Relat de l’Andreu sobre el nostre darrer viatget
Publicat el 13 desembre 2011 | Sense comentaris
Hem estat tres setmanes per Colombia i una mica de Venezuela. L’Andreu, l’Albert, el Txema i la Llum hem compartit força dies de vivències. L’Andreu ho explica així al seu blog, un blog molt interessant per cert.
Al final la fornícula va ser tapada pel Tenebres
Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris
De memoria (II). El duelo de la inocencia: un día de septiembre de 1973 en Barcelona
Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris
De memoria (II). El duelo de la inocencia: un día de septiembre de 1973 en Barcelona
Jann-Marc Rouillan
Virus editorial, 2011
L’any 2009 vaig fer la ressenya del primer volum de memòries de Jann-Marc Rouillan. Tal com vaig dir llavors, no sé si l’autor és millor escriptor que revolucionari: Odio las mañanas (Llaüt, 2004), Paul de Épinettes o la mixomatosis panóptica (Pepitas de Calabaza & Llaüt, 2008) i els dos volums de les seves memòries que fins ara ha editat Virus deixen clar que és tan bon escriptor com revolucionari, o més. Dos bons amics m’havien advertit que aquest segon volum potser no estava tant bé com el primer, potser per la traducció, pot ser per la manera d’estar escrit. Però per mi, no és així, de fet aquest segon volum m’ha agradat encara més que el primer. Reconec que m’ha entusiasmat.
El text comença amb una introducció de l’amic Txema Bofill exposant la situació d’injustíca que va portar a l’autor a tornar a la presó. Actualment ja és fora i ens n’alegrem molt.
Jann-Marc, un dels joves —dels de Toulouse— que van formar el MIL, amb experiència en la lluita estudiantil (vegeu volum I) i influenciat pels vells maquis (pàg. 124, 141, etc.) més que no pas per allò llibertari o marxista que es va deribar del 68, fou una de les baules entre els maquis anarquistes que van actuar fins principis dels seixanta i els grups autònoms que van fer-ho a partir dels setanta.
L’autor ens explica com funcionaven els grups, els enllaços, les reunions de seguretat, el dia a dia. Sense herois, sense víctimes ni màrtirs. En aquest sentit és molt interessant com presenta a Salvador el Metge, com un company més, un revolucionari conscient que va caure (pàg. 87), el millor antídot contra la voluntat de fer de Salvador Puig Antich una mena de víctima estúpida que no sabia on es ficava. Jann-Marc és clar (pàg. 174): «Él no era inocente, ninguno de nosotros lo éramos».
Molt interessant també com mentre actuaven tenien consciència històrica de tot allò que feien (pàg. 97). Aquesta lectura és una immersió en la realitat del moment. Com i per què mentre uns aprofiten el maig del 68 (i la transció que havia de venir a Espanya) per ascendir socialment —per col·locar-se vaja—, altres que sí creuen en la revolució aposten, arreu d’Europa, per la lluita armada: Mai piu senza fusile (pàg. 84). Sobre aquest trepes de la transició és molt clarificadora la reunió amb Felip Solé Sabarís on l’autor fa d’espectador (143-144). Jann-Marc no idealitza els seus actes i també exposa els dubtes o polèmiques que podien viure al moment, com les accions que poden semblar o ser vanguardistes malgrat no tenir aquesta voluntat, una polèmica permanent i que queda exposada a través del record d’una conversa amb Pere Mateu —que va participar en l’atemptat al president Eduardo Dato— (pàg. 102).
Un poema al principi de cada capítol ens aporta llum sobre els darrers dies de Salvador. Les descripcions detallades de les sensacions, sovint poètiques com la suor dels explosius o les bandes sonores que acompanyen les històries (pàg. 121 i 122 respectivament). Poesia com aquesta és habitual: «… los textos y las armas se entremezclan, y cada palabra vuelve a cobrar su sentido en cada disparo» (pàg. 68); o els paral·lelismes de les accions amb el toreig (151).
Un dels temes recurrents als textos de Jann-Marc, la complicitat dels qui no volen veure la injustíca: a Paul de Épinettes ho veiem en referir-se als habitants de Dachau el 1943, aquí als ciutadans de bé durant el franquisme (pàg. 137). Massa sovint qui no veu és perquè no vol veure, perquè no li interessa veure… Tot el tema de la història i el seu ús està tractat de manera magistral per Jann-Marc. «A pesar de las décadas de dictadura, los barrios populares todavía no habían sucumbido a la servidumbre postmoderna» (pàg. 74). Aquesta afirmació fa qüestionar-nos si ara i aquí encara no hem sucumbit o sí. En aquest mateix sentit, i carregada de poesia l’annècdota de com els obrers aplaudeixen mentre ells estan fent un atracament (pàg. 94).
Sovint he escoltat frivolitzar sobre el tipus de militància o compromís de la gent dels grups d’aquells anys, amb Jann-Marc s’entén millor l’alegria compromesa que van viure: «Estábamos en guerra pero nos reíamos como adolescentes» (pàg. 131).
Per acabar, vull esmentar com apareixen constantment paratges que als beguedans ens són familiars, com el Cadí i fins i tot una fugida amb control de la Guàrdia Civil inclòs a Berga i cap a Solsona hi falta gent… En resum: una lectura emocionant, imprescindible per saber que va passar amb el MIL, Puig Antich i tota la pesca; un llibre útil pel present i pel futur. Acaba de sortir el tercer volum de les seves memòries en francès, crec que se centren en el GARI, no conto esperar que surti en castellà. Salut i anarquia!
Pep i tu
Berga, novembre de 2011
Pep i tu
Berga, novembre de 2011
Publicat a el pesol negre número 55, octubre, novembre i desembre de 2011
Una cançoneta per aquest Nadal
Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris
Veig una foto, penso en el Roger, li envio, poques paraules calen.
Jo visc envoltat de gent així
Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris
Encara no he pogut parar de riure…
Caram jo també t’estimo
Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris
Aquí només li he passat el tema, la resta ho ha fet el Roger, el millor.
Crònica de l’aniversari de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat
Publicat el 13 novembre 2011 | Sense comentaris
L’Ateneu Columna Terra i Llibertat va dur a terme el passat dissabte 12 de novembre la celebració del seu desè aniversari. Aquest ateneu anarquista berguedà va ser fundat per tal de fer difusió de les idees i pràctiques anarquistes i al llarg de deu anys ha portat a terme una activitat continuada i força intensa.
Per tal de recordar aquests deu anys, el propassat dissabte, 12 de novembre, durant tot el dia es va poder veure una exposció de cartells (una tria) al local de l’entitat, situal al carrrer del Balç número 4 baixos esquerra de la ciutat de Berga.
Una altra activitat va ser l’inici de la restauració del mural que hi ha a la façana lateral de l’edifici. Un mural que reprodueix el famós cartell de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fet durant la guerra, pel company cartellista Carles Fontserè. L’esmentat mural es va dur a terme durant els actes dedicats al Primer de Maig de 2006 organitzats a Berga per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat. Els autors del mural van ser el col·lectiu Helios, un grup de companys i amics que han fet moltíssims murals llibertaris i/o de temàtica social arreu del territori. Enguany l’amic Llorenç, del col·lectiu, ha volgut tornar-nos a ajudar i restaurar l’esmentat mural. Els treballs es van començar dissabte i es preveu que s’acabin durant les properes setmanes.
A les cinc de la tarda, al local de l’Ateneu, va ser projectat el film La Justícia del poder, treball que explica el cas de l’assassinat de Pedro Àlvarez en mans d’un policia. Cas explicat abastament, també al nostre Ateneu, pel Juanjo, pare del Pedro.
Després de la projecció es va fer un berenar-sopar a base de creps que va resultar un èxit total. Unes creps boníssimes. Cal felicitar les companyes que van cuinar.
Després del sopar-berenar i com a cloenda dels actes es va fer un concert, a les 20 h (cal provar nous horaris per gaudir de la música). Vam tenir la sort de contar amb un munt d’amics i del seu art: el Charly, el Joan, el Karim, etc. amb el seu Hip-Hop i més tard el Pep punxant van fer gaudir al personal, en una betllada tranquil·la i agradable.
L’activitat d’aquests deu anys lluny de decrèixer pensem que anirà a més i desitgem que els propers deu anys siguin encara més intensos que aquesta dècada que acabem de celebrar.
Una abraçada a totes les companyes i molts ànims per seguir treballant per la llibertat, per la justícia social i contra tota autoritat. Salut i anarquia!
Em tornen a entrevistar al Catalunya, ara l’amic Txema
Publicat el 10 novembre 2011 | Sense comentaris
PEP CARA, MILITANT COMPROMÉS, DINAMITZADOR DE PRÀCTIQUES I IDEES ANARQUISTES
Pep Cara és un amic, una persona molt treballadora i productiva. Dues qualitats l’acompanyen: perseverança i alegria, que contagia els que ens movem pel seu costat. És un bon organitzador i dinamitzador. Una persona oberta i dialogant. Té un defecte, li costa dir que no, quan es tracta de lluites i de solidaritat militant. Jo sóc dels que també abuso de la seva bona fe, ja que l’he enredat a arreglar, corregir i millorar aquestes entrevistes al Catalunya. En resum, per no allargar-me, és un somiador que lluita per un món millor, igualitari, sense injustícies, llibertari. Tot i que ens veiem sovint aquesta entrevista l’hem fet per correspondència.
Pels que vulguin conèixer millor el pensament i la pràctica llibertaria d’en Pep, visiteu el seu bloc Rebequeries: www.berguedallibertari.org/pepcara
Parla’ns de la campanya i recollida de signatures per evitar les retallades a la Universitat de Barcelona. Has rebut pressions?
Bé, jo treballo a la Universitat de Barcelona (UB), sóc Personal d’Administració i Serveis (PAS). A la UB la meitat dels treballadors són temporals, alguns de fa anys —com a molts altres organismes públics—. Aquesta recollida estava emmarcada en les accions que diverses persones precàries vam impulsar per evitar els acomiadaments que, cada tres mesos al llarg del 2011, ha anat anunciant la UB. Ho vam impulsar diverses precàries al marge dels sindicats tot i estar recolzats principalment per la secció de la CGT de la UB de la qual formo part. El conflicte segueix viu i no pinta bé. Més enllà de la manera de procedir de la UB: irracional, autoritària, opaca i contrària a la raó; a mí, personalment, m’ha fastiguejat molt més l’actitud de la majoria, que no totes, les companyes de feina. Creuen que l’obediència té premi i s’equivoquen. Aquesta és la pressió més gran, el desengany. Segueix llegint
Per molts anys
Publicat el 10 novembre 2011 | Sense comentaris
L’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga —una de les organitzacions on milito— fa deu anys. Vam muntar l’Ateneu un munt de gent de Berga, la majoria eren nanos súper joves, jo ho era una mica menys. La finalitat va ser clara des del principi: difondre idees i pràctiques anarquistes. La majoria de gent ja estàvem al Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, que no el definíem com anarquista, alguns estàvem des del 1998. Ens estava bé que fos així, però ens calia una organització específicament anarquista i fundada directament per nosaltres. Hi havia diverses generacions però el pes el portaven els vint o trenta companys que va portar l’Andreu en aquella assemblea desbordada i desbordant. En poc temps teníem local, projectes ens en sobraven i ens en sobren i les ganes eren incontrolables i, per sort, encara és així. Segueix llegint
La Xarxa de Biblioteques Socials: un projecte ambiciós i útil
Publicat el 11 octubre 2011 | Sense comentaris
Al llarg de la història el desig per conèixer dels anarquistes ha estat una de les seves marques d’identitat. La fam de lectura ha estat estratament vinculada als moviments obrer i llibertari, d’aquí les seves biblioteques. Tant particulars com als sindicats, ateneus i centres socials. Tant al segle xix, com el xx, com el xxi. Un molt bon exemple va ser, i encara és, l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Però també ho és la Biblioteca Social la Hoguera o la Biblioteca Kilombo o la de la CNT de Cornellà o la Biblioteca Social d’Olot i tantes altres.
Si a una persona alliberada o alliberant-se i amb desig de llibertat li sumem coneixement dóna com a resultat una revolucionària, és a dir una persona preparada per fer la revolució i sobretot per viure en una societat lliure.
És molt important que la cultura sigui lliure i accesible a tothom. I que també arribin a tothom els textos nous i vells que miren el món de manera crítica. També, és clar, cal llegir-ho tot amb sentit crític. Sense seguidisme, fe o devoció.
Desenganyemnos, el món ha canviat molt. Poca gent llegeix llibres, però encara és llegeix molt. Les biblioteques públiques ténen, per sort, gran part d’allò que oferim les biblioteques socials, però no tot. El món ha canviat molt des d’aquelles biblioteques obreres del primer terç del segle passat, tanmateix encara tenen sentit si les fem útils.
Per tant no és suficient amb tenir textos interessants, crítics, que expliquin la història, les idees i els somnis dels rebels, dels revolucionàris. No és suficient, clar que no, cal posar-ho a l’abast de tothom. I és que no és el mateix una biblioteca que un dipòsit de llibres. Una biblioteca per ser útil cal que sigui accesible per a tothom, per tant ha d’estar catalogada i no ha de dependre d’una sóla persona el fet de poder-hi trobar alguna cosa. Avui, segueixen havent biblioteques a gairebé totes les federacions locals dels anarcosindicats, a pràcticament tots els centres socials i ateneus llibertaris. A molts d’aquests llocs aquests llibres no estan ordenats de cap manera i de fet no es llegeixen, en part com a conseqüència d’això. Potser la funció dels llibres en aquest locals és només la de sacralitzar l’espai des d’un punt de vista àcrata. Jo em resisiteixo que sigui així i proposo que els dipòsits de llibres passin a ser biblioteques. Per això cal una correcta catalogació per tal d’oferir els nostres textos a la societat, amb un acces lliure i igualitari. Tot això ha de fer-se sense deixar de ser allò que som, sense llogar el cul a cap administració. Per això proposo de tirar endavant amb el catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Socials. Per què? Perquè és un catàleg fet amb programari lliure PMB, totalment professional, perquè no és difícil catalogar si es ténen ganes, perquè permet passar de tenir un dipòsit de llibres a tenir una biblioteca on tothom que tingui interès pugui accedir als nostres textos, perquè posa en relació en un sol catàleg diverses biblioteques amb fons diferents però amb una base comuna i antiautoritària, perquè permet catalogar professionalment sense perdre autonomia com a entitat (ens ho podem fer nosaltres mateixes), perquè és un projecte ambiciós i necessari. Perquè sinó no sé a què juguem.
Al Centre d’Estudis Josep Ester Borràs ja hem catalogat més de tres mil llibres i ara passem per les revistes. Oferim formar als catalogadors de les altres biblioteques i esperem que us hi sumeu. Per una cultura lliure que formi revolucinàires: salut i anarquia!
Signat com a Josep Cara Rincón
Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga)
Publicat a l’Enciclopèdic Noticiari 37.