El sindicat

Publicat el 1 setembre 2020 | Comentaris tancats a El sindicat

Un sindicat és la unió dels treballadors. Aquesta unió permet ser forts, lluitar i guanyar millores immediates i també aconseguir canvis estructurals; revolucionaris. Un anarcosindicat, a més posa en pràctica la democràcia i l’acció directes per aconseguir els seus propòsits (millores immediates a la feina i la revolució o transformació social a llarg termini) amb autonomia i al marge de la política institucional. Moltes organitzacions que s’autoanomenen sindicats no són res més que empreses d’assessoria laborals finançades públicament i al servei de l’estat i les patronals.

El món del treball, malgrat els discursos liberals, segueix sent central a les nostres vides. Cada dia ens llevem per anar treballar o per buscar feina; en definitiva per mirar de guanyar-nos la vida.

Un cop aclarit això em pregunto com es possible que hi hagi gent dels moviments socials, alternatius i contestataris de qualsevol tipus que no estigui afiliada a cap sindicat? En aquest text vull demostrar com d’absurda aquesta situació plantejada sinó que és una victòria del capitalisme i dels poderosos d’ahir i d’avui.

No pretenc treure importància a cap de les lluites avui plantejades des del feminisme, des de la identitat de gènere, de la llibertat sexual, des de la lluita per la dignitat dels sense papers, des de l’antiespecisme, des del respecte al planeta, la defensa del nostre entorn, etc., etc. Simplement afirmo que la majoria de nosaltres tenim en comú ser persones treballadores i això vol dir que hauríem d’estar afiliades al sindicat. I, en conseqüència, això representarà també que el sindicat vagi assumint millor i amb major compromís aquestes lluites.

L’ideal seria implicar-se al sindicat del teu poble o el més proper que tinguis o fins i tot crear-ne un a la teva comarca. Al Berguedà ho hem fet i l’activitat i el creixement del sindicat és molt gran. Ja som més de cent persones, dotze seccions i diversos conflictes. Amb resultats importants: persones que han aconseguit els seus papers de residència i treball, i un munt de petites victòries.

Jo crec que al sindicat hi hem d’estar totes hi hem d’estar afiliades, com a mínim i per anar bé militant activament. És en l’àmbit local del treball i més enllà (en tot allò que afecta la nostra classe: habitatge, llibertats, etc.) on hem de combatre de veritat, la resta: les xarxes socials i les grans declaracions generals no són res més que brindis al sol. El que interessa és el conflicte diari real que vivim o que tenim al costat. I per fer-li front cal Organització. L’Organització i els conflictes reals i concrets ens porta victòries i guanyar ens empodera i ens anima a seguir!

Les dones obreres del Berguedà

Publicat el 1 setembre 2020 | Comentaris tancats a Les dones obreres del Berguedà

El paper de la dona dins el moviment obrer ha estat sempre de gran importància. No són poques les vagues i insurreccions que han estat protagonitzades per dones des del segle XIX i fins ara. El Berguedà és un exemple clar: La Vaga de 1890 amb la Dolors Rodergas al capdavant, la de 1928 amb les dones dormint a les portes de la presó per impedir que s’enduguessin els detinguts, el 1932 sent l’espurna de la Vaga General Revolucionària que va proclamar el comunisme llibertari des de Fígols Llobregat avall. El 1933 les pobletanes del sindicat de la CNT s’organitzarien en un grup anarquista federat a la FAI: «Las Rebeldes del Pirineo» fent tasques de formació a les dones del poble, grup que el 1936 passaria a federar-se a Mujeres Libres. Berguedanes com la Maria Tarrès secretària de les Joventuts Llibertàries de ben jove van assumir la lluita contra tota l’explotació de manera global. I si foren protagonistes de les lluites i victòries també ho foren de la repressió com la Ramona Peralba de Gironella, militant de la CNT, anarquista, assassinada pels franquistes l’any 1939. O l’Alfonsina Bueno de la CNT que a causa de la seva activitat militant dins la resistència francesa va acabar al Camps de Concentració i Extermini de Ravensbrück.

Avui i cada dia, mentre lluitem per un mon més just us recordem i us tenim presents.

Hores sindicals i alliberats

Publicat el 15 novembre 2019 | Comentaris tancats a Hores sindicals i alliberats

La qüestió dels «alliberats» sindicals sempre és complexa i dins l’anarcosindicalisme és un projectil per desgastar a l’oponent —de dins o de fora de la nostra confederació—.  D’entrada aclarir que els alliberats són aquells delegats —o que en fan la funció— que fruit d’eleccions sindicals tenen hores i que per acumulació d’aquestes hores sindicals tota la seva jornada laboral és dedicada al sindicat i ja no fan la seva feina habitual a l’empresa. Cal no confondre l’alliberat sindical amb algú que el sindicat lloga per fer una feina concreta. Una organització gran ha de tenir persones contractades, assalariades de la manera més digna possible, sempre sota els criteris racionals de les necessitats de l’organització. Aquesta pràctica però no està feta per substituir la militància que és la base de la nostra organització, sinó per a les feines on la militància no hi arriba per la grandària de l’organització o per l’especificitat de la feina.

A la CGT molts militants són delegats sindicals i fan servir hores sindicals, normalment només per cobrir una part de la seva militància a la qual hi dediquen moltes més hores.

Considero que està molt bé fer servir aquestes hores, això sí: amb una escrupolosa ètica. Tal i com repetim fins l’infinit als nostres delegats i delegades a Berga: informem a les companyes de feina i al sindicat de les hores que fem servir cada mes, no agafem hores ni dilluns ni divendres si no és per causa major i fem un ús escrupolosament ètic d’aquestes hores i de la resta de la nostra acció sindical. El mal ús per part dels sindicats majoritaris ha estat tan gran i ha provocat un desprestigi sindical tant exagerat que la situació demana una especial cura a l’hora de fer servir aquestes «avantatges sindicals».

A la CGT hi ha persones que estan «alliberades». No se quantes són. De vegades la mateixa empresa només permet agafar les hores com a mitges jornades o jornades senceres (per exemple Educació de la Generalitat). Abans de continuar vull aclarir que n’estic segur que aquestes persones alliberades de la seva tasca professional habitual fan una feina indiscutible, des de la total honestedat. Parteixo d’aquesta premissa. Perquè la qüestió no és que siguin més o menys honestos. Sinó que aquest alliberament fomenta un sindicalisme del que cal fugir, que no és el nostre i que ja fan altres i de millor manera —els majoritaris han esdevingut empreses de serveis—. Tanmateix la meva proposta és que a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot. Ni per tasques de la secció sindical ni del sindicat, ni de la federació o de la confederació (càrrecs). Caldria fixar un màxim, que jo posaria en mitja jornada. Per què?

Per motius pràctics: l’alliberament separa els treballadors de la resta de companys. Perquè no treballen amb i com la resta, perquè es formen més, s’especialitzen, desanimen implícitament a qualsevol altre aprendre i formar-se sindicalment, normalitza aquesta especialització que acaba sent delegació també en allò «polític» ja que el pes d’aquest delegat és major dins l’assemblea de la secció, en el cas de fer-se assemblea ja que aquest model redueix el paper de les assemblees i la importància de la secció sindical —que ha de ser la nostra base—, fomentant l’executivisme de delegades i comitès (que de fet van pensar perquè fos així).

Per motius ètics: l’alliberament de les explotades ha de ser obra d’elles mateixes i no d’un alliberat sindical. Dins l’antiautoritarisme hi ha pocs principis però els que tenim són importants just per garantir una pràctica alliberadora. No podem oblidar buidar de contingut els comitès. Per a moltes persones afiliades al sindicat i en teoria per a totes, aquesta voluntat és una realitat prioritària.

Un altre tema relacionat són les Plenàries de Catalunya on pràcticament tothom que hi participa és delegat amb hores, pensionista, etc. Una estructura sindical només formada per militants que són delegats amb hores creieu que no influeix en com serà el sindicat? I creieu que serà gaire anarcosindicalista (acció directa, participació, autonomia, assemblearisme, horitzontalitat, federalisme, etc.) si és així? Jo crec que no. En aquest sentit som els militant sense hores els que ens veiem discriminats per poder participar en la vida orgànica de la nostra confederació i el que és pitjor: aquest funcionament no fomenta la militància. I és per això que el tema no és ni la integritat de la persona (ja hi comptem que ho són, només faltaria) ni la necessitat de fer les coses bé (no cal estar alliberat per fer la feina amb professionalitat).

Insisteixo: no proposo no fer servir les hores o no participar a les eleccions. Proposo limitar-ho. Pel que fa a les hores, tema d’avui, considero que els delegats de CGT no haurien de poder tenir més de 80 hores mensuals (mitja jornada). Cap militant del sindicat hauria d’estar alliberat més de 80 hores al mes i caldria fomentar també que aquestes hores fossis rotatives entre diferents militants. Sé que just costa trobar militants que vulguin fins i tot les hores, però la qüestió és que el model sindical que és basa en delegats alliberats mata la militància, per tant no és banal l’aposta de limitar-ho. És una qüestió d’ecologia sindical o sostenibilitat anarcosindicalista. El model basat en delegats mata la militància i fomenta el model de sindicat d’empresa de serveis. És a dir que si el que volem és que el màxim de gent militi una mica, no podem apostar perquè hi hagi un delegat (especialista, format, etc.) que informi i assessori al treballador passiu i receptor de la informació. Millor repartir les hores entre el màxim de militants possible i en cap cas acumular-ne més de la mitja jornada per persona. Molts militants no tenim hores, no n’hem tingut mai i d’entrada no en volem. No és només possible sinó que és desitjable. No és fruit del purisme ideològic, de fet és una qüestió pràctica: enfortir el model anarcosindicalista.

J. Cara Rincón (afiliat de CGT Berguedà)

Publicat al número 212 del Catalunya

Torno a escriure una columna al Catalunya

Publicat el 7 octubre 2019 | Comentaris tancats a Torno a escriure una columna al Catalunya

Del desembre de 2005 i fins al juliol de 2012 vaig escriure a cada número del Catalunya una columna que es titulava Salut i anarquismes! a part, abans i després havia col·laborat amb altres textos i amb les entrevistes que feia, i de vegades fèiem, el Txema Bofill. Han passat set anys en els quals també hi he col·laborat però més puntualment. A partir d’ara em proposo fer una col·laboració més continuada, semblant en aquell període però sota el títol de Salut i anarcosindicalisme! Per què? perquè ara la major part del temps de militància el dedico al Sindicat. Aquí el primer text:

Salut i anarcosindicalisme!

Cap comarca sense sindicat

J. Cara Rincón (Berga)

La CGT està sens dubte en creixement, lent però real. I hem de créixer més i sobretot saber créixer bé. Per això la formació és tan important: la teòrica però sobretot la pràctica, la que aprenem per mitjà de l’acció i amb l’exemple que hem de donar les persones militants.

La nostra presència ha de créixer necessàriament als sectors de treball més precaris, abandonats pels sindicats majoritaris (en representativitat) als quals no els hi surt econòmicament rendible ser-hi. De igual manera hem de créixer als territoris més empobrits i poc poblats que són abandonats pel mateix motiu pels sindicats grocs abans esmentats.

La nostra presència a la precarietat i al territori ens és pròpia,  té molt de passat i molt de futur, entre altres coses perquè en aquests sectors i llocs l’únic sindicalisme efectiu és l’anarcosindicalisme (l’acció directa, l’assembleari, etc.). Ser el referent sindical a les comarques catalanes està al  nostre abast si encaminem els nostres esforços com organització també en aquest sentit.

Aquest model sindical, a més, permet apropar-nos a la pràctica d’un anarcosindicalisme global o integral —com l’històric— que va molt més enllà de l’àmbit purament laboral. El sindicat a més d’una eina de lluita laboral amb aspiracions revolucionàries, com que és el referent local d’oposició a l’explotació i al poder, esdevé referencial i permet l’organització en majúscules incloent-hi una xarxa de relacions solidàries eficaç.

Són massa les comarques on tot i tenir afiliació no hi tenim cap sindicat. Sóc perfectament conscient de la feina de tirar endavant des de zero una organització i per això sé que el més important no són aquestes circumstàncies favorables que fins ara he assenyalat. Sé que el més important és que hi hagi un petit grup de persones disposades de veritat a tirar endavant l’organització com una prioritat vital. Cal per tant buscar aquesta gent a cada comarca, fomentar i permetre que apareguin, sent generosos i fugint del frontisme i altres irresponsabilitats que tant de mal ens fan com a organització.

D’altra banda, ara mateix no paren d’aparèixer i créixer opcions i grupuscles sindicals petits o bé de ram i lluites sectorials diverses. Haurien d’estar a la CGT, així de clar, malgrat la incomoditat i els problemes que això de ben segur comportaria. De la mateixa manera que hauríem de compartir organització amb altres sindicats de la nostra família. No vull semblar ingenu, simplement assenyalo que els motius que la realitat sigui tant allunyada al que dic  no són objectius. Si no som capaços que aquest treballadors actius en la lluita sindical estiguin a la nostra organització, considero que sempre que sigui possible i en base en aquesta lluita els diferents sindicats de la confederació hi hem de poder col·laborar-hi.

Salut i anarcosindicalisme!

Publicat al número 211 del Catalunya

Les nostres cuidadores

Publicat el 23 desembre 2018 | Comentaris tancats a Les nostres cuidadores

En quines condicions es troba qui té cura de la nostra salut, de la nostra educació i dels nostres estimats familiars? Ens importa gaire?

En aquest país ha esdevingut un factor decisiu i imprescindible pel funcionament del sistema que el compromís personal entre metge i pacient, entre mestra i alumne i entre cuidadora i acompanyant, solventi la negativa de l’admnistració a facilitar els recursos necessaris per a uns serveis púbics i unes professions dignes. I és que parlem de professions no de voluntariats. Prou xantatge als voluntariosos professionals per part de les administracions.

I mentre els polítics mantenen allò públic mig desmanegat i amb recursos insuficents sembla que els diners publics no falten per afavorir interessos privats. De vegades amb l’afegit que es tracta de projectes discriminadors com les escoles religoses que segregen els aumnes per gènere. Si la gent vol educar sota el paraigues de l’obscura religió que s’ho pagui.

Fem ara un pas més en la precarietat del sector social. De les que ens cuiden. Les, perquè són dones. Cuiden dels nostres avis, padrines, iaios i pares. Tenen cura dels nostres malalts. I n’estem agraïts, tant que les tractem gairebé com a persones. Amb la superioritat autootorgada del paternalisme. La major part d’elles són immigrants. Nosaltres, com que no som racistes, les tractem gairebé com a persones. I es que són quasi de la família. Només quasi. No fa massa una persona que treballa gestionant una empresa d’aquest sectorn en anar a reclamar un deute que tenien amb una treballadora afiliada al meu sindicat, la CGT, em dèien que “fins i tot li donaven de menjar”. Pagant 345 euros al mes, treballant més hores que un rellotge, entrant divendres i sortint dilluns o estant interna, treballant en negre i amenaçades de no dir-ho. Però clar són unes desagraides: a sobre que li donaven de sopar. Ja saps com són aquesta gent, deia la racista explotadora. Darrera d’aquest fet tenim unes empreses que volen enriquir-se aprofitant la fragilitat d’un col·lectiu, per aquests emprenedors la plusvàlua legal no és suficient. I de vegades, darrera de tot plegat també hi ha famílies que volen esclaves sense dir-ho. Jo em pregunto si com a societat som ignorants o bé còmplices. Definitivament crec que som més còmplices que ignorants i és que mai he cregut en la innocència dels que vivint al costat d’Auschwitz afirmen que desconeixien el que passava allà dins. Bon solstici.

Anarquistes davant el «procés»

Publicat el 23 desembre 2018 | Comentaris tancats a Anarquistes davant el «procés»


Va sí! Li fotré cullerada a l’assuntu, no ve d’aquí! total crec que tothom ja hi ha dit la seva sobre el procés misteriós i la posició que hi haurien de tenir les anarquistes. Dic misteriós perquè un procés està format per tot un seguit de fases, una segueix a l’altra i a cada una d’elles s’avença en algun sentit, a fi i efecte d’arribar a una fase diferent a la inicial.

Les avantatges d’abraçar el procés sense reserves ni manies ens les han cantat força llibertaris com el Jordi Martí Font, la CNT d’Olot, Embat i —si desxifraves el manifest— en part també la FAC. I de manera més raonada i matisada fins i tot la respectable FAGC. S’han manifestat obertament crítics altres com el sempre lúcid Tomás Ibáñez.

Per mi la qüestió és força simple. I com veureu la justifico per qüestions pràctiques i no només ideològiques. El “procés” té una vessant popular i fins i tot moments, però solament moments, d’autorganització. La resta, i des del principi, ha estat un melodrama —molt mediàtic— dirigit per polítics que miraven que la cosa quedés en res i sense perdre poder. Però és clar: a veure qui baixava del tren amb lo envelats que anaven… Un esperpent postmodern.

Lluny del discurs gairebé màgic sobre la finestra d’oportunitat que representava des del punt de vista revolucionari, jo tot plegat ho he viscut amb menys eufòria. I sobre la participació de les anarquistes, per mi, la cosa és senzilla i complicada. M’explico, en alguns moment fessis el que fessis et senties malament. Si et quedaves a casa segons davant de quina situació et senties malament. Si sorties al carrer segons en quin altre, et senties fatal. Mala solució. Però la vida és això, arremangar-se i provar…, i també no fer-ho. Tanmateix, la realitat i qualitat de cada esdeveniment ajudava molt: davant els abusos policials hi vam ser, no hi ha discussió. Contra l’abús del poder sempre hi serem. I poc més senyores, de participar en processos interclassistes no en volem saber res. Sobretot, i aquí hi ha per mi la veritable clau de tot plegat, perquè amb les lluites socials ja tenim, si som responsables amb la societat on vivim, distracció per totes les hores del dia que no treballes o dorms. Per mi el dilema no és tan gran, ja que militant a un ateneu i a un sindicat ja no tinc temps i menys per experiments interclassistes. I insisteixo altra cosa es davant la policia, els militars o els feixistes, allà sempre ens hi trobaran. Tema sanjat.

Publicat a el pèsol negre 74 com editorial

Els imprescindibles

Publicat el 23 abril 2018 | Comentaris tancats a Els imprescindibles

Mai m’ha agradat la idea dels imprescindibles, tanmateix em penso que sí, que els imprescindibles hi són, existeixen, sí. Sabeu qui són? Els qui estan? Els qui hi són sempre? A totes i sense claudicar, sense tirar aigua al vi. Sense rebaixar discurs. No cal. Fent el que dicta el sentit comú i la generositat revolucionària. No cal ser simpàtic ni antipàtic. Cal ser-hi. Les etiquetes, entenent-les com paraules buides, cauen per si soles davant dels que hi són. Conec gran part de la gent dels moviments socials i si em preguntessin pels imprescindibles, i si a més jo contestés: dels que digués no coneixeríeu pràcticament ningú. Perquè cap d’ells és tertulià, ni és passeja flotant pels bars del rotllo, ni ens indica el camí a seguir; tanmateix estan sempre fent feina.

I així era el Txema Bofill i així era l’Helio Muñoz. I així són un bon grapat que encara segueixen. Perquè els imprescindibles sempre segueixen, només els atura la mort. Seguim, també per vosaltres. Salut i anarquia!

L’anarcosindicalisme funciona

Publicat el 6 desembre 2017 | Comentaris tancats a L’anarcosindicalisme funciona

La història no ha acabat i la mà del lladre —o emprenedor— és la que regula «màgicament» el mercat. Unes de les diverses falsedats liberals que sempre foren evidents. També és fals però que la història apuntés necessàriament cap on deien els altres materialistes.

Si posem el zoom en l’aquí i l’ara més recent podem veure també com la nova política i les suposades esquerres radicals —es diguin CUP o Podemos— no han fet res més que donar aire a un sistema institucional caduc que s’ofegava. Ho hem vist a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics i a l’Estat. Un sistema on remenen les cireres els de sempre perquè va ser fet amb aquesta finalitat. Per això resulta ridícul el fet de mantenir retòriques revolucionàries quan s’entra a les institucions on, sempre, s’acaba fent una política continuista, dretanosa. Com veiem a sèries com Yes Minister o a House of cards o el film el Gattopardo.

És clar doncs que allò que no ha canviat són les relacions de poder i clar, les materials. Els que manen i els manats. L’haver d’anar a treballar per un altre —o per tu mateix que també és treballar per un altre— a canvi d’un sou que ens permet amb prou feines tirar endavant i amb un tracte humà que deixa molt que desitjar. I clar: «—Que no en falti [de feina]!» que et diria algun vell o no tan vell berguedà fent una desvergonyida apologia de l’obediència i la resignació a la injustícia perpètua.

CCOO fou un sindicat de classe combatiu durant els seus primers 25 anys de vida (aproximadament i sent generosos). Fa anys que com UGT són d’una banda gestories professionals —que no vol dir necessàriament eficaces— d’assessorament laboral i, d’altra banda màquines de fer delegats a les empreses on no tornen a aparèixer fins les següents eleccions sindicals. Amb tot això han aconseguit embrutar la paraula sindicalisme just al país on el 1919 els seus treballadors organitzats a la CNT aconseguien fer llei les 8 h laborals per mitjà d’una vaga que avui seria considerada salvatge, il·legal i que mai convocarien els sindicats majoritaris.

Els sindicats revolucionaris, sense haver renunciat a res, acabem exigint i obligant les empreses a que compleixin les lleis —unes lleis que els afavoreixen— però que no respecten perquè se saben fortes i ho volen tot. Tanmateix, haig de dir que el sindicalisme funciona, sí. Les consultes a la CGT berguedana no han parat de créixer, i es compten per desenes els petits conflictes guanyats, i ara també estem creant seccions sindicals a diferents empreses de la comarca. El motiu és clar, l’explotació laboral no ha parat de créixer en un context de xantatge sota l’amenaça de l’atur que tant bé els hi va. I la clau de tot plegat: la solidaritat entre treballadors que és una eina excepcional, el fet diferencial de la nostra organització, com també ho és l’acció directa, la responsabilitat i el compromís de classe.

Solament de vegades, però aplaudim

Publicat el 6 desembre 2017 | Comentaris tancats a Solament de vegades, però aplaudim

Ens explicava el recordat Diego Camacho (Abel Paz), amb el seu característic estil, que els anarquistes no aplaudeixen perquè els seus actes no són espectacles. S’escolta, s’hi discuteix, però no s’aplaudeix. Mai he estat fan dels aplaudiments; ni abans ni després de les paraules del malhumorat company Diego. Tanmateix el passat mes de novembre m’hi vaig mig reconciliar. No va ser durant un acte anarquista però sí durant un acte on s’homenatjava un anarquista. De fet s’homenatjava a tots els presos que van passar pel penal de Sant Miquel dels Reis, a València. Un acte institucional (organitzat des de la Generalitat Valenciana i amb polítics i tota la pesca…), amb un públic gens institucional (familiars de presos) i un protagonista anarquista. Com va dir ell: «no van trobar ningú més…». En aquest acte organitzat per la biblioteca valenciana, que ara té seu a l’antic penal, es va homenatjar tots els presos que van passar per aquell edifici. Joan Busquets, l’amic guerriller que fou homenatjat, va passar 15 anys entre aquells murs, del 1950 al 1965, i cinc anys més a la presó de Burgos. A Sant Miquel, l’any 1956 va protagonitzar un intent de fugida junt amb Juan Gómez Casas, i va participar activament en la publicació dels joves anarquistes dins la presó, El Aguilucho, fet a mà i del qual per desgràcia no conservem cap exemplar.

Durant la seva estada a València, Joan va ser entrevistat per desenes de mitjans de comunicació, de grans i de petits (quan organitza una institució el cobriment és espectacular; ai els mitjans…). Al final de l’acte el Joan va ser aplaudit i ovacionat i vam vendre tots els llibres autobiogràfics que portàvem: El Senzill. Guerrilla i presó dun maqui. Gran aplaudiment, sí. Però no era el primer cop que aplaudien al Joan dins d’aquells murs. També fou aplaudit durant la seva reclusió, per més de dos mils presos, en sortir al pati de la presó amb un pres Valencià, amb el qual van negar-se a l’exigència de fer música a les misses, fet que va suposar que els expulsessin de la banda. Dies després de l’homenatge de València, a Berga va participar en la inauguració del carrer en homenatge al seu amic Marcel·lí Massana, on va exigir a l’Ajuntament que estès a l’alçada i fes justícia amb la memòria; cosa que encara no ha passat. Sense que serveixi de precedent, avui aplaudim el compromís i la coherència. Salut i anarquia!

Pep i tu

Berga, gener de 2017

Enllaços a mitjans de comunicació que van cobrir la visita de Joan a València:

  • http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/els-presoners-del-franquisme-de-sant-miquel-dels-reis-homenatjats-a-valencia/video/5631895
  • http://cadenaser.com/emisora/2016/11/03/radio_valencia/1478177056_563737.html
  • http://www.noticiascv.com/san-miguel-de-los-reyes-recupera-la-memoria-de-su-pasado-como-prision-politica/amp
  • http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/11/15/valencia/1479207100_737267.html
  • http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2016/11/15/582b24ff22601d1f3c8b459f.html
  • http://www.eldiario.es/cv/Consell-encarcelados-San-Miguel-Reyes_0_580941902.html
  • http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20161115/411882623341/joan-busquets-anarquista-preso-san-miguel-reyes-valencia.html
  • http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-preso-franquismo-san-miguel-reyes-regresa-52-anos-combate-no-olvide-pasado-20161115145013.htm
  • http://www.laveupv.com//noticia/23239/un-antic-pres-de-sant-miquel-dels-reis-lestat-espanyol-politicament-es-una-merda?publicitat=true
  • http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/15/olvido-dia-quince-anos-vivi/1492240.html
  • http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/16/reabrir-heridas-limpiarlas/1492701.html
  • http://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-valencia-honora-la-memoria-dels-empresonats-per-franco-amb-un-acte-a-lantiga-preso-de-sant-miquel-dels-reis
  • http://www.vilaweb.cat/noticies/joan-busquets-franco-ho-va-deixar-tot-ben-lligat-i-les-victimes-continuen-sense-ser-reconegudes-per-lestat-espanyol

La memòria ens obliga

Publicat el 31 agost 2017 | Comentaris tancats a La memòria ens obliga

Pot ser algú creu que la història és només una ciència social que ens aproxima al coneixement del passat de les societats humanes. Però a la pràctica la història és una eina per legitimar el present i el futur que habitualment és en mans de qui té poder. Per això sovint s’utilitza ignorant tot mètode científic. Per això davant un relat històric cal conèixer qui l’emet, quins són els seu interessos i basant-se en quines fonts ha estat creat. La història és plural com les realitats que explica i no pot estar només en mans d’especialistes. La història és per a tothom i tothom ha de poder-la fer.

La memòria històrica en aquest país és especialment important. Perquè aquí fa ben poques dècades hi va haver un genocidi seguit d’una intensa propaganda dels guanyadors. Propaganda que fou acompanyada fins al final d’assassinats —sistemàtics durant anys—, presó i repressió a tots els nivells: amb les armes de la gana i la manca de llibertats.

Els militars revoltats contra una II República van perdre a Barcelona enfront les organitzacions obreres i revolucionàries fet que va suposar l’inici d’una curta però profunda revolució social de caràcter llibertari. Si la lluita per la justícia social dels obrers ja havia provocat l’acord de l’església, de la patronal i dels propietaris per finançar i beneir l’aixecament militar contra la república, la revolució social posterior va suposar una set de sang que amb prou feines se saciaria en quaranta anys.

Aquest país és doncs excepcionalment especial i injust respecte la qüestió de la memòria. Els feixistes i els seus patrocinadors mai han deixat de ser reconeguts i recordats per la força, primer amb «valents» martirologis i després amb els covards i còmplices continuismes institucionals. En canvi, les persones que sí que van donar la vida —amb revolucionària generositat— pel benestar, la llibertat i la justícia social de tothom han estat difamats i exclosos de la història.

Entre el 1948 i el 1949 l’anarquista berguedà Ramon Casals escrivia a l’exili que el dia de l’alliberament Berga podria dir «present!» i per fer-ho explicava la gran actuació de les dones berguedanes durant la vaga de 1928 a la ciutat. L’alliberament que acabada la Segona Guerra Mundial esperaven els nostres exiliats no va arribar mai. I malgrat els grans esforços esmerçats pels qui sí que van lluitar contra Franco; el dictador va morir al llit i no sense restaurar abans els Borbons. Tot plegat amb l’aplaudiment de franquistes i la majoria de l’oposició, comunistes inclosos. D’aquesta manera legitimaven i legalitzaven el franquisme. El canvi fou lampedusià; e la nave va!

Des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs apostem per una recuperació de la memòria que passa per la investigació i la difusió immediata a la societat berguedana de tot el coneixement que recuperem i generem. La nostra tasca pertany a la història aplicada, una història militant allunyada del coneixement entès com a divertimento intel·lectual, com a palanca laboral o política, o com aliment per l’ego. És per nosaltres una part bàsica en la lluita per la justícia social.

Ara mateix estem al mig de la celebració de la Vintena Marxa-Homenatge als Maquis a Berga. Vint anys de caminades, xerrades, edició i presentació de llibres, plaques, prohibicions institucionals i desobediència cap a elles. És obligat desobeir les ordres i lleis injustes, us sona? Doncs estem d’acord.

Sé que a la Montserrat Venturós li importa la memòria històrica, de veritat. Tanmateix no tinc tan clar que a l’alcaldessa de Berga li importi massa. De què serveixen les institucions si la Montse no pot legalitzar ni un sol canvi de nom de carrer tot i que pensi què és just? o si la Colau està en contra dels abusos laborals a TMB o contra els abusos de la Guàrdia Urbana però no és capaç de fer justícia? I doncs, de què serveixen les institucions? O més ben preguntat: a qui serveixen? Mani qui mani.

Per moltes persones, entre les que m’incloc, treballar per allò que ara se’n diu memòria històrica no és una opció; és una obligació. Fer un carrer a l’Alfonsina Bueno, al Marcel·lí Massana o al Ramon Vila —i els que falten!— no és un caprici, sinó un acte de justícia: és la nostra obligació moral cap aquella generació de gent valenta i generosa. Com és també per tu Venti una obligació moral legalitzar la feina que hem dut a terme, i ho saps perfectament, confio que ara que ets alcaldessa siguis conseqüent i compleixis amb el teu deure cap a tots aquells berguedans que en el moment d’alliberar-se van dir: «present!».

Publicat al NacióBerguedà.

older posts »

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries