempre amb la excusa que els aliments poden anar per la guerrilla. I amb el preu del carburant pels nuvols anar al poble a comprar pocs productes no els surt a compte.

I per altra banda en un lloc on hi ha tant control com pot ser que les grans cuantitats de droga circulin tant lliures?

El poble esta farcit de policia i exércit. Molts son jovenets que están pagant el servei militar.

A calamar hi estariem una setmaneta, anant i venint a les veredas a acompañar els ultims tallers. Cosa que ja explicaré -suposo que breument- a la próxima entrada. Per acabar unes foticus, ah si! i una recomenació: no deixeu de mirar el blog de la Nuria, la companya de IPO que va fer el viatge amb mi pel Guaviare… sens dubte escriu sobre el Guaviare i un futime de coses mes molt millor que jo.

Casa flotante, vereda, municipi Miraflores

La fi del mon?

Trucant a oficina

un milió de marinponses

Els primers 5 tallers els vam acompanyar al municipi de Miraflores. La problematica era molt semblant a totes les veredas que visitavem. Els camperols malviuen conreant el que a Europa es paga a preu d’or. Per falta d’alternatives es van veure obligats a desplasarse a la zona i a conrear una mata que odien i avui en dia es la unica font d’ingresos que tenen. Quan les fumigacions els afecten els cultius es queden sense moneda, es queden sense menjar. No son pocs els casos de morts d’infants per malnutrució a la zona. El mes trist es que no poden marxar, estan atrapats i si son enxampats judicialitzats com a narcotraficants. Els que s’emporten els diners son els intermediaris, els que la treuen a fora del país i sobretot els països occidentals on queda la major part del benefici. Que perquè no sembren una altre cosa? perque no es rendible, els alts preus del carburant ho imposibiliten.

Els camperols no estimen la coca. La conreen per viure, res mes. Ells la procesen i la converteixen en pasta de coca perque uns altres la cristalitzin. La cosa no sempre surt a compte, els productes per procesarla son carisims i a vegada es paga a mal preu (1000 pesos el gram, es a dir uns 40 centims). A vegades perden diners, però si la pasta blanca es la moneda no hi ha altre remei. Les zones on es planta qui pren la mercaderia (aixi n’hi diuen) es rebutjat socialment, es apartat de la comunitat i molts cops obligats a abandonar la zona a risc de morir asasinat. És la llei de la selva… com ens deien a moltes veredas: “aqui quien roba se muere, quien viola se muere, los viciosos (qui es foten merda) se mueren…”.

L’altre problema que comporta es el rebuig que generen els camperols cap a la terra. Deixen de plantar productes de menjar per plantar unicament coca. Amb la falsa idea d’un pasat gloriós on tots els productes eren comprats al preu que fós es deixa de conrear el platan, la yuca i per suposat les verdures. A mes no hi ha garanties, les avionetes de fumigació fumiguen indiscriminadament cultius de coca i menjar. Fins hi tot ens van reportar la fumigació d’un hort escolar. El camperol no sent apreci cap al que planta perque com n’hi diuen ells mateixos sembren “la mata que mata”.

Aixó sí, en son uns experts. Molts porten 30 anys visquent d’això i en saben tots els trucs. Ens explicaven detalladament que la mes sembrada a la actualitat es una varietat que s’anomena “Pringa Maria” que produeix 2 kilos per hectaria 4 cops l’any. La “Dulce amarga” ha sigut descartada per la seva baixa productivitat. Un cop surt la fulla i quan es el moment de recolecció els raspachins s’encarreguen de la feina pesada. Una feina arriscada doncs si t’enxampen a un camp de coca recolectant t’apliquen la llei 30 i t’engarjolen per narcotraficant. Els indigenes originaris de la regió molts cops son contractats i mal pagats per fer aquesta feina dura. Un cop recolectada tota la fulla es procesa en pasta de coca. Els productes per fer-ho son cars i tots estan inclosos a la llei 30, es a dir transportarlos o tenirlos en posesió és ilegal. I els productes que s’utilitzen no son precisament naturals. Ciment, gasolina, amoniac etcetere. Amb això, en laboratoris clandestins fan la pasta. Els camperols s’en enriuen quan per la tele diuen que l’exercit ha destruit laboratoris, per ells son racons repugnants, casetes fetes amb fustes on hi fa una olor vomitiva.

La pasta en les zones de Miraflores que vam visitar es la moneda, es cambia per aliments, cerveses, empanades el que sigui!, ells voldrien pagar en bitllet perquè per sortir a la capital els fa falta, pero a vegades no hi ha bitllet, a vegades tampoc hi ha coca. El comerciant del poble, el que te  remesa per intercambiar per coca es el que la concentra. O qui pot comprar, qui tingui diners o remesa i sobretot tingui permis i formi part del monopoli que aseguren els diferents grups armats que controlen la zona (en aquest cas la guerrilla). A les zones controlades per la guerrilla la coca es paga mes cara, a uns 200o pesos el gram (75 centims) dos milions el kilu (750 eurus), depen de la distancia amb els llocs d’exportació, com mes aprop mes cara es paga. Els paracos la paguen mes barata, entre 1200 i 1500 el gram. El comerciant, quan te 200 o 300 kg el seguent que fará es pagar la vacuna. Es a dir pagar l’impost que les farc posen sobre la coca. Que a la zona es a raó de un millo de pesos per kilu. Li farán el certificat perquè no hagi de pagar en les zones controlades per altres fronts de la mateixa guerrilla i ja pot treurela. A Miraflores la solen treure per Brasil. Atravesant el departament del Vaupés. Si la venen a Yabaraté (frontera amb brasil) es paga a 5 milions 500000 al kilu (2200 euros), si s’arriben fins a San Gabriel 7,5 milions (3000 euros) i si els traficants s’arriben fins a Santo Domingo (Brasil) els hi pagarán a 10,5 milions (4200 euros). Pero els camperols que tenen una petita parcela no poden treurela, s’en encarreguen uns altres. Ells la malvenen, uns altres en treuran el benefici. Siguin els comerciants, els que tenen productes per vescambiar o directament la guerrilla que també la compra. Això ha anat variant i depén molt del comandant del front que opera a la regió. Segons ens deien hi ha comandants que posen pegues al conreu de la coca i comandants i fronts que son mes permisius.

La pasta de coca es fa així:

Aquesta conjuntura es própia de Miraflores, cal dir que al pasar a Calamar la cosa cambiará. Calamar té carretera que l’uneix amb San José i el control no será de la guerrilla sinó d’uns altres.

Per altra banda, com ja he dit el benefici que el camperol obté de la coca es prácticament per viure. Tothom coincidia que ja no treuen mes que pel menjar. Els procuctes per procesarla son carisims, els camperols posaven uns ulls com taronges quan els deiem que al mercat europeu es paga a 60 euros al gram, mentres a ells a 75 centims….

"laboratori" de procesament de coca cremat per l'exercit. Normalment l'exercit exigeix soborns a canvi de no cremarlos

El moneder

mata que mata

En relació als tallers que vam seguir acompañant el mes interesant era coneixer les histories dels camperols les histories de la regió. Ens va cridar molt la atenció un dels poblets que vam visitar. Situat en un indret preciós. Un lloc on fins hi tot als anys 70 hi havia un hotel per extrangers. Una zona de llacs i petites illetes selvatiques plena de vegetació i animals. Un dia fins hi tot les nutries (o perros de agua com els hi diuen) estaven juguetejant davant la nostra decrepita residencia sobre riu. En aquest poblet, també totalment fet caldo l’entrada de l’exércit va suposar l’arribada del terror. Tothom ens explicava la mateixa historia. Al 2004 arriben la tropa i amb ells un tinent, de nom Fajardo va muntar un grup paramilar al poble. El grup estaba conformat per jovenets del poble i van cometre totes les atrocitats imaginagles. Asasinats indiscriminats de raspachins acusats de guerrillers, desaparicions, extorsions sistematiques als habitants. El clima de terror ho impregnava tot. Camperols ens reportaven com ni tan sols s’atrevien a arribarse al petit ambulatori del poble per por a ser asasinats. Aixo duraria fins el 2006. El riu a diari es divisaven cadavers mutilats. Tots acusats de ser guerrillers, la majoria camperols i indigenes. L’exércit no feia distinció entre civils i combatents. Ens explicavem com la fi del grup va anar acompanyada de l’asasinat de tots els membres del grup paramilitar, ordenat directament pel mateix tinent que el va crear: volia borrar les probes. Va ser molt trist escoltar les mares i familiars de desapareguts i asasinats durant aquest perióde. Pero el recompte de morts es imposible, la majoria de gent va ser victima de desplaçament forçós arrel del clima de violencia generat per l’exércit, la majoria no van denunciar, mai se sap el nombre de desapareguts i asasinats que van tenir lloc durant aquesta espoca.

A la plaça principal de Calamar un monument homenatge a la brigada móvil 7, culpables d’una de les epoca mes obscura de Guaviare i que gent com el tinent Fajardo en formava part. La placa va estar finançada en part per l’embaixada dels EUA.

Monument d'homenatge a la brigada nº7 responsable de incontables asasinats a la regió. Financiada en part per l'embaixada dels Estats Units d'America

Voladora abandonada plena de forats de bala. A partir de l'entrada de l'exércit viatjar pel riu Vaupés podia significar que l'aviació de l'exércit t'ametrallés

Apatrullando

centre d'un poblet que visitariem, em pregunto com deu haber arribar l'excavadora aqui tenint en compte que no hi arriba carretera

Paisatges de miraflores

Els tallers que acompanyavem

Jo!

Sancocho! vam menjar aixo durant practicament un mes... es com una especie de "escudella" amb vedella, platan i yuca

El dinar

Jugant a pool, jé! vam guanyar!

Paisatge matiner

Posta de sol a la selva

Per últim, uns dels problemes que viu la regió i no he tractat encara es el reclutament de menors per part de la guerrilla. Si bé molta gent té mes por a l’exércit que a la guerrilla i de fet coincideix que “cuando gobernava la guerrilla acá se vivia mejor” hi ha preocupació pel tema dels menors. No son pocs els nens i adults sense posibilitats o victimes de la violencia que ingresen a diari a les files guerrilleres. Un tema complicat, producte de l’espiral de la violencia que pateix la regió i que suposa un drama personal per moltes families.

En un dels molts llocs que vam visitar vam coneixer a la doña Juana. Una dona vital com poques, fins hi tot desprenia felicitat. Al cap d’uns dies ens va deixar estupefacte amb la seva historia de vida, un dels seus fills havia ingresat a la insurgencia. El seu rostre va canviar completament quan s’asinserava amb nosaltres, el seu fill no tenia mes de 16 anys quan va decidir anarse’en per sempre. Des de principis del 2000 quan el seu fill la va deixar només l’havia vist una vegada i amb llagrimes als ulls li suplicava que siusplau tornés a casa… des de llavors doña juana visita regularment el batalló de l’exércit per intentar reconeixer el seu fill entre les fotos dels cadavers de guerrillers que li mostren els militars.

Pancartes de l'exércit nacional a Calamar

Calamar

Després de fer nit a Miraflores ens aixecavem dora per començar el tour. En total serien 9 tallers, una bona colla d’acompanyats i un territori nou per a nosaltres que no pararia de sorprendre’ns per la bellesa dels seus paratges, per la hospitalitat indescriptible de la seva gent però també per les dures históries de vida que per molt de sentirles i resentirles en moltes de les regions on he estat, mai m’acabaran de deixar indiferent. Histories d’esperança de molts que buscaven al Guaviare una nova vida pels seus fills i filles, histories d’amor, desamor, pérdua de sers estimats, de desapareguts, de masácres, de tortures… en resum histories de violencia. La maleïda violencia que porta mes 60 anys destrosant vides a Colombia. Una violencia que molts cops surt del canó d’una arma pero que també  vé de l’abandó estatal, de la falta d’alternatives…

Que l’Estat té abandonat al camperolat es una constant a tota Colombia, ho he anat veient en totes les zones rurals on he entrat però Miraflores crec que s’emporta la palma. El fet de que els unics funcionaris que coneguin els habitants d’aquesta regió  vagin sempre uniformats i amb fusells dels que surten a les películes no deixa lloc a dubtes: son els eterns oblidats.

Desrpés de pasar un control de policia nacional sense masa problemes vam agafar la voladora (lancha) direcció al sut. Carregats amb tot el material pels tallers i tot l’equipatge el viatge començaría de debó. Navegariem 6 hores seguides pel riu Vaupés fins als limits amb el departament que porta el mateix nom. El riu fa zigazagues entre camps de yuca, platan, algunes cases disperses al costat del riu i poblets decrépits. Els camps i poblets deixen pas, a vegades, a la selva tupida, amb centenars d’ocells de colorins i papallones estrafulàries que acompanarien parts de camí.

La imatge es sempre la mateixa, pobles semiabandonats o abandonats del tot. Cases derruïdes, salons de billar plens de pols, invaïts per les mates. Restaurants, residències, sales de tejo, bars, tot a dojo, tot en ruines. I la pregunta que em rondava pel cap sempre la mateixa: això es el que li espera al Baix Cauca?. És molt posible. Entre tanta misèria alguns habitants segueixen resistintse a abandonar la terra que van colonitzar no fa tants anys. Camperols a dojo, molt dels quals es molt posible desitjarien marxar d’alla. Camperols atrapats.

Després del viatge amb voladora atracariem a un poblet la mar de macu al costat del riu Vaupés. No masa lluny es troba el Yuruparí un salt d’aigua, ja al departament del Vaupés que imposibilita la navegació fins a Cururú, el primer poble important del departament.

El poblet era la mar de macu, amb gespa als carrers i fins hi tot amb una petita planta eléctrica que l’aprovisiona d’energia algunes hores durant els vespres. L’aigua l’agafen directament del riu amb unes motobombes.  Les cases fetes de fusta, els camps de yuca, platan i coca. Els preus de les coses… pels núbols. Portar qualsevol cosa fins aquí es masa car. Els béns de consum han d’arribar per carretera fins a Calamar i després son carregats amb grans canoes que poden tardar fins a 15 dies o un mes (en epoca seca) a arribar fins aqui. La gasolina esta pels nubols, per tant, els productes també. Una gasosa podia costar fins a 4 cops el preu que costa a Bogotá. L’alternativa es l’avió fins a Miraflores i després la canoa, cosa que encara surt mes cara. I la gent no té diners, de fet l’unic que tenen es coca. En aquest sentit al arribar ens va extranyar al veure que totes les botigues, bars i petits comerços disposaven de balances de presició. I es que la moneda comú i corrent es el gram de pasta de coca (crack, coca sense cristalitzar), quan n’hi ha. Aixó es així en tots els municipis que pasarem fins a arribar a Calamar, on ja no s’accepta l’ilícit i s’ha de pagar amb bitllet. Així doncs en una situació de fumigacions constants i amb una falta de bitllets es molt trista la sort que corren els camperols de la regió. Lógicament, al casc urbà de Miraflores (militaritzat) no accepten aquest producte, pel que molta gent no es pot permetre accedir a medicaments o béns que no arriben a les veredas. A més no sempre hi ha coca, a causa de les fumigacions constants i periódiques a vegades no hi ha ni bitllets ni coca. A més al ser la zona tant allunyada de tot i amb la dispersió a 27 departaments dels cultius cocalers la coca es paga masa barata, no surt a compte, es practicament per la supervivencia. I ells i elles están atrapats, sense posibilitat de marxar, d’escapar d’una regió que fa uns anys era rica i pròspera i ara miserable. El mes trist son les conseqüències que porta tot això, per posar un exemple real: Una mare soltera es veu obligada a treballar a una finca per donar de menjar als seus fills será pagada amb gram de coca tot seguit arriba l’exércit i la deté, l’hi apliquen la llei 30 i és condemnada a pagar mases anys de presó acusada de narcotraficant. Els casos de families que s’han quedat a la ruina per aquest motiu no son pocs. Joves pagant 30 anys de presó per portar 3 o 4 quilos de pasta de coca, unica posibilitat de supervivencia pels seus. L’exércit en aquestes zones fa els ulls grosos amb petites quantitats, perquè saben que es la moneda pero si t’enxampen amb una cuantitat considerable t’envien cap a la picota.

Coca fumigada

Rebre una trucada... un gram al minut

Darrera meu, les balances

Pagant una trucada de teléfon, tothom te balances electroniques, ningu te diners

Pel Vaupés

A més les llargues distancies i el preu del combustible fan que substitució de cultius sigui complicada. Les alternatives en realitat son poques doncs el preu fins a treure els productes fins a les ciutats importants es dispararia, les esperances també son poques.

Una altre cosa amb la que han de conviure els habitants de la regió i que podriem comprobar a mesura anesim pujant, i mes concretament arribesim a Calamar son els bloquejos económics i al comerç. Tot i que ja em centraré amb aixó mes endavant baixar els productes fins aqui no es fácil, pel preu, per la distancia pero també per les traves burocràtiques de l’estat. I es que tot producte de consum sigui arrós, panela, botes pantaneres, cervesa o el que sigui es detingudament inspeccionat per la policia i l’exercit abans de surtir al riu Vaupés, molt dels productes son bloquejats arbitrariament per les autoritats que sota l’excusa que la zona es de influencia guerrillera i que aquest productes poden vendre’s a la subversió son bloquejats. Una actuació arbitrária i ilegal pero que es el pa de cada dia. Ilegal perque Colombia ha firmat els Protocols de Ginegre i el II protocol adicional que parla del principi de distinció prohibeix explicitament la ilegalitat de fer patir fam a la població civil per questions de bloquejos i obliga a diferenciar entre combatens i no combatens i bloquejar aliments o medicines es fer patir als civils amb l’excusa d’acabar amb els combatents. En fi, un cop mes, paper mullat.

I es que no es secret per ningú que la zona es zona d’influencia de la guerrilla, aquí operen el front 1 i 7 de les FARC i és aquesta zona on van rescatar al 2008 a la Ingrid Betancur i  militars i estadounidensos i al 2010 a varis militars mes. És el que es consireba i es considera zona de retaguardia de la guerrilla. En teoria pacificada i on s’aplica l’autoritat de l’Estat després del Pla Patriota, a la práctica segueix sent, l’area rural, contralada per la insurgència. I no es cap secret, els mateixos militars ho reconeixen i ho saben.

I l’exércit es vist com una força d’ocupació, un element extrany i alié, autor dels mil i uns atropellaments a la població civil. Sigui a través de les fumigacions o de coses mes bésties. Tot i així aquí, la gent coincideix que ultimament respecten mes la legalitat, molts ho expliquen amb la fase de consolidació del pla patriota, una fase de amabilitat amb la població civil amb el que pretenen guanyarsela. Pero ningú oblida els crims comesos des de que van entrar al 2004 fins fa mases pocs dies. A la práctica qui fa les lleis i aplica els castigs es la guerrilla. Actua de paraestat tot i no estar permanentment als nuclis habitats. Representa l’autoritat real i fins hi tot en algunes zone ofereix asistencia sanitaria gratuita. L’entrada de l’exércit va suposar que la població civil revés per totes bandes, per una banda per l’exércit que no feia distinció i per l’altre per l’accionar de la guerrilla que va practicar mases asasinats indiscriminats  de suposats colaboradors amb la força pública que en molts casos no eren mes que camperols inocents. Però avui en dia tothom coincideix que tant uns com els altres respecten mes al camperolat.

Les prestatgeries dels comerços están buides

Aixó havia sigut un restaurant de luxe sobre el riu

Aixó una antiga residencia on fins hi tot et feien la proba de la malària

Mes imatges de l'estat actual dels caserios que visitariem

Bé després d’un analisis de conjuntura actual d’aquesta zona toca seguir explicant les nostres aventurilles i desventurilles. Vam arribar amb el cul cuadrat al primer taller, ens costaria acustumar-nos a les incomoditats del transport amazónic. Vam refugiarnos dels musquits darrera la musquitera i vam començar el primer dia de taller amb unes ganes terribles. La veritat que la mar de interesant, mes encara parlar amb els camperols, coneixer les seves histories de vida, les seves quotidianitats, les seves supersticions, les histories de la selva… I van ser aquestes ultimes les que vam viure al descanç del migdia. Uns crits d’uns crius ens alerten, havien vist un guibo! un guibo, un guibo, no tenia idea de que era aixó. Així que em vaig acostar encuriosit al port d’on venien els crits. Al arribar vaig quedar estupefacte, una vintena de persones en cercle observaben encuriosides i opinaven a crits sobre el que hi havia al centre. Una anaconda gegant!!!!! , només havia vist una serp de tal tamany a les pinicules i si bé sabia de que corrien per allá no m’esperava trobarmela just al arribar. Vaig guardar una distancia prudent i vaig pendre algunes fotos. Estava viva i la tenien lligada, discutien sobre que ferne, si matarla o alliberarla riu avall… Algú fins hi tot va proposar que ens la podriem emportar de regal… no gràcies. Finalment la van carregar a una canoa i la van alliberar uns quilometres riu avall.

El petit animal

Quina coseta mes bunicaaa

L’aparició de la serp va alimentar les histories d’aquest animals, tant abundants a la regió pel que es veu, entre els camperols. Al vespre algunes señores ens compartien lu mortiferes i perilloses que resultaven les culebres. Que si la cuatro narizes, que si la X, que si la reca, totes si cap mes letals, mes mortiferes, mes abundants. Que si van matar un criu per alla, que si un guibo es va menjar el gos d’un caçador, que si un home la va palmar al cap de res per una altre mosegada, que si n’hi ha una que et mosega fins que et mors… una meravella vamos. Pues s’ha de dir que una de les primeres noticies que vam tenir al arribar a Miraflores era que un home acabava de morir d’una mosegada de culebra..

De fet crec que els camperols disfruten com bojos quan descobreixen alguna fòbia d’un estranger no adaptat. Comencen a explicar les mil i una histories fent que el pobre extranger agafi un panic al que seria tot en general. A mi el mateix em va pasar amb l’avió. Un cop aterrats els acompanyats van començar a explicar els accidents d’avio que havien tingut al llarg de la seva vida… com si fos la cosa mes normal del mon estrellarse amb una avioneta!

Després de les serps va tocar el torna a la religió. Tots son super católics, a Déu no sel pot tocar pero les creences de la selva abunden. Que si el Lanchero que li falta el cap i que es presenta de nit, que si la Mama Monte que tortura a qui maltracta a la naturalesa, que si els espiritus, que si el motoserrista que talla caps que si… en tenien ni se sabe, cada cual mes macabra i si dubtaves de la veracitat de l’existencia d’aquests esers sobrenaturals que tan martiritzaven als camperols et miraven amb mala cara i t’explicaven casos concrets en que la victima de l’encontre n’havia surtir molt mal parat…

L’altre es la convinació entre les creences populars i les serps. A les dones embarasades mai les pica una serp pero si un pobre desgraciat que ademes li ha picat una serp te la mala sort de veure a una dona cualsevol morirá de manera immediata.

L’altre son els reseros, reseros.. reseros, que conyu es un resero. Pues una persona que resa, si et trobes malament, t’ha picat una serp, tens mal de queixal pues et porten a un señor que et resa, et resa molt! i en teoria et sana. La putada es que perque el seu servei tingui efecte ha de deixar morir un client de cada deu. I si tens la mala sort de ser el que fa deu pues cap al catre… I em sembla que sino  també tens molts numers d’anar cap al forat si la teva malaltia es greu..

Els tallers que acompañavem

I per avui ja está. Tinc mil i una coses mes a explicar. Serán relatades a les próximes entrades meravelloses!

No espereu gran cosa d’aquesta entrada. Basicament estic obligat a fer-la, feia masa temps que no escribia res. Prometo posarmi en breu. Tinc molt per explicar, de fet tinc masa per explicar i nose ni per on començar ni si seré capaç d’aproparme al que ha sigut l’experiencia i el que conyu pasa allà d’on vinc. Un mes pel Guaviare, per la puta selva, hijo de madre, al cul del mon. No ha sigut poca cosa. Mases sensacions, experiencies, vivencies i aprenentatges. Moltes hores en voladora (barca a motor, motor 40 per ser exactes), amb picap, a peu, amb bus, amb avioneta de carrega (Un Antonov de 7 tonelades..). La tornada tampoc ha sigut fàcil. Vaig arribar amb un “atolondrament” considerable i un cansansi acumulat no gens menyspreable, esperava un descans,  la mar de merescut. Pero la dura realitat colombiana m’ha golpejat de nou a la cara, no hi ha hagut temps per descansar, Colombia viu un conflicte social i armat des de fa algun dia i la imprevisibilitat dels fets fa que sigui imposible planejar masa res. Mil coses han pasat, el pais esta que bull y nosaltres no parem amb la nostra feina. Total, que necesitava un descans, així que aquest cap de setmana vaig arribarme amb la Laura a Villabo. Sense xaleco, de pur oci. I ha sigut sensacional. Pero demá dilluns tornemi altre vegada i la setmaneta que entra ja esta bastant carregada de reunions i som poquetes. Tot ho farem. Com a minim el paro campesino de Tarazá ja ha acabat i jo m’en he lliurat  (estar al Guaviare també ha tingut les seves aventatges). Aquest ha sigut com els anteriors al de febrer (1,2,3,4), milers de camperols lluitant contra les fumigacions i la policia reprimint de forma desmesurada les protestes camperoles. Una senyora morta a causa d’una aturada cardiaca despres de que els antomotins gasegesin el lloc on dormia, desenes de cares i costelles trencades, centenars de punts de sotura, i bastantes detencions. Pero ce finí, l’Estat s’ha compromés a…. respectar els acords a que es van arribar en l’anterior paro i que s’havia pasat pel forro. A veure quan tarda el següent.

Per Villabo de descans total, festeta i vam anar a visitar un barri d’invasió a les afores de la capital del Meta. Alla uns companys hi fan tallers per nens, avui tocava mascares de guix. El barri es rollo fabela brasilera, pobresa extrema, i narcotrafic. Aquest cop no erem acompanyants sino acompanyats. Porten des del 2009 visquent allá, molts van arribar desplaçats per la violencia d’altres zones del país.

Us deixo amb una foticu del cap de setmana i d’aqui poquet la próxima entrada.

Taller de mascares al barri d'invasió de Villabo

Bones a totes!

Una entrada curteta només per donar senyals de vida i avisar sobre plans futurs. Ja estic a casa altre cop, pues casa no per molt temps, perquè no em queden mases mesos a Colombia. Pero casa. Vaig arribar el dia 16 d’agost procedent de Costa Rica. El motiu del post a part de dir que estic la mar de bé instal·lat atre cop i amb la feina habitual d’oficina es perquè si tot va bé (i espero que si) el mes de setembre estare fora.  M’en vaig el dia 2 de setembre cap a la fí del món. Be o el que seria la selva colombiana, lluny lluny del que seria tot el general. Torno el dia 4 de octubre. Un mes seguit incomunicat i donant voltes per el departament del Guaviare. Pues ha havia estat algun que altre dia, per l’1 de maig, acompanyant en retorn de les comunitats camperoles a les seves veredas. Ara vaig mes endintre, basicament fare tot el que seria el departament. Selvatic i preciós. Interesant la feina i la posibilitat de aprofundir en la realitat d’aquest puestu, de coneixer els seus habitants i treballar amb ells. Crec que pot ser la ostia!. El dia 1 agafu el bus per tenir el dia dos la tira de reunions a la capital del departament amb força publica i institucions i el dia seguent agafem una avioneta que ens deixarà allà, molt lluny del que seria tot. D’alla començarem a acompanyar per tot el departament per tornar a la capital del departament a principis d’octubre.

La veritat que espero que la cosa no es canceli a ultim moment, com a vegades pasa, però bé tampoc em sorprendria. En tot cas, quan torni ja faré les corresponents croniques del Guaviare, els seus habitants i els seus procesos. No espereu res durant el mes de setembre.

Ale salut a totes!