Des de casa, o des de Berga en tot cas. Vaig arribar el dia 8 al migdia a l’aeroport del Prat despres de 10 horetes amb avió. I em quedava pendent la crónica de les vacancetes que vam gaudir amb el Pep, l’Albert i la Llum des del 15 de novembre al 6 de desembre. Turisme pur i dur, explorant alguns raconets de Colombia que tant n’havia sentit a parlar i que mai havia tingut l’oportunitat de visitar. Així que aprofitant la seva arribada es va esbosar un itinerari precari i molt voluble i va resultar tal i com l’haviem planejat. Un hat trick o com es digui en tota regla: Santa Marta, El Guainia i Caño Cristales (la macarena). Les vacances es podrien resumir en aigua, aigua i aigua. Ens vam pasar la majoria d’aquest dies banyantnos a la costa del Carib i en la tira de rius i caños varis i en els impasos que vam pasar a Bogotá la pluja no hi va fallar mai. Bé, en tot cas fer un resum de 3 setmanets de vacacions no es feina fácil, tractantse només d’un post, així que agafeuvus-ho en calma i si us fa una mandra terrible llegir doncs sempre podeu disfrutar de la cincuantena de fotos que acompanyen el toston.
L’únic fácil de programar va ser Santa Marta, destí turistic per exelència, costa caribeña, platjes llargues rodejades per espesa vegetació tropical i turistes, molts turistes. I per asegurar alguna cosa vam comprar bitllets d’avió ja unes setmanes d’antelació i de fet sort perquè el país segueix patint una onada hivernal que el té potes enlaire o potes sota l’aigua. Ahir em deien les companyes que segueixen a Colombia que el riu Bogotá s’ha desbordat i varis barris de la capital estan inundats amb aigues fecals amb risc de epidemies. Moltes carreteres estan tallades i els desplaçaments per terra son interminables. Així que vam fer ben fet.
Els companys van ser rebuts per una habitual a Bogotá: per la maleïda pluja. Implacable, des de que vaig arribar fa 13 mesos les epoques de sol han sigut mes aviat poques, algo tipic que em va acabar per irritar desmesudarament.
El dia que arribaven vaig acabar amb les meves reunions de incidencia politica, una bona manera de sortir de IPO.. reunió amb Min de interior, Programa presidencial de drets humans i una visita curta al congres de la republica a buscar un paperot. Després de la gincama institucional, que tantes contradiccions em porta, ens vam retrobar a la centrica Plaza Bolivar amb els companys catalans. Amb ells va arribar la pluja torrencial que va convertir els carrers i carreres amb rius, desbordant -com sempre- el precari clavegaram capitalí. Xops, de cap a peus la gincama va seguir, trobantnos amb un altre company català, el Txema qui seria el nostre Sherpa al Guainía. Després d’hores d’espera, frets i paperasa el dia va acabar, no amb mases exits per a nosaltres doncs no haviem aconseguit comprar els bitllets d’avió que una setmana després ens portarien cal al remot departament del Guainía.
El dia seguent seria de viatxu, vap a Santa Marta! deixavem la freda, caotica i grisa Bogotá per enfilar cap al Caribe tu!. Jo sincerament sense mases ilusions mes que per pasar un bon ratu amb els amics que feia mases dies que no veia.
Santa Marta situat al departament del Magdalena, es un dels destins turistics que visiten milers de turistes anualment. El parque en sí és privat en el 95% de la seva extensió i el gestiona Aviatur. A nivell de conflicte el Magdalena es una zona fortament castigada pel paramilitarisme, de la ma de Jorge 40, comandant del Boque norte de les AUC que es va desmobilitzar al 2006. el grup paramilitar va ser el responsable de l’expoli de milers d’hectaries als camperols de la regió, asasinats i desapareguts. Després de la desmovilització del comandant els grups paramilitars no han desaparegut i segueixen campant per la regió, controlant sobretot el territori perquè es un corredor de droga.

El dormitori

Dues setmanes buscant el tucan a Costa Rica i l'acabu trobant a colombia

Santa Marta

Parque Tayrona

A la playa!
A santa Marta com a tal hi vam estar poquet, vam tirar milles cap al parque tayrona, o el que seria la playa, on vam estar una setmana basicament sense fotre ni brot. Tumbats a la hamaca, bebent cervesa i pasejant i banyantos a les playes a diari!. A les nits pues ens plovia. Pluges torrencials que ens inundaven el “cuartu” d’hamaques on durmiem, la veritat que bastant incomodes.
Pero abans d’agafar l’avió cap al Caribe vam aconseguir comprar els bitllets de Satena cap a El Guainia. Així que arribariem de Santa Marta i enfilariem el dia seguent cap a la selva selva, frontera amb Venesuela. Per anar allà teniem un contacte, el Txema. Un amic i company que havia estat visquent allà durant 10 anys i que ara, després de 10 anys mes tornava per vendre’s una casa que tenia a Puerto Inírida, la capital del departament. La veritat que no les teniem totes, jo amb la feina que feia a IPO i amb la fixació per la seguretat no n’estava del tot convençut. Pero el fet de tenir un Sherpa que va anar-hi abans que nosaltres ens tranquilitzava bastant. A més es molt dificil trobar informació de El Guainia de cap mena. Es un dels departament oblidats de Colombia, amb una fama no masa bona, sobretot fundada en anys anteriors. Avui en dia es pot anar al departament, amb un viatge organitzat que et surt carísim, pero com que aquesta no es la nostra manera de viatjar, vam decidir aprofitar el Txema per coneixer una mica el que seria el cul de Colombia.
A mode de resum. El guainia esta situat als llanos de Colombia, frontera amb Venezuela i esta molt despoblat. Esta incomunicat per via terrestre i només si pot arribar per vía fluvial o aérea. La vía fluvial esta descartada d’entrada perquè serien 2 dies sencers des de San José del Guaviare amb una voladora que surtiria carisim pels preus de la betzina. A més per arribar has de pasar per varis sectors controlats per la insurgencia que podria no veure amb bons ulls que extrangers es pasegesin per la seva zona i amb imminent risc de bombardejos i tirotejos. Així que o vas amb avió o amb avió.
La major part dels pobladors del Guainía són indígenes, Tucanos o Kurripakos i la capital Puerto Inírida te escasos 50 anys. Amb uns 17 mil habitants. El departament esta molt poc poblat i selva endins només hi habiten indígenes autoctons de la regió. La capital, amb totes les intitucions acumula un alt numero de funcionaris i una cuarta part dels pobladors son integrants de la força pública. I es que fins fa poc era un territori de confrontació directe. A finals dels anys 90, mes concretament al 97, uns 1500 guerrillers es va intentar pendre el poble. Cosa que no van aconseguir, intentant-ho de nou el 2003 sense que aquest cop tampoc aconseguisin el que s’havien proposat. Pero amb la implementació del Plan Colombia, amb l’entrada del govern de Uribe el 2002 la zona es va convertir en zona de guerra. Amb enfrontaments diaris, hostigaments i bombardejos. No ha sigut fins fa poc que la guerrilla s’ha vist obligada a recular i els combats ara son molt mes esporádics o casi inexistents. Els anteriors que ens van reportar foren un mes abans que visitesim el departament i a 4 hores en voladora guaviare avall de on ens trobavem. en tot cas, tothom sap que tot i l’aparenta calma la guerra pot tornar a saccesjar en qualsevol moment aquest racó de món.Pero el govern de Uribe també va comportar per la zona que algunes escoles pasesin de tenir 400 alumnes i 20 profesors a tenir 20 alumnes i 3 profesors segons ens deien alguns pobladors. O que es segueixin invertint milers de millons de pesos en mantenir una presencia de força publica desproporcionada al departament quan ni tan sols hi ha una sola ambulacia fluvial. Alguns no s’amagaven en dirnos que es no estava clar si es vivia millor abans on el control era de l’insurgencia o ara.
En relació a les fases económiques després del cauchu, vé l’época de l’or, després l’época de la coca i ara no se sap masa en quia época s’está. Es segueix amb la petita mineria de riu, que no dona ni l’ombra del que donava abans i alguns diuen que el seguent boom económic vindrá de la má del turisme. I es que el potencial turistic que té el Guainía no es gens menyspreable. La llastima sería que l’afluencia masiva de turistes acabés amb tot plegat.
Perquè u en feu una idea:

Petroglifos de l'any de la pera

Cerros de Mavicure

el cerro del Mico, perquè segons diuen només els micus poden pujar

Des de dalt

Vista des del Cerro Mavirure, a l'esquerra el cerro del mico i a la dreta el cerro del Pajaro, darrera, als costats i per tot: tot pla i selva fins a l'infinit

Platges de riu d'arena blanca, al peu dels cerros

Ben curiosos!

El cerro del pajaro, des de dalt del cerro mavicure. Sobre aquest expliquen la llegenda de la princesa Inirida, on va venir a morir

A la playa!
Els turistes aquí son rars. Alguns colombians s’hi deixen caure amb viatges organitzats i fins hi tot alguns extrangers de tant en tant. Pero tant rars son que fins hi tot ens van fer una entrevista per la rádio del poble!
El fet d’anar amb el Txema ens va permetre coneixer un munt de gent, de tot tipus, gent curiosa, amb unes histories de vida molt rocambulesques i peliculeres. Algo que ja he anat veient per tot colombia. Vam arribarnos fins hi tot fins a Venezuela, a 40 minuts de Puerto Inirida. A Inirida hi ha consolat venezola i es podria seguir el viatge per l’altre país tranquilament, doncs es pot arribar per via fluvial i terrestre fins a Caraques sense cap problema. Nosaltres no ens va caldre res, vam pasar-hi només unes poquetes hores, ens vam retrobar amb un vell company venesolà del Txema i ens en vam anar a fer cerveses i a jugar a la pelota criolla.

Puerto Inirida, Ritchaws indis a puerto inirida? pues sí i tot ple!

cap a Venezuela

Logicament aixo es Venezuela, mes concretament Sant Fernando de Atabapo

Jugant a al pelota Criolla. Es com una especie de petanca pero mes molona segons el meu gust

Frontera colombo-venezolana. El riu Atabapo separa els dos països
El colega segueix sent guia turistic i porta gent que fa documentals, biolegs o turistes per la selva. Ell des de que fa 10 anys les farc li intentesin segrestar un grup de turistes en territori colombià i l’intentesin asasinar que no entra a Colombia. Tothom coincideix, la situació está calmada pero no se sap fins quan.
Nosaltres en ho vam pasar com les cabres, tot el dia amunt i avall amb barca, banyantnos al riu, disfrutant de postes de sol a la selva, fent cerveses amb la gent del poble, parlant i sobretot escoltant. Escoltant les mil i una histories que tenien tota aquella gent per explicarnos. Algunes semblava que no tenien perquè acabarse mai. Unes histories comiques o tragicomiques que involucraven traficants d’or, de coca i combustible, guerrillers, militars i demés personatges que només veiem a les pelicules. Mentrestant el Txema s’intentava vendres la casa, cosa que va aconseguir amb éxit i amb relativa facilitat.

El riu Atabapo es ven vermei!

Es l'albert!

Cap allá hi ha.. alguna cosa!
Pels que vulguin arribarse fins aquí: es posible. Es pot volar amb Satena des de Bogotá o Villabo, la companyia de la Força Aérea Colombiana o bé amb avioneta. Satena es un desastre monumental. Ja explicaré mes endavant com ens va anar la tornada. Però hi ha poques opcions. Es pot anar fins a l’aeroport de Vilalvicencio i agafar una avioneta, es mes barat que Satena, surten cada 3 dies, mes sovint que Satena que vola només 2 cops la setmana. El viatge es mes llarg i tot i que no es recorden accidents d’avió la companyia Trans Inírida es mes coneguda com “Transmemato”. Si funciona com per anar a la Macarena les avionetes surten quan estan plenes i son de poques places. També dir que quan arribes a Inírida la SIJIN (policia judicial) t’interroga sobre els motius del a teva visita i et fica por infundada al cos.
A Inírida hi ha un hotel que fa tours turistics, es tracta de l’hotel toninas. I de toninas també en vam veure. Son els dofins de riu, inteligents com una mala cosa i que es deixen veure en diferents trams i llagunes dels rius.
A Puerto Inírida també vam sortir de festa, els pobladors locals van poder ficarse les mans al cap de lu malament que ballem els occidentals. Aixó sí les ganes hi eren.
Una cosa que també val la pena mencionar es el menjar. Dista molt del que he vist en altres zones de Colombia. Es menja molta Yuca, pero si bé a Qualsevol lloc pots trobar yuca fregida o bullida d’acompanyament aquí la procesen de mil formes. A part de que existeixen varis tipus de yuca, en fan el pa tipic de la regió (o casabe), salses picants (catara), condiments etcetere. Molts d’aquest aliments surten de l’anomenada yuca brava, que conté un verí que tractat es apte pel consum humà. Es menja també un futimé de peix, peix de riu fresquet i deliciós. Un plat tipic es l’ajicero, present també al Guaviare que es una sopa de peix amb ají (bitxo picant). Exquisit.

Sobre el riu Atabapo

Posta de sol sobre el riu Inirida

Mineria d'or

la laguna de las brujas, prop de Inirida, aqui als capvespres s'omple de toninas

laguna de las brujas
Deprés d’una setmana per el Guainia va tucar començar a retirarse cap a Bogotá. Teniem el vol de Satena el 29 de novembre així que vam enfilar cap a l’aeroport. Un aeroport on hi arriben escasos avions per setmana, replet de policies que no saps masa que hi fan i a on et regiren les maletes a mà. L’avió de Satena no va arribar mai. Vam estar tot el dia esperant com badocs al balcó de l’aeroport. Cap mena de moviment, cap trafic aeri. Les versions eren contradictories, uns dien que l’avió s’havia espatllat venint de Villavicencio, altres que cubria mil rutes en un matí que hi havia hagut mal temps en un una de les rutes i no havia pogut aterrar i aixó havia fet endarrerir la resta, altres que venia de Medellín i que havia tingut una emergencia i que havia hagut de tornar enrrera. Es igual: ens vam quedar sense volar. Al vespre ens vam haver de barallar amb els ineptes de la companyia aérea que monopolitza els vols a inirida perquè ens fiquesin un hotel. Després de posarnos-hi de cul estavem allotjats a un hotel la mar de xulu al centre del poble. El dia seguent ens van citar a les 5 del matí…. pero l’avió tampoc va arribar. Així que amb els antecedents, vam deixar el nostre numero de celular i vam tornar a l’hotel. Ens van convidar a una excursio pel riu, ja ho haviem anat tu pero abans de quedarnos al poble morts de fastic.. aixi que de meravella, ens vam pasar el mati tumbats a una platja d’arena blanca a la riera del riu Inirida banyantnos de tant en tant. A mi sincerament m’era igual si sortiem o no sortiem a Inirida s’hi estava la mar de bé.
I es que si una cosa destaca de el Guainía son els rius, n’hi ha tants com vulguis, grosos, enormes, gegants. I es que Guainia vol dir “tierra de muchas aguas” Per alla s’uneixen en el que anomen la estrella fluvial el Atabapo, Orinoco i Inirida (crec) i el Guaviare també va a espetagar per allá. Curiós es quan s’uneixen les aigues del Guaviare amb les del Inírida, unes negres i les altres blanques creant un efecte en que les aigues de diferent color coexisteixen durant uns quilometres fins que es mesclen. Cada aigua respectant el seu cantó de riu, com si una linia imaginaria i central dividís les aigues dels dos rius que no es resignen a ajuntarse. Un espectacle que per desgrácia no vam arribar a caçar amb la cámara.
Un altre dels llocs on vam arribarnos va ser Sabanitas o llençolets en català. Una especia de font negra a la guainicense. A pocs quilometres de la “capital” per via terrestre (de les poques carreteres que hi ha) hi ha una especie de estadero on els locals pasen els camps de setmana. A la vora del riu, rodejat de selva, en una petita platja es un lloc ideal per penjar les hamaques i pasar el dia. Les aigues son altre vegada, com l’atabapo, d’un color vermellós extrany que fa que un tingui la sensació d’estarse banyant en un tanc de betzina inolora o en una gasosa “colombiana”.
Bé, finalment el nostre avió va arribar. Preocupats per la impuntualitat i les mil i una averies dels 2 unics avions de satena que cubreixen la totalitat dels “llanos” vam abordar el nostre avió que ens tornaria a Bogotá. El vol, per mes inri, va ser un desastre, semblava que estiguesim pujats al dragon khan amb tanta turbulencia. Pero vam arribar sans i estalvis a la capital. La pluja ens estava esperant.

sabanitas

Nena ingidena jugat amb la sorra de la platja de Sabanitas

El Pep intentant cuinar una truita de papes en una cuina economica

Al port de Inirida

en remull, com sempre

la laguna de las brujas, de dia

Flotant

Vista aérea del Guainia: "Tierra de Muchas Aguas"
Aqui els nostres camins es separarien. Per una banda el Pep s’ens aniria a veure una amiga molt amiga a Venezuela i l’Albert, mi persona i la Llum ens quedavem sense masa saber que fer a Bogotá. El plan era anar a caño cristales pero els meus contactes havien fallat. La cosa estava complicada i haviem d’improvisar alguna cosa. Vam trucar a l’aeroport de Villabo per veure si sortien vols a la macarena sens masa éxit. Així que vaig trucar a un amic que viu a la capital del Meta per veure si ens podia donar un cop de ma. I la cosa va resultar!. El colega metense tenia un amic que viatjava a la macarena el dia seguent. Calia aprofitar! aixi que dit i fet. Vam agafar el bus que 116 quilometres i 4 hores després ens arribaria a Vilalvicencio. I de pet al bar del colega. Alla vam estar fent petar la xerrada fins ben entrada la matinada. El dia seguent cap a l’aeroport. L’avioneta ens esperava. Per fer aquest trajecte Villabo-La macarena es la mar de facil sempre i quan siguis mes de 2 persones. Les “companyies aérees” fleten avionetes de 4 o 6 places si estan plenes a diari. Tu tries la hora de sortida, el preu 200 mil pesos (80 euros) el temps de vol: una hora de patiment. No teniem clar si aventurarnos al santuari de les FARC, si la situació de seguretat estava per turistes, pero després de ingadar i buscar aqui i alla vam descobrir que des de feia un any els turistes colombians bé que hi anaven!. Així que si ells i van.. nosaltres també. Normalment si va amb un tour organitzat des de Bogotá, molt car i masa empaquetat. Nosaltres amb contactes ho aconseguiriem molt mes facil, mes barat i mes flexible. En tot cas, presentantse a la Macarena un es pot espavilar, inclus sense contactes (pero altantu…). Al bar del colega metense vaig trobar a un altre amic que resultaria tenir un altre amic a la macarena, ens va pasar el contacte i seria el nostre guia!. aixi que el dia seguent al mati ja esatvem arribant a la capital del municipi sud del Meta. el viatge molt tranquil, amb una avioneta de 6 places, que no em feia masa gracia pero que tampoc m’espantava masa. Al final crec que he superat lu dels avions…
La macarena… La macarena com he dit es el santuari de les FARC. O així li diuen. Un municipi molt extens on hi ha enfrontaments bastant sovint i on operen fins a 4 fronts de la guerrilla. L’exercit nomes controla les capceleres municipals. I es que la historia de la macarena te bastante tela. Durant els fracasats acord de pau del Caguan (99-02) entre les FARC i el gobern de Pastrana es va designar una zona de 5 municipis desmilitaritzats on es duien a terme les negociacions. L’autoritat reconeguda era durant aquest periode la guerrilla. Al acabar les negociacions, la guerrilla va sortirse dels cascos urbans i es va instalar a la selva, els enfrontaments tornaven a l’ordre del día. El temps de “pau” relativa es idealitzat pels pobladors, on un es podia moure per la zona sense por a trobarse entre un enfrontament entre els actors del conflicte. Després de la guerrilla, que uns en parlen millor que d’altres van arribar els paramilitars que van cometre desenes de assasinats al poble, mentres l’exercit feia ulls grosos quan no obertament els colaborava. La guerrilla segons ens van dir tampoc va marxar del poble amb les mans netes, 7 persones van ser asasinades abans de que marxesin. Fa poc van descobrir al costat de la gegantina base militar que van instalar al municipi la fosa comuna mes gran de llatinoamerica. Alguns diuen que hi ha mes de 2000 cadávers, altres diuen que s’ha inflat la xifra i que son menys. L’exercit des del 2005 hauria estat abocant a la fosa cadavers de guerrillers o suposats guerrillers que no haurien volgut identificar, segons molts també es tractaria de liders socials, camperols i demés civils. Mentres l’exercit feia aixó milers de famílies seguien buscant els seus familairs desapareguts.
La macarena esta militaritzat completament. La base es enorme i al poble hi ha mes militars que civils. A mi em semblava que estava d’acompanyament. Els helicopters sobrevolaven la zona constantment, a cada cantonada hi havia soldats fortament armats i al riu lanches de l’armada. Les pancartes de propaganda de l’exércit estaven a les entrades i sortides del poble i fins hi tot vam veure com la tropa transportava un militar ferit en combat.
Nosaltres, veniem aquesta vegada a visitar “caño cristales”. Per alguns el riu mes bonic del món. I jo crec que raó tenen. Es un petit riu d’aigua cristalina on hi neixen unes algues de diferents colors.

L'avioneta d'anada, 6 places... la de tornada era de 4... i jo de copilot

El mirador: vista sobre el riu guayavero

carretera construida per les FARC durant la zona de distensió, quan l'exercit va entrar va destruir els ponts i ara es intransitable. Era la unica via que unia el municipi amb Villavicencio de manera directe

El caño

Les fotos no son fidels a la realitat, es precios

ben raru

D'aprop

vermei!

A part de lu de les algues al riu, la Macarena també te l'exclusivitat de la Velloussea, aquesta extranya planta que s'autoincendia quan fa molta calor. Es desconeix el motiu pero ella es l'unica que sobreviu als incendis forestals que provoca cada any.
La macarena esta molt aillat. Per terra es podria anar fins a Neiva, pasant per Sant Vicente del Caguan per acabar d’arribar a la Macarena, una volta descomunal que les FARC volien solucionar amb la carretera Villabo-La macarena. Carretera ara ilegal i que es de us privatiu. En teoria s’hi pot arribar per terra doncs a la macarena pero la carretera oficial esta controlada per direferents fronts de les FARC i pot ser complicat entrar sense mirarsi mes. Així tots els productes que arriben a la macarena per aquesta carretera (o sigui casi tots) han de pagar vacuna (impost) a les FARC.
L’exercit no es ben vist entre la població, que es estigmatitzada com a guerrillera. Els soldats cometen abusos, fomenten la prostitució i el consum de drogues i en aquest ultim any s’han reportat dos asasinats a mans de l’exércit de camperols extrajudicials que després intentaran ser pasats com a guerrillers morts en combat (falsos positius).
Peró bé tornant al nostre periple. El colega del colega ens va rebre super bé. Ens va tractar com a reis i ens va pasejar per les zones pasejables. Vam anar dos dies al caño a banyarnos com sempre! Per un mateix un també podria espabilarse, es arribar al a macarena i contractar un guia autoritzat per fer el tour, son 80 mil pesos diaris (bastant car) mes el transport en barca i despres 30 minuts a peu fins al caño. Al caño hi ha un campament militar permanent… Nosaltres com que som molt xulus ens vam estalviar tot aixó… ens va surtir per la jeta!

La Llum i la cascada

net net

algues

llum llum

Tirantse de cap des de la cascada... ben grillat

El caño

Des de l'avioneta es veia el riu ben roig

De culurinus!

el salto del aguila

Piscina del turista.... ben "custodiada"

Retaula de l'esglesia de la macarena. El sant Sopar. L'esglesia va ser fianançada pel Mono Jojoy, comandant del bloque oriental de les FARC abatut el 2010

De tornada... quin trasto... quina por