el pèsol negre núm. 31
El metropocentrisme o oblidant Barna i la seva lògica
Un convers eremita
“La gran ciutat [ens porta a] la desintegració de la societat en individus, cadascú guiat pels seus principis privats i perseguint els seus propis fins”.
F. Engels
Per metropocentrisme entenc definir una realitat penosa d’efectes perversos per la realitat alternativa al model capitalista de gestió social d’arreu dels Països Catalans. Podem partir d’una premissa agafada de la sociologia, i és que la metròpoli té dinàmiques i conseqüències pròpies, inclòs sobre la “vida mental”, ja que “la complexitat i l’extensió de l’existència metropolitana imposen puntualitat, calculabilitat, exactitud”. Clar i català: nervis, estres i mala llet amb la gent més propera. Tot i això, val a dir que es dona la gran paradoxa, assenyalada per Jacobs, que l’espai urbà, malgrat ser net i endreçadet, esta social i espiritualment mort, excepte on la vida és mantinguda, paradoxalment, pel soroll, la congestió i el caos.
El metropocentrisme és; en primer lloc; el fet que tot succeeixi a la metròpoli. Es baixa sovint, es puja poc. Quan més gran sigui el nucli urbá, més desplaçaments d)activistes rep i menys desplaçaments realitzen els militants cap a nuclis més petits. Aquesta falta de solidaritat, o millor dit, el fet que la solidaritat sigui, en sentit geogràfic, unidireccional, s’hauria d’analitzar algun dia en profunditat. En aquest sentit em sembla perillós el fet que el Pèsol Negre vagi derivant feines cap a nuclis amb major densitats de població. En aquest sentit, ja s’està veien una nova orientació al pèsol, amb un increment notable de notícies de Barna. Apareix el perill que una publicació que va néixer i créixer com a eina local, sigui engolida per les notícies de la metrópoli, mil cop repetides ja en diversos mitjans antagonistes. A més, dona la sensació que els fets de Barna siguin més interessants o més importants que els de les nostres comarques; francament, podem tenir-ne dubtes. Potser no son pas tan espectaculars, o potser l’espectacle es propi de les metròpoli, però al Berguedà s’està fent una bona feina, una carrera de fons, menys espectacular, però més interessant mirat en el seu conjunt. Menys metropolitana en la seva dinàmica, però més madura, sense deixar-se guiar per la pressa i d’immediatesa, fent feina a llarg ter. L’oblit d’aquesta realitat podria suposar evidenciar el primers símptomes de metropocentrisme al Pèsol?
El metropocentirsme és, en segon lloc, el fet que no hi hagi desplaçaments cap a poblacions de comarques quan s’hi donen activitats festives, alternatives o purament polítiques. Mai hi haurà més dues-centes persones en una manifestació a Berga, perquè quasi bé mai pujaran els companys de la metròpoli a participar d’aquestes activitats, que els hi resulten alienes. Amb excepcions, és cert. Però durant la Patum passada, amb tota la complexitat que la seva organització requeria, les mostres de solidaritat van ser més aviat minses. Aquestes maneres de viure la realitat política i social es contagia, i si bé es baixa sovint a Barcelona a recolzar determinats actes, no ens entra el cap convocar la solidaritat de la gent de la metròpoli. Sembla quasi impensable o disbaratat. Paral·lelament la metròpoli es mostra de vegades més solidària amb fets ocorreguts a Mèxic o a l’orient mitjà que amb fets ocorreguts a les comarques veïnes. Paradoxes de la globalització que desdibuixa un món on un altre continent queda més a prop que la comarca veïna. Alguns fet recents com concerts o concentracions davant dels jutjats de Barcelona, lla falta de participació en algunes activitats de caràcter nacional a Berga, en son una bona prova. Quan més petit i més allunyat de la metròpoli sigui la població, menys suport solidari de la militància rebrà. Manresa menys que Barna, Berga menys que Manresa, i els petit municipis completament oblidats per la solidaritat militant en la seva discreta gesta.
El metropocentrisme és, en tercer lloc, un problema sociopolític que caldria corregir. La metròpoli, enlloc de beure de la sana complicitat entre diferents col·lectius del país, prefereix seguir abduït per les ocultes directrius del clavegueram, i perseverar en la lluita fratricida entre els diferents moviments antagonistes a las societat de mercat. Degut a la alineació que la metròpoli imposa a nivell comunicatiu, afectiu i relacional, difícilment s’hi donen relacions saludables entre els activistes. Insisteix el sociòleg: a la ciutat no hi ha amics ni enemics; tots son alhora estanys i veïns. A la ciutat les persones mostren, cada vegada més, una actitud reservada i hastiada. Pretenen portar la modernitat, la novetat, el no-va-més, però en realitat només aconsegueixen distanciar-se de les relacions marcadament íntimes de la comunitat. Així els hi va : desenes de col·lectius independentistes que no poden fer-se, tres anarcosindicats que no treballen junts. Els dissidents de la vida de Brian. Quan a la metròpoli dos col·lectius de l’EI o del anarcosindicalisme no es poden veure ni per fer unes cervesetes, a comarques la sintonia sol ser bona (de moment i que duri, si aconseguim no viciar la dinàmica en el més pur estil metropolità). Sembla fins i tot que, amb el temps, s’estan superant de manera definitiva les absurdes diferències del segle passat que ens van dividir per fer-los vèncer. Si bé certs funcionaris no dediquen tanta energia a comarques a fomentar la divisió, també ho és que el metropocentrisme ha ajudat a aquesta estratègia exportant una falsa diferència. La realitat aquí és que, superant models teòrics caducs, un col·lectiu llibertari s’ha aliat amb el col·lectiu de l’EI per composar la candidatura de les CUP, en bona connivència amb els col·lectius purament anarquistes. I és que aquestes categoritzacions ja no reflecteixen ben bé la nova realitat social i política. El mateix amb la ràdio, les festes o diferents associacions populars
Aquest és el camí. El metropolitans podrien prendre exemple, enlloc de contaminar les seves dinàmiques viciades i contraproduents… Cal exportar aquesta dinàmica de superació de velles diferències que multipliquen el potencial de les lluites, i que no responen a cap realitat política i social del segle XXI. Cal aïllar les lluites intestines dels metropolitans abduïts per la seva alienació comunicacional, tan metropolitana.
El metropocentrisme fa creure als metropolitans que no passa res més enllà dels seus barris i les pantalles del seus ordinadors. Per a ells, la realitat mediatitzada està més a prop que qualsevol poble de comarques; Itoiz els hi queda més a prop que port del conte, Venècia o Càdiz més a prop que Manlleu o Sallent. Llàstima per a ells, que ignoren un país per descobrir. En quant als habitants de comarques, la nostra tasca és, si no invertir la direcció del contagi, com a mínim evitar que les dinàmiques viciades del metropocentrisme ens envaeixi l’anima i la bona feina social.
Hi ha un despotisme de les dinàmiques polítiques, i és aquest metropocentrisme. I cal urgentment posar-lo en entredit.
el pèsol negre núm. 32
Crítica a la visió dicotòmica i determinista del metropocentrisme
Hiram Gascoigne
Vaig llegir amb interès l’article del company “Un converç emerita” en l’anterior pèsol negre (núm.31) sobre el metropocentrisme. En algunes ocasions he discutit el centralisme atorgat a Barcelona, no només a nivell territorial, econòmic o polític sinó també intel·lectual i social, tan per part dels propis metropolitans com de la resta de població de Catalunya. Estic totalment d’acord amb els dos primers aspectes que critica al metropocentrisme; però en canvi estic en desacord amb el tercer punt que senyala, realitzat des d’una visió dicotòmica i determinista de l’espai. De fet aquesta perspectiva impregna tot el seu text, a l’igual que gran part del discurs de l’anarquisme clàssic i els seus derivats actuals. No obstant això crec que ha de ser rebutjada per l’autoritarisme amb la que ha estat concebuda i que comporta.
En l’anarquisme ibèric de finals del XIX i fins a la revolució de 1936 van desenvolupar-se un conjunt de tendències, com l’anarquisme agrari i el naturisme llibertari, que entre d’altres característiques es basaven en la diferència entre l’espai urbà i el rural, essent el primer rebutjat i el segon desitjat. S’associava l’espai urbà amb les formes d’autoritarisme i amb la decadència social, moral i corporal en les persones, en les relacions entre aquestes i en les relacions amb la natura; mentre que l’espai rural ho era amb la construcció de formes anti-autoritàries i en l’auge en aquells àmbits relacionals. Aquestes tendències es desenvolupen de forma paral·lela al creixement urbanístic i poblacional de les ciutats espanyoles, a la consolidació de la indústria i a l’èxode rural produït durant aquell període. L’anarquisme agrari i el naturisme llibertari eren, doncs, una reacció antagonista a la urbanització, la industrialització, les males condicions de vida de la població obrera, a l’abandonament del camp i la pèrdua de les relacions socials basades en el món rural. La seves propostes, per tant, es basaven en l’enaltiment mitificat de l’espai rural i la natura. Aquesta crítica a l’industrialisme, la tecnologia, la urbanització… i la seva defensa de la natura, del cos humà, de comunitats petites… actualment són molt vigents, tal i com es recull en les propostes de l’eco-anarquisme, l’anarco-primitivisme o l’okupació rural. De fet, algunes de les propostes pràctiques i teòriques de l’anarquisme ibèric són clars precedents de moviments socials actuals.
Tot i això, se’ls pot criticar que s’articulessin en una dicotomia (urbà-rural) similar a la creada entre el bé i el mal, l’home i la dona, el cos i l’esperit o la lateralitat esquerra i dreta. Aquesta visió dual de la realitat elaborada per les classes dominants era, i continua sent, l’hegemònica en el pensament filosòfic i ideològic de les societats europees i que ha estat imposada a nivell social i territorial arreu del món. Per mitjà de la visió dicotòmica es justifica, per exemple, l’existència i la repressió del terrorista per part de l’anti-terrorista i de l’incívic per part del cívic. Alhora des d’aquesta perspectiva s’elimina i es rebutja l’existència de situacions intermitges o indefinides, que es combinen i recombinen de múltiples maneres per donar a lloc a altres subjectivitats. És a dir, entre el blanc i el negre existeixen molts grisos que la visió dicotòmica nega; de la mateixa manera que es rebutgen les transexualitats entre els gèneres masculí i femení. La perspectiva dual, doncs, és un mecanisme autoritari que permet excloure i reprimir, i de forma justificada, a aquelles persones i espais que les classes dominants volen explotar. O com diu l’Anakin Skaywalker, a l’Episodi III d’Star Wars,: “O estàs amb mi, o contra mi”.
En aquest sentit, elxs anarquistes hem de rebutjar i combatre les dicotomies com una forma més d’oposició a l’autoritarisme. Però les dicotomies han estat i són molt presents en les propostes anarquistes clàssiques. Impregnar-les-hi és per tant una contradicció, però mantenir-les és una forma de destruir l’anarquisme des de dins. L’anàlisi del metropocentrisme que realitza “Un converç emerita” es basa en la dicotomia urbà-rural en un sentit diferent però similar a com es feia des de l’anarquisme agrarista.
Segons “Un converç emerita” es produeixen dues dinàmiques diferents a nivell sociopolític en les individualitats i col·lectius en funció de la seva localització geogràfica, senyalant que es produeixen independentment de la seva ideologia. La primera dinàmica és l’oposició i enfrontament entre col·lectius, encara que hi hagi possibles afinitats. La segona, per contra, és la col·laboració en les pràctiques entre col·lectius, superant els models teòrics. Aquestes dues dinàmiques certament es donen, però s’erra en dos aspectes.
Primer, en considerar que es donen en funció de la seva situació geogràfica. S’associa la primera dinàmica a “la metròpoli” (Barcelona i altres nuclis urbans) i la segona amb “les comarques”. Segons aquesta anàlisi no són les dinàmiques socials les que construeixen el territori, sinó que, a l’inrevés, l’espai determina les dinàmiques sociopolítiques. És evident que el model d’ocupació i explotació del territori explica que es desenvolupin certs moviments antagonistes; és a dir, la implantació d’una determinada infrastructura o equipament pot generar un moviment d’oposició. Però aquests no determinen l’existència de col·lectius ni la manera en la que es relacionen. Pel contrari, les relacions entre col·lectius construeixen territoris antagonistes al model capitalista i estatalista. Per altra banda, també cal preguntar-se sobre què és la “metròpoli” i “les comarques”, tenint en compte que el model urbà (d’ocupar el territori, de consum per part de les persones…) és el mateix a Barcelona, que a Manresa i Berga.
El segon error es deriva de la visió dicotòmica. D’una banda, en identificar i associar dos espais amb dues dinàmiques diferenciades, es nega l’existència d’altres, com ara donar-se les dues simultàniament en el mateix lloc, no produir-se’n cap, o donar-se primer una i després l’altra. Paral·lelament, s’estableix una diferenciació moral amb la que s’identifica positivament la col·laboració a comarques, i negativament la competència en la metròpoli. Aquesta diferenciació recorda molt a aquella que, en l’anarquisme clàssic, fa Kropotkin, en associar l’ajuda mútua amb un component moral positiu i la competència amb un d’immoral.
A partir d’això es pot mostrar la limitació de l’anàlisi de “Un converç emerita”. Per exemplificar-ho, a diferència de Barcelona, a Navarcles no es produeix un enfrontament entre “tres anarcosindicats”, com es podria deduir de la seva anàlisi, no perquè a comarques es doni una dinàmica de col·laboració que a la metròpoli no existeix, sinó pel fet que aquests col·lectius no hi tenen presència. És a dir, l’enfrontament entre col·lectius a “comarques” no es produeix per l’existència d’unes majors relacions de col·laboració, sinó per la simple raó que no existeixen tants col·lectius com a la “metròpoli”. D’aquesta manera, és molt probable que d’existir a Navarcles “desenes de col·lectius independentistes” i “tres anarcosindicats” aquests estiguessin barallats a nivell teòric i pràctic, per molt que aquest poble es trobi al Bages. En el cas d’existir diversos col·lectius, es produeixen situacions en les que es dóna aquesta col·laboració. I un bon exemple d’això és el projecte comú del pèsol negre, de col·lectius anarquistes de l’Alt Llobregat i Cardener. Però també es produeix una oposició o, per no ser tan dramàtic, una ignorància mútua, com l’existent entre els grups independentistes i anarquistes a Manresa i en a d’altres pobles d’aquestes comarques.
En aquest sentit, o bé l’Alt Llobregat i Cardener ja és metròpoli com a resultat de la “invasió” i “contagi” de les “dinàmiques viciades del metropocentrisme” o bé les associacions metròpoli-enfrontament i comarques-col·laboració no són tan exactes com el company ens mostra. Amb tot això no vull negar que al Bages i al Berguedà es dugui a terme un dels projectes de col·laboració més importants a Catalunya i que aquesta pràctica no sigui una estratègia a seguir per altres col·lectius, tan de la metròpoli com a comarques.
Des de barna i la seva lògica
Noieta anarquista
Barna, desembre 2006
M’ha impressionat molt l’article sobre el metropocentrisme, perquè sóc de barna i òbviament m’hi sento al·ludida. No sé si interessarà l’opinió d’una noieta anarquista de la metropoli, que potser per alguns ulls es veu com un colom lleig més que caga, sense adonar-se que la seva merda cau molestament sobre caps i cossos de gent que passeja tranquil·la per voreres estretes.
No m’he empès a escriure per victimitzar, odio als i a les victimistes, sinó per dir que entenc la ràbia que deu fer sentir-se invisible. És cert que l’espectacle hi és present a la metròpoli, cada dia i nit, d’hivern a primavera, d’estiu a tardor, les puntualitats a la feina i a l’escola, les anades i vingudes amb metro, etc. La ciutat agobia, fa pudor i és grisa. Entre ciment, els espais naturals només els palpem en somnis. L’aigua no és clara, sinó bruta i freda. Es veuen poques estrelles durant les nits fosques de la ciutat trista.
Respecto molt la feina que es fa al Berguedà, sinó no llegiria cada número que surt nou del Pèsol ni m’hauria molestat a posar-me a escriure el que la ment informa íntimament i deixa anar als meus sentits en aquest precís instant. També a barna hi ha coses que estan bé i no tan sols les virtuals. A mi també em fa ràbia la gent insensible i escupo amb molt de moc cada dia que passa per davant la cara de l’espectacularitat. Però, no només hi ha molta gent esclava per la quotidianitat imposada sinó també algunes persones molt vàlides, amics i amigues que encara no estem ni mortes ni alienades. O potser això només és el que intentem creuren’s i veuren’s, i el que ara patosament pretenc demostrar a no sé qui amb aquest escrit.
Potser sí que els de Barcelona o millor dit, els i les de barri de la ciutat que vivim submergides al caos, semblem molts cops com més violents, més agressius, som més vicioses i el nostre barri és el nostre món, i als indepes botifarra.
Personalment, i ara acabo, tinc una germana i molts amics que són indepes i marxistes, i mira els respecto i molt, i ells espero que també a mi. Fem birres juntes, i fins i tot, riem juntes de les nostres diferències amb companyes meves anarquistes i punks. És cert, desprès de la cervesa, no treballem juntes en els nostres projectes x perquè ja tenim altre gent més afí a la nostra manera de veure les coses i d’agitar, en la teoria i en la pràctica.
La veritat, encara que a la meva timidesa li fa una mica de cosa admetre: no hi he nat ni hi he estat mai a Berga ni tan sols al Berguedà, i si que he nat i he estat a l’estranger, a llocs on no parlen cap de les llengües que em van fer aprendre a escola.
Com la persona que va escriure la notícia, la qual felicito honestament, penso que caldria un replantejament a la solidaritat entre veïns i veïnes de mar i muntanya i no tan sols, clar que no, només amb paraules buides o farcides de res que es fan i desfan fàcilment i que amb el temps s’obliden.
Apa, una abraçada. Salut i anarquia aquí i ara! i endavant amb el Pèsol Negre i el Berguedà que és llibertari!
I que morin els indepes i izquierdos@s que ens embruten la nostra ment lliure i perversa!! ;X
Aclariment respecte l’article del metropocentrisme
Pep i tu
Berga, març 2007
No faig aquest text per polemitzar amb ningú sinó per aclarir un parell de qüestions puntuals ja que d’una banda escriure això em fa una mandra immensa i d’altra banda perquè haig de respondre públicament a un company i això no m’agrada.
Primer: qualsevol que hagi estat membre del col·lectiu que fa el pèsol negre sap que si hi ha més articles d’una població que d’una altra és perquè la gent d’aquella població s’ho ha currat més. Cada número del pèsol és un món i per mi això és bo.
Segon: Hi poden haver diverses interpretacions sobre la formació de la CUP però no hi entraré, de totes maneres el que està clar és que no hi ha connivència dels àcrates amb la CUP, simplement alguns no participem ni compartim el seu projecte, fins ara no hem fet cap crítica pública però això no vol dir tenir cap tipus d’afinitat secreta (i això no és res greu sinó un signe de normalitat). Hi ha amistat amb persones de l’esmentada llista i fins i tot amb algun d’ells participem en alguns projectes (no cal casar-se per fer coses junts). Res més. Finalment, respecte la caduca aventura d’utilitzar la via institucional i autoritària per, suposadament, aconseguir més llibertat, jo no la sento gens propera a mi i la veig massa igual que la resta de projectes polítics de l’actual marc municipal. I no passa res. Una abraçada a les que lluiten. Exclusivament i sola a les que lluiten.
el pèsol negre núm. 33
Segon esborrany en defensa del metropocentrisme
Convers eremita
Agraïments i aclariments
Abans de tot, vull agrair de tot cor les difusions espontànies de l’article i les respostes que ha rebut aquesta defensa de la tesis sobre el Metropocentrisme. La proposta analítica ha rebut dures crítiques, però penso la incidència que l’article a tingut que és un element per tal de valorar la seva incidència. Tractaré de ser, en aquesta resposta, menys provocador, perquè l’esperit que guia l’anàlisi es, sincerament i profunda, de desig aglutinador. Espero doncs que la crítica no aixequi ampolles ans al contrari, que serveixi per aprofundir en una anàlisi de rigorosa actualitat i d’importància crucial. Tot debat, si es fa amb ànim de diàleg es positiu i enriquidor. I el moment de resoldre algunes de les qüestions que es plantegen, és ara. També, abans de començar, voldria demanar perdó a la gent de Barna (noieta anarquista i altre gent que també em consta) que es pugui haver sentit dolguda. No voldria desestimar la lluita de la gent que sobreviu a la capital. Algú deia que “la terra alliberada es la terra que trepitja una persona alliberada”. En aquest sentit és evident que hi ha espais plens de màgia i resistència a Barna. Però vull remarcar que el metropocentrisme no es refereix a persones o a espais, sinó a dinàmiques. A banda, quan més difícil la lluita, més mèrit té... Amunt les que lluiten a les entranyes de la bèstia!
Les dues crítiques teòriques
Pel que fa en Hiram Gascoigne, en primer lloc critica la tesi metropocentista en funció dels seus postulats ‘geografistes’. I em pregunto estranyat: els espais no influeixen sobre maneres, dinàmiques i estils de vida? Sobta molt que es defensi aquesta idea, que per altra banda s’oposaria a tota la tradició de la crítica radical al urbanisme. Pot ser possible que la ciutat no formi part d’una estratègia de control social que afecta a molts aspectes de la vida social, les tensions i les resistències? Com explicar doncs l’eixample, una ‘banlieue’, un suburbi, un barri dormitori? No hi ha hagut estratègies urbanístiques per aïllar la nova classe obrera urbanita? Per altra banda: no ens ha d’importar que hi facin una metròpoli a Manresa, per exemple, perquè, tan per tan, la dinàmica metropolitana no es intrínsecament dolenta? Penso que la resposta a aquestes preguntes és molt menys obvia del que Hiram planteja.
De totes maneres, i convençut que la veritat es troba entre dos discursos, probablement hi hagi moviments en les dues direccions: les dinàmiques socials determinen el territori, alhora que el territori configurat determina dinàmiques socials.
L’altre crítica, sobre la que m’estendré una mica més, respon a la visió dicotòmica ciutat/camp, que se suposa que l’anàlisi metropocentrista imposa.
En primer lloc dir que tinc seriosos dubtes sobre aquesta prohibició anatèmica a la dicotomia. El problema dels sistemes d’anàlisis, els mètodes de classificació, les generalitzacions en les dualitats i la relació amb la realitat... son llargs i complexos i tampoc toca entrar-hi ara. El que si voldria aclarir és que no es pot escriure res, ni pensar res, i encara menys un article (és a dir amb ànim sintètic) sense passar per determinats recursos analítics. El fons del seu article tampoc se’n escapa: la mateixa divisió metropocentrisme sí, metropocentrisme no, cau en aquesta lògica. I això s’accentua si el que es vol fer és construir una proposta analítica, enlloc de limitar-se a la crítica. Tota proposta passarà irremeiablement per aquesta necessitat en algun moment. El llenguatge propositiu necessita nombrar, classificar, distribuir, intercanviar, generalitzar i en aquest sentit, trair la muda natura.
Dit això, cal puntualitzar. Part de la proposta analítica del metropocentrisme, es cert, es basava sobre una dicotomia. Però no de la dicotomia camp/ciutat, sinó sobre la del centralisme intel·lectual i cultural de la ciutat envers la realitat perifèrica (cultural e intel·lectual). La crítica al metropocentrisme s’oposa al vici d’adquirir i acceptar el predomini dels valors -cultural, intel·lectuals, teòrics, estètics- que provenen de la ciutat. Desenvolupada aquesta idea la tesi metropocentrista llegeix que la divergència entre col·lectius respon a aquest predomini. Sense entrar en exemples concrets de la nostra comarca i arreu, vull insistir sobre aquest fet que és realment un del punts centrals de la tesi exposada.
Crec que les diferències entre persones amb bones relacions personals no son teòriques, sinó referencials. No estem a la primavera del trenta sis i les diferències entre anarquistes i comunistes no responen la les causes del segle passat: tenim una altra realitat. No és la necessitat política la que genera aquestes diferències, sinó una herència històrica, referents als que nosaltres només hem pogut arribar a través dels llibres d’història. Qui hagi viatjat una mica (políticament) sap que de gent maca, n’hi ha en tots els col·lectius i de dròpols també. Però n’hi prou que hi hagi un desaprensiu perquè es rebutgi un col·lectiu sencer. I de vegades es pitjor: és rebutja una persona pel sols fet de pertànyer a un col·lectiu. Això té un nom i és diu prejudici. Això, afortunadament, a Berga no passa. I la crítica metropocentrista aposta per la tesi que es tracta d’un prejudici alimentat per les relacions socials que es donen a les metròpoli, on les veïns no es coneixen, son veïns però desconeguts. No vol dir que no hi ha prejudicis al món rural, faltaria més, sinó que et tracta d’un prejudici polític fruit del centralisme cultural metropolità.
Malgrat tot plegat, aquests punts tenen poc a veure amb la qüestió central, en els que cap dels articles crítics a gosat penetrar. Recordarem que:
“El metropocentrisme és; en primer lloc; el fet que tot succeeixi a la metròpoli.” (Referint-se a la tendència del Pèsol a derivar sobre noticies de Barna); “El metropocentrisme és, en segon lloc, el fet que no hi hagi desplaçaments cap a poblacions de comarques quan s’hi donen activitats festives, alternatives o purament polítiques”; “El metropocentrisme és, en tercer lloc, un problema sociopolític que caldria corregir. La lluita fratricida entre els diferents moviments antagonistes a las societat de mercat.”
Trobo que les respostes aquestes qüestions centrals, clares i de dramàtica urgència no han estat donades. Aquest fet alarmant, de rigorosa actualitat, és un tema tan necessari d’abordar con incòmode. Ningú hi ha volgut entrar a fons, però aquesta és la veritable qüestió. I no es casual que el que és central en l’anàlisi metropocentrista ha estat deixat de banda.
Proposta que sorgeix arran de l’anàlisi del metropocentrisme
Per apartar tot tipus de dubtes, farem una proposta que es pot considerar una continuació de la proposta crítica al metropocentrisme, una proposta inspirada en el comunicat de (com a mostra que tot prejudici es rebutjable i que a tot arreu hi ha gent que tracta de superar mals endèmics) de metròpoli:article a la haine
Propostes per a la unitat d’acció sobre l’eix de resistència:
Anticapitalisme i oposició, per tots els mitjans recolzats per assemblees populars, a l’estat burgès; Moviment en defensa de la dignitat dels i les traballadorxs; Antipatriarcat; Antimonarquia; Antiimperialisme; Radicalització de l’ecologisme.
Propostes de la unitat en la coordinació sobre l’eix estratègic :
Acció directa; Assemblearisme; Recolzament mutu; Coordinació política en la lluita contra l’aïllament, eina essencial a la repressió, que des de fa més de cinquanta anys ha entès que abans de reprimir cal aïllar socialment. Prestar una especial cura a respectar les estratègies emprades pels col·lectius afins; Difusió; Debat, reflexió i autoformació com a eina essencial per a llimar constructivament les diferencies de manera enriquidora, i en espais privats. Amb el degut respecte cap a les diferències teòriques de referència i les opcions estratègiques. Cal jutjar la gent pel que fa, no per les seves referències teòriques dicotòmiques (aquí també) i decimonòniques.
A la recerca de l’espai comú
Dit això, és preferible militar amb certes persones vinculades al cristianisme oposat a la tortura i d’injustícia (teòlegs de la alliberació que han pagat amb la vida el seu compromís) que amb anarquistes i independentistes que l’única lluita a la que son fidels és la de trobar un gramet de glòria del dissabte a la nit. Hem de lluitar per la recerca d’un espai COMÚ. La recerca d’allò comú farà que actualitzem els referents teòrics i fem nosaltres teoria. Sobre al riquesa de la nostra herència teòrica singular, la nostra obligació intel·lectual és fer-nos una teoria a mida de la nostra realitat en recerca d’allò comú. Encara que sigui pel companyerisme que ens uneix. Generar espais comuns, teoria comuna treball comú. Resistència. Coordinació.
En al·lusió a aquesta lluita fratricida entre col·lectius anarquistes e independentistes, un geni anònim va escriure sobre una paret en la que es creuaven acusacions: “Tristos els temps en els que és més fàcil trencar un àtom que un prejudici”...
El vincle social, les comarques i la ciutat podrida
Un de barri
Vist des d’un barri de la metròpoli barcelonina que sucumbeix a l’aparador, a la societat de l’espectacle i al consum compulsiu, trobo cartesianament exacte la crítica al metropocentrisme publicada a el pèsol negre, rebuda aquí com una onada d’aire fresc en elevades dosis. Tanmateix, interpreto com absolutament desencertades i descontextualitzades les crítiques que ha rebut.
La ciutat, l’espai urbà, la lògica esclafadora del Poder, el pitjor que ha esmicolat i destrossat —i on rau part de la seva victòria en aquests dies— és el vincle social, el senti comunitari i les relacions socials. El control social i la vigilància permanent a la ciutat també han esclatat en metàstasi. I celebro, perquè ho tasto cada cop que m’escapo, que la contracultura a comarques és ben diferent en els espais dissidents Respecte mutu, suport mutu i solidaritat, amb totes les sanes discrepàncies i diferències matisos que es vulguin: que és el que us fan inerradicables en la lluita, inassumibles pel sistema —inintegrables, si voleu— i incomprensibles per a les policies que guaiten per l’espiera. Pluralitat dissident però unint forces. Assumir que el medi i l’entorn condicionen les lluites i les militàncies no és determinisme. És pura realitat. La banlieu esclata per les condicions de vida concretes, la Kabilia argelina per asfíxia policial, Berga per els fets que envolten l’assassinat de l’Isanta. Les condicions a comarques, malgrat aquesta maleïda centralitat barcelonina que tot s’ho empassa, són sens dubte molt millors, permeables en el social, properes, quotidianes. La ciutat, en la vella contradicció camp-ciutat, és l’estimat anonimat. Però mireu la reacció per la mort de l’Isanta i la mort d’en Roger. El que fa diferent una i altra reacció –massiva una, simbòlica l’altra- és la pura realitat i el teixit social, relacions comunitàries arrelades que és el que s’està esmicolant a Barcelona via institucional, via policial, via individualitzar-ho tot.
Sempre va força bé saber amb quines cartes juga l’enemic i em jugo el no-res que tinc que “ells” juguen a la ciutat sotmesa i controlada a cada cantonada, a l’atomització ï aïllament de la dissidència com estratègia, per imposar els seus designis.
A comarques, ho tenen força més complicat. I no idealitzo res: simplement que ‘les condicions de lluita’ son diferents. I si em diguessin que cal escollir un ‘camp de batalla’, crec que hi ha moltes més possibilitats de reconstrucció col·lectiva, reafirmació comunitària i reforç del vincle social a comarques que a una ciutat com Barcelona, on la triada Ajuntament-LaVanguardia-La Caixa s’encarreguen amb eficient puntualitat que mai passi res. I si passa, carregar-s’ho en dos minuts.
Ànims i forces i llenya al capital (in) isme, que també fa mal en els nostres somnis en xarxa, lluites descentralitzades i dissidències horitzontals.
el pèsol negre núm. 34
Segon esborrany de crítica al discurs del metropocentrisme
Manresa, juny de 2007
Hiram Gascoigne
Aquesta revista no és l'espai per mantenir debats donat que surt cada 2 mesos. Però la temptació d'aportar alguna cosa més a la qüestió del metropocentrisme és tan gran que necessito escriure algunes línies més. Per no treure espai a altres articles d'actualitat i per no avorrir, em limitaré a aclarir de forma breu (en comparació amb el que solc estendre'm) alguns dels aspectes defensats en l'anterior pèsol negre pels companys Convers eremita i Un de barri. Abans que res: que quedi clar, només no estic d'acord amb la construcció de la crítica al metropocentrisme basada en el determinisme geogràfic i en l'anàlisi dicotòmica, i que estic en part d'acord al panarquisme professat pel Convers.
Pel que fa a la relació entre un territori concret i les dinàmiques político-socials, estic d'acord en que el lloc les influencia. Aquesta és la idea que defensava des del primer moment, però pel que sembla no va ser entès així, fins al punt de confondre "determinar" i "influenciar". Com ja deia, la construcció (física i social) d'un territori, sigui una banlieu, un barri dormitori o un parc natural, influencia les dinàmiques que practiquen els seus habitants (o els seus usuaris, com es sol dir en el llenguatge postmodern). Però això no vol dir que es produeixin d'una manera determinada per se. És a dir, i en el cas de les banlieues, citat pels dos companys, tot i que els mitjans de comunicació es van dedicar a esbombar la ràbia de la gent i la crema de cotxes, n'hi hagué en les que no hi va haver revolta i, en les que sí, ni es produí en la mateixa intensitat ni hi participà tothom. Com ho expliquen, per exemple, això elxs defensorxs del determinisme? D'altra banda rebutjar el determinisme geogràfic no equival a negar que l'urbanisme sigui un mecanisme de control i explotació del territori i la població. I ara!
En relació al segon aspecte, la qüestió del mètode analític, fins a cert punt és necessari escollirne un i aplicar-lo per poder entendre els processos i dinàmiques. Però cal entendre que no és la única opció. De fet, els poders sempre han preferit l'anàlisi (en especial la dicotòmica) en front de la síntesi, ja que la primera permet separar i treure de context els elements dels processos que els engloben i així fer-los més controlables. Al marge d'això, i a diferencia del que planteja el Convers, no estic d'acord en que hagi de ser obligatòriament un mètode dicotòmic. Aquest només és un entre les diferents possibilitats que es poden escollir, un que permet construir de forma reduccionista dues opcions excloents. Altres mètodes analítics, així com la síntesi, mostren que hi ha més de dues opcions i que poden produir-se alhora, sempre o mai. Els defensors de la dicotomia metròpoli-comarques estableixen aquesta diferència dual; però, per què no "entren en exemples concrets"? Segurament perquè mostrarien que aquesta oposició no és tan clara a com la mostren.
D'altra banda, insisteixo en que aquesta dicotomia, com la de camp-ciutat de l'anarquisme clàssic (i quan he dit que fossin el mateix?), parteixen del mateix error: associar comportaments negatius a les dinàmiques de ciutat i positius a les de la resta del territori, i això fer-ho situats des de la ciutat. Per dir-ho seguint la lògica defensada pel Convers, és molt metropocèntric crear la dualitat metròpolis(dolent)-comarques (bo) estant situat a la metròpolis, ja que s'acaba idealitzant aquest últim (encara que Un de barri diu no fer-ho). La idealització de "comarques" és ben present: és que persones d'aquí no han sucumbit "a la societat de l'espectacle i al consum compulsiu"?, no hi ha "atomització i aïllament de la dissidència"?, les pràctiques són "incomprensibles per a les policies"?... Aquí, com a les ciutats, hi ha espectacle i consum, aïllament delxs dissidentxs, policies (ajudats sovint pelxs veïnxs amb els que es mantenen vincles comunitaris), centralisme cultural (de les elits i poders locals) i tríades governatives formades pels ajuntaments, mitjans de comunicació i empreses (incloent-hi en algunes ocasions l'Església). A això s'ha d'afegir que inclús el terme "comarques" és molt propi de ciutat i despectiu pels que en som! En fi, el que és metropocèntric és creure's que les dinàmiques que passen a la ciutat només passen allà. De manera que, ¿es pot parlar de "metròpoli" i "comarques" en relació a dues dinàmiques diferents (una derivada del capitalisme i l'estatalisme, i l'altre d'un antagonisme conjuntural a aquests) quan es donen alhora i a tot arreu? Crec que no; precisament perquè ambdues es donen alhora i arreu (o mai i enlloc, o altres combinacions) en funció de les persones.
Sobre el comentari del il·lustríssim Hiram Gascoine.
Quin seguit de comentaris més esviaxats!
El senyor Hiram s’entesta en cercar la polèmica allà on no la vull fer. Està esbardissat en una polèmica que només ell alimenta. Trobo molt revelador que no desitgi entrar en la raó estratègica de la crítica al metropocentrisme: la falsa divisió entre col·lectius de resistència al capitalisme, sota signes (anarquistes, comunistes, independentistes) hereus de diferents tradicions decimonòniques. M’ha fet somriure que només hi dediqui una línia al tema realment central del debat, i s’hi refereix al·ludint a un “pananarquisme”. només puc estar d’acord amb el “pan”. La identitat anarquista margina a tot el que sota el seu signe no s’ho troba identificat. La llibertat del anarquista sotmesa a una paraula, a un signe.
Per altra banda mai he defensat un determinisme total del entorn sobre la subjectivitat, sinó només una puntual i, sembla ser, innegable, com acaba per reconèixer en el seu article. Peró em segueix semblant un tema de polèmica marginal, no era aquest l’objectiu de la crítica al metropocentrisme.
Com tampoc el frívol i avorrit tema de la dicotomia. Un altre cop, sembla que jo defensi que només es pugui fer anàlisi amb la dicotomia. Mai he dit ni pensat una cosa semblant: només afirmo que és inevitable. Com sembla ser per la tenacitat que mostra el Hiram per entrar en el debat “metropocentrisme si/metropocentrisme no” del que encara no ha pogut sortir a traves del pensament sintètic del que se’ns ha fet tantes promeses. Podries predicar amb l’exemple i trobar, tal i com vaig proposar en l’article anterior, un punt mig i acceptar part del que la crítica al metropocentrisme: que les dinàmiques polítiques de enfrontaments ridículs i absurds que no responen a la realitat es donen sobretot a la ciutat i es transmeten a les comarques. I si no provenen de la ciutat, intentar com a mínim que es quedin allà.
Referent al comentari que fas sobre el terme “comarques”, dir que li sobra cinisme i li falta profunditat. Les paraules no existeixen en el cel etern de les idees platòniques i no hi ha paraules dolentes i paraules bones, malgrat que a alguns semblen no agradar un bon feix d’elles, a priori. Això, la teoria anarquista contemporània (i la seva praxis també) li costa entendre-ho. En aquest punt, l’anarquisme actua cada cop més com la pitjor escolàstica medieval. El pitjor dogmatisme sempre s’aferra paraules oblidat que només son signes que es defineixen EN un discurs, i pretén que només tenen un sentit del que el dogmàtic es guardià o zelador.
Dit això, el problema de la ciutat no és ideal, sinó ben material: esdevé un lloc on hom no pot viure ni comunicar-se. És la causa de la reflexió que molts pares de ciutat es fan a les ciutats: “no vull que el meu fill creixi en una metròpoli”. Normal. No han idealitzat el camp, sinó que pateixen la aplastant realitat del ciment, el soroll i la soltat multitudinària.
Es cert que les nostres dinàmiques cada vegada son més assumibles, però precisament perquè cada cop s’apropen més a les dinàmiques de la metrópoli.
I insisteixo, no he parlat de comportaments, de maneres de ser o de persones: he parlat de dinàmiques: si és vol entrar en debats que jo no he invocat, com a mínim que sigui en els termes exposats reiteradament perquè pugui haver-hi un interlocutor.
Ara negar que existeix una diferencia entre metròpoli i camp o comarca o com et plagui dir-li, perquè “les dinàmiques es donen alhora i a tot arreu” és com asseure’s a la via negant al existència dels trens: un joc del llenguatge, un altre debat poc interessant, sobre el que podríem passar nits xerrant fins que el tren passa.
Finalment: estic molt encuriosit per saber quina és la finalitat dels assalts del Hiram. ¿On vols anar a parar? ¿Què cerques, què defenses, quina estratègia hi ha en el teu discurs? Jo ja t’ho vaig dir amb la millor cortesia de la que soc capaç: intentava, sigui com sigui, evitar que lluites fratricides entre col·lectius i persones amb afinitats anessin a norris. Sembla ser que no ho aconseguim. No has ajudat gaire en aquest sentit, Hiram, malgrat que podries haver estat una mica més valent i explicar, per exemple, quin és el teu cas particular. Però és més còmode, sembla ser, mantenir immaculada la anarcoreputació derrera de falsos debats i anacrònics draps negres.
Insisteixo: jo cercava generar debat entorn a la unitat del moviment berguedà que perillava. Ara aquest trencament sembla aprofundir-se amb el pas del temps. Per si vols entrar de una vegada per totes en el debat. I insisteixo ¿Quin era l’objectiu de les teves respostes tan inexplicablement descarnades?
Com suposo que ningú no haurà llegit aquest pesat comentari sencer, nomes em queda saludar a qui fins aquí hagi arribar.
Salut i mort als dogmatismes, encara que siguin negres.
El Convers
Ah, i oblidava,
l’article de Pantera Negra és de les pitjor coses que es podrien haver publicat, tan des del punt de vista analític com polític. Parlar en un mateix pàrraf de les CUP, de CxP i de Hitler és fer prova de la més dramàtica mediocritat. En altres temps l’hauria acusat de provocador, però avui estem fatal i potser no és ni això…
Trobo inexplicable però que la redacció del pèsol li hagi dedicat una pàgina sencera d’actualitat.
Afortunadament no tothom reprodueix aquestes dinàmiques que res de bo no aporten a la lluita per la transformació radical de les relacions socials. Aixó com a mínim hauria de fer rumiar.
Si us plau, no cerquem el premi a la buida radicalitat.
Convers
Benvolgut Convers, ja se que t’adreces a l’Hiram i també sé que aquest debat no serveix absolutament de res i també sé que no em convenen aquestes capullades, però que hi farem sóc un viciós i em disposo a respondret alguns punts del teu darrer comentari:
La divisió entre les persones i grups de persones que resisteixen a l’autoritat i a l’explotació (Estat i Capital) no ve donada tant per les tradicions decimonòniques com per les pràctiques de resistència utilitzades (poden coincidir o no amb les tradicions que dius) i en aquest sentit el cas de Berga n’és un exemple. Hem parlat altres cops d’això, de fet sempre parlem d’això tot i que sigui pesat (també a un fil del Berguedà Llibertari: http://www.berguedallibertari.org/wordpress/?p=173#comments).
Insisteixes en que l’anarquisme és la cosa més dogmàtica, anacrònica, decimonònica i autoritària del planeta i en contraposició proposes la “UNITAT” (de les diferents tradicions de pensament que donen suposades alternatives al sistema de dominació). Una unitat demagògica que traduïda vol dir subordinació dels uns (nosaltres: els incontrolats, els que no obeeixen les directrius, els dissidents fins i tot de la suposada dissidència…) als altres: la vanguarda que ens ha de guiar pel bon camí. Doncs jo no és només que no vulgui saber res d’aquesta unitat sinó que nego que les diferències vinguin donades solament per les idees i torno a afirmar que vénen donades principalment per les tossudes pràctiques.
Dir que la teva voluntat en iniciar aquest debat era evitar lluites entre germans em sembla com a mínim d’una ingenuïtat empalagosa i a sobre acusar l’Hiram de no col·laborar en la teva noble causa de tenir cura d’una “Unitat”, que mai no ha existit, hem sembla d’una mala llet a tenir en compte.
Finalment, pel que fa a l’article del company Pantera Negra, qui coneix la publicació sap, d’una banda, que per desgràcia no és el pitjor article que s’hi ha publicat ni és clar, tampoc és el millor. Pots estar d’acord o en contra de l’anàlisi, però no diu cap tonteria. Jo estic d’acord amb les grans línies de l’article, és una crítica senzilla, entenedora i amb cert humor sobre la darrera farsa electoral que ens han fet partir. En tot cas, a mi m’encanta que al pèsol hi hagi articles que m’agradin i articles que no m’agradin. No vull que m’agradin tots. No vull un món UNITARI. El que és inexplicable és que trobis inexplicable que aparegui un article crític contra el sistema polític i contra les eleccions en una publicació llibertària. Podia aparèixer o no, però en tot cas no és tant estrany que aparegui, no?
Un dia ens expliques, si de cas, quines lluites per la transformació radical de les relacions socials hi ha a Berga per exemple, i quan han estat unides i per a què…, francament, això crec que t’ho has imaginat. No cal, si vols, que insisteixis en com s’ha trencat la suposada unitat, això m’ha quedat clar: ha estat pels anarco-dogmàtics aquests tant dolentots que no fan bondat. Tant fals com tranquilitzador. Ara sí, puc dormir tranquil. Salut!
Convers,
La teva actitud m’ha fet avorrir el debat que podria haver sortit, i començo a pensar com el company Pep i tu que aquest debat no serveix de res.
A veure si t’entenc… Fa un temps vaig llegir “Les partícules elementals”, una novel·la de Michel Houellebecq (la recomano). En un moment de la història un vell activista del Maig del 68 comenta que un dels problemes d’aquells dies era el narcisisme que professaven una bona part dels seus participants: individualment necessitaven el reconeixement i adoració dels altres alhora que esperaven que els debats giressin al seu entorn i en els termes que proposaven, enlloc de fer-ho a l’entorn de la qüestió en debat. Aquesta actitud crec que és la teva: necessites que et donin la raó? que et diguin que la teva proposta teòrica no té cap escletxa per sentir-te millor?
Suposo que és per això que et mantens en la teva tossuderia de no voler entendre el que he escrit en els dos anteriors articles. Que quin és l’objectiu del què hi deia? Em sembla que és evident: qüestionar la base epistemològica de la teva proposta, que crec errònia, amb la voluntat de millorar-la, i després ja passaríem a construir la teulada (que, con ja he dit tantes vegades, en part hi estic d’acord). Em sorprèn que no ho vegis, i no crec pas que segui una qüestió sense importància, sinó fonamental.
Un exemple gràfic del que faig: posem pel cas que un cristià vol debatre com fer per millorar els actes caritatius. Davant d’això hi ha diverses opcions: una, entrar a discutir les maneres per millorar-los (és a dir, discutir el tema de debat); o, una altra, qüestionar-se el significat de la caritat, a qui va dirigida, qui la fa, amb quin objectiu (discutir la base epistemològica sobre el tema de debat). (També hi ha una tercera: passar, és clar). La primera, implica explícitament estar conforme amb les desigualtats socials i les relacions de domini, i mantenir-les a través de la caritat; la segona, pel contrari, no les accepta a priori per injustes i autoritàries. Personalment, aplicaria la segona.
Un altre exemple, històric i prou conegut: el debat entre Marx i Bakunin era d’aquest segon tipus. No discutien els detalls sinó sobre què es construïa la proposta marxista. Espero que ara t’hagi quedat clar.
Per cert: “panarquisme” no és el que creus que significa. No és l’aglutinació a l’entorn de l’anarquisme (això seria pananarquisme; i vindria a ser la tendència “plataformista” de l’anarquisme). “Panarquisme” és una altra cosa; de fet, vol dir moltes coses, però una no és la que creus.
Per cert 2: si desitges saber quin és el meu cas particular, et remeto a la primera de les meves respostes.
Per cert 3: així que és falsa la distinció entre anarquisme, comunisme i independentisme, pel fet que s’oposen al capitalisme? Vaja… llavors, tampoc hi ha distinció entre l’anarquisme i el cristianisme, ja que ambdós critiquen a la ciència i la tecnologia? És curiós, perquè les crítiques que fan són molt diferents.
Si és una llàstima, el debat no dona fruits, sobre aquest punt si estarem d’accord i serà, de nou una llàstima.
No respondré als articles perquè no anem enlloc. Està ja tot dit i alhora hem dit (tots plegats) ben poca cosa.
La ràbia que sento i que no em trec de sobre (perquè no ho desitjo) és que encara no es vol parlar del problema que desitjava assenyalar. Tan és. O no.
En tot cas, la “unitat” és una altra paraula, ens perdem en les paraules com si tinguessin un sentit universal, inamovible. No li vols dir “unitat”, digues-li “coordinació”, “articulació”, a mi les paraules em son ben igual, son dibuixos, sons, esguixades, gargots que nosaltres omplim de sentit en un context i no més.
Peró sols no podem i sols no podeu, sols no podrà ningú. Ni tan sols hi ha un guettho, tan de bo n’hi hagués un. Sols no podem, sempre ha estat així i no ho canviareu pas ara oi? Pensar d’una altra manera seria, com a poc, pretensiós. I trobo pretensiosa la línia adoptada per una avantguarda en el foment de la divisió. La “unitat” per tornar al vocable, potser no agrada, però això de “divideix i guanyaràs” sempre ha estat un leif motif del poder contra les classes populars. Si no t’agrada la unitat pep, com a mínim no alimenten (tots pelgats però cadascú per separat també) les divisions, et sembla?
Sobre el tema que em donin la raó, com vols que et digui Hiram, si de veritat penses que és el que cercava… No sembla que hagis llegit amb prou atenció allò sobre el que he insistit durant tres textos, i sembles cercar ara arguments ad hominem. És com dir que les meves propostes no som bones perquè tinc un gra al nas. El pep si que ho ha entès, però només per refutar-ho. No vull la raó: m’agradaria de tot cor que s’acabin les divisions que trobo falses, estúpides, absurdes i que només aprofiten als poderosos i els dogmàtics. Cosa que sembla impossible, ja veieu: Tristesa.
Ah, i hem reafirmo sobre la indigència intel·lectual del text de Pantera. Si no és el pitjor que jo he llegit, m’ho ha semblat, clar que la meva opinió val el que val tan com escuradents reciclat, però tenia ganes de dir-ho, si és que encara puc (que veig que si i ho agraeixo).
Per cert, penseu que els anarquistes no actuen com avantguarda? Que valgui com a pista per una autocrítica.
I plego perquè ja tinc més la sensació de defensar la meva persona (que, francament hiram, me la bufa bastant comparat amb el tema de la divisió) que les meves idees. Insisteixo que els arguments at hominen marquen la fi dels debats. Malgrat això, et felicito per les teves lectures.
Salut i plors llibertaris
Convers
Salut companys
no tinc els recursos dialèctics ni la solvència intel.lectual per rebatre la majoria dels arguments aquí esgrimits (és tard i les voll-dams no són inòqües).
Per unitat entenem la complicitat que es respirava a Berga durant cert temps i entre certa gent (som pixapins i portem poc aquí)
A Berga hem après a parlar amb diferents persones (no només els nostres amics de bar-cap de setmana) de temes socials. A Barcelons mai havia trobat aquesta complicitat amb la gent. Em comforta més que una senyora de 70 anys s’interessi per la meva (i la de 22 més) multa que no un “amic” de dissabte a la nit
Mort als rols i als esteorotips i quI no tingui pràctiques i dinàmiques autoritàries que tiri la primera pedra, i la IDEA esta una mica falta de pràtica, darrerament així que prou de sectarismes o visca la contradicció!
Amunt les que lluiten (sigui on sigui que lluiten)…de carrers n’hi ha de tot tipus!
m’estranyaria molt que a part del convers, l’hiram o el pep algú més seguís un debat tant pesat com aquest, a mi prou m’ha costat arribar fins aquí sense caure rodó, així que aniré al gra.
1-Convers, el teu objectiu és la unitat entre col·lectius o almenys la queixa per què ho estan poc . Jo no pertanyo a cap col·lectiu així que no m’importa gens si ho estan o no. La meva forma de pensar que no objectiu és la de no voler sentir ni parlar de partits polítics ni del sistema polític actual. Per mi o hi ha una assemblea on puguin participar-hi tots els ciutadans de forma directa o res. Tots els partits polítics que juguin en el sistema actual em semblaran igual i per tant seran oposats a la meva forma de pensar, sigui la Cup o un altre.
2- Respecte a la qualitat del meu article no sóc jo qui ha d’opinar, però diu el que penso, no té faltes d’ortografia, és “curtet” i lleuger de llegir,i ha fet enfadar a qui volia que s’enfadés, per mi perfecte. L’únic que et puc assegurar i de bona tinta és que el teu primer article sobre el metropocentrisme no volia ser publicat pel consell de redacció degut al poc interès analític, ús excessiu de cultismes que no venien al cas barrejats amb faltes ortogràfiques flagrants i a la mandra que fa llegir-lo. Si s’ha publicat és més per amistat que per qualitat, abans de criticar als altres informa’t millor.
Salut
Sé que és molt llarg el que he escrit, disculpeu-me. Intentaré centrar-me en els termes fixats pel Convers per al debat. Per a que no hi hagi confusions, entenc que la construcció argumental del Convers és:
Primer:
és necessària una coordinació o unitat dels diferents col·lectius i moviments, independentment de la seva ideologia, i basada únicament en funció d’objectius compartits
Segon:
s’arriba a aquesta conclusió partint del fet que les diferències entre col·lectius i moviments són falses i, per tant, pretesament reals
I tercer:
són falses perquè, entre d’altres raons, estan induïdes per dinàmiques pernicioses de la ciutat, com són l’alienació, l’individualisme, el consumisme, el control social…, i que són traslladades a la resta del territori
Si és així (i corregiu-me si no ho és) no estic d’acord amb tal argumentació. De forma inversa a la construcció anterior reflexiono el següent:
Primer (i ja he entès que aquest tema no interessa):
- si la ciutat és un subjecte ideal, com s’ho fa per materialitzar aquestes dinàmiques?
- si la ciutat és un objecte material, on estan els seus límits?
de totes maneres la ciutat sembla no ser un subjecte material, per tant només actua com a mitjà per a canalitzar aquestes dinàmiques, les quals estan pensades i executades per una sèrie d’agents capitalistes, estatistes, autoritaristes…
si és així, ¿aquests agents (que van des d’un polític o un empresari fins al meu veí que estova als seus fills) no estan situats per tot el territori (ciutat i comarques incloses)? (de manera que tant la ciutat com les comarques són mitjans per a canalitzar l’alienació, l’individualisme, el control social…)
Segon:
independentment d’on s’originin aquelles dinàmiques, com s’arriba a concloure que són les responsables de crear falses diferències entre ideologies?
Més aviat, em sembla que aquestes dinàmiques el que produeixen són diferents respostes (com les donades per l’anarquisme, el comunisme…)
Tercer:
- com es conclou que els objectius comuns entre ideologies demostren que les diferències són falses?
- només els objectius defineixen la ideologia? no ho són també la base teòrica i els mitjans i, per tant, les raons que porten a definir aquells objectius? Si és així, diferents col·lectius poden tenir uns objectius comuns, però les raons per les quals els volen aconseguir són molt diferentes (inclús oposades)
- si només són els objectius el que importa, ¿què impedeix dir que no hi ha diferència entre anarquisme i cristianisme (que, repeteixo, per exemple, s’oposen al cientifisme, però per raons diferents)? I què impedeix dir que no hi ha diferència entre anarquisme i capitalisme, quan els dos busquen la llibertat individual (tot i que cada un l’entén de manera diferent)? Això porta a la paradoxa següent: si no hi ha diferència entre anarquisme i capitalisme, per què l’anarquisme combat al capitalisme (i a l’inversa)? o com justifica la seva oposició?
I quart:
- per què és necessària la col·laboració entre col·lectius i moviments antagonistes? Ni donat el cas que no existissin diferències entre ells, això no justificaria prou la seva unitat ni col·laboració.
Crec que s’aposta per la col·laboració com a mecanisme per a solucionar la falta d’eficàcia dels moviments antagonistes en front a l’autoritarisme. Però aquesta manca d’eficàcia no crec que se solucioni per mitjà de la unió, ja que no és pas la desunió el que la provoca. En la meva opinió el que la provoca és el coneixement insuficient dels mecanismes de poder i domini, en quant que són molt més amplis i estesos del que les teories marxistes, anarquistes,… clàssiques expliquen (i que en molts àmbits continuen sent les dominants). Per exemple, i utilitzant els conceptes de Foucault, moltes de les anàlisis continuen basant-se en l’esquema de la societat disciplinària, quan aquesta ja ha estat superada per la societat del control; (d’altres també es continuen produint per mitjà de mètodes analítics dicotòmics, quan s’ha demostrat que són un mecanisme de domini). En tot cas, aquest desfasament entre la realitat i la seva anàlisi provoca que els objectius marcats i els mitjans utilitzats no siguin els més adequats. Paral·lelament, també queda palès pel fet que en general les experiències recents de col·laboració no han dut a una millora de l’eficàcia (tot i que sí de l’eficiència).
Per tant, em sembla que el que realment és important no és discutir sobre si s’ha de produir una col·laboració o no, que de totes maneres ja es produeix sigui on sigui, sinó entendre clarament a què ens oposem, per a poder construir teories i estratègies efectives.
Dir això no equival a dir que no estigui d’acord en l’establiment d’una certa col·laboració, per qüestions pràctiques i estratègiques, entre diferents col·lectius en matèries comunes. La col·laboració, que pot incrementar l’eficiència, ha d’implicar el reconeixent sempre de les diferències existents (que crec que són prou reals i no simplement preteses) (i reconèixer la seva existència, no és negar que siguin utilitzades per l’autoritarisme), i que es produeixi de forma igualitària (i, d’acord amb el Pep, no de forma que un col·lectiu estigui supeditat a l’altre).
Salut
ostia “el consell de redacció del pesol…”, ara si que flipo…ja veig que aquesta publicació tampoc és el meu lloc. bye,bye.apa Salut!
Tractant de respondre a la última aportació del Hiram, intentaré ser tan sintètic i clar com ell ho ha estat, però no sé si ho aconseguiré. Seguiré els tres punts de l’esquema que ha presentat -que és net i ha estat exposat amb claredat-, tot intentant respondre a les múltiples preguntes que ha fet, així com fonamentar els motius de la meva divergència. No serà fàcil ser breu. Malgrat tot, com que no vull excedir-me en l’espai, no podré entrar amb tota la profunditat que desitjaria.
Primer: el tema metròpoli/món rural, que si m’interessa personalment, malgrat pensi que no conté la clau del debat actual, encara que potser guarda elements importants per l’anàlisi… És un punt en el que diferim amb força però que ens desvia.
La ciutat és, tal i com l’entenc, una realitat econòmica, política i social. De fet penso que actualment, la ciutat és el centre simbòlic i geogràfic de totes aquestes dinàmiques. Això té, entre moltes altres, una explicació: quan pràcticament la meitat de la població del principat viu a la metròpoli, s’explica que les seves dinàmiques –econòmiques, existencials, discursives, socials- s’imposin sobre les altres. I no només les dinàmiques, també les tendències i les modes (no només del vestuari). En aquest sentit probablement la metròpoli sigui un subjecte ideal i un objecte material, els límits de la qual només existeixen en tant que subjecte ideal, com passa amb tot (¿on situes el límit atòmic de qualsevol objecte material?). A tall d’exemple, Barna s’assembla més a Nova York que a Navarcles i es triga més en arribar a Ull de Ter que a París. I el flux d’habitants, transaccions i tendències que es mou d’una metròpoli a l’altre és molt superior. Molt superior. No són doncs els ‘agents’ el que centro (Hiram), sinó les dinàmiques, les lògiques, les relaciones, els costums. La ciutat no té límits, si de cas, té llindars (‘seuils’ deuleuzians) i estableix una xarxa dels que el món rural queda marginat; tanmateix els mètodes per mantenir la dominació no són els mateixos. Deixem-ho estar però el tema és interessant, sense dubte.
Segon:
Les diferents respostes que es donen a la dominació del ‘l’imperi’ no estan, com dius més endavant, afinant l’anàlisi de la nova situació de dominació creada arreu del planeta. Ja se sap que penso que la resposta comunista i anarquista son respostes pensades en un altre marc de relacions econòmiques i socials, concretament del final del segle XIX i principis del XX. La modificació de la estratègia de dominació sobre la vida i la força de treball a dia d’avui, així com de les seves resistències, fa que les teories decimonòniques hagin de ser revisades. No penso, contràriament al que m’has atribuït, que ‘els objectius comuns entre ideologies demostren que les diferències son falses’, sinó que els temps ha fet que les construccions teòriques s’han tornat ideologies, és a dir, dogma etern en paraules efímeres que es punxen en una caixa de papallones pels anys dels anys amen. Els llibertaris no podem quedar presos d’una teoria que necessita urgentment d’una actualització que faci tremolar tot l’edifici teòric (…ni els comunistes, ni els indepes, etc.). Les teories han d’explicar realitats i no al revés. En aquest sentit crec que les nostres teories del passat no poden donar respostes a l’actualitat, cosa que sembles compartir per moments, si no m’equivoco.
Així doncs, no serien “els objectius el que defineixen ideologies”. A més, caldria saber si sabem encara de quins objectius. No sé ni si tan sols això tenim clar, avui. Què cerquem? Una revolució social a través d’una guerra civil? Una insurrecció armada al segle XXI? Una multiplicació irreversible de “projectes A”? No hi ha la claredat del segle passat. Les portes estan obertes, però el camí no s’estén encara sota els nostres peus i el problema del nostre temps és que no tenim clar on ens volem dirigir, ¿pot ser?
Per això, potser, ara el que marca (o hauria de marcar, o podria marcar o proposo que marqui) la pauta d’una nova composició de les lluites no són tan les teories o els objectius diluïts i difusos en els temps que vivim, sinó una qüestió d’afinitat. Més enllà del grans relats, amb qui sentim afinitat? Amb els cristians i els grans capitalistes o amb els companys de lluita? Des d’aquí, no sembla difícil respondre a aquesta pregunta. És per això que el desenvolupament del segon punt que fas en termes d’objectius em sembla allunyat de la realitat que, personalment, jo visc (ni puc ni vull pretendre més). En aquest sentit, no ‘justifico’ les oposicions, sinó que les visc en la pròpia pell, així com les complicitats.
Per què és necessària la col·laboració entre col·lectius, preguntes. Doncs perquè estem en un moment baix de la resistència a la piconadora capitalista. Perquè les meves afinitats les trobo en gent que participa de diferents col·lectius de diferents colors. Perquè les diferencies que trobo entre els meus companys i companyes em semblen fruit d’elements que poques vegades responen a la realitat de la dominació. Perquè “sols no podem”. No sé si és per eficiència o eficàcia, no ho sé, però vaig de la mà de la gent amb la que visc d’una altra manera, construeixo una altra quotidianitat, perquè com em va dir un anarquista veterà, “la revolució comença a casa nostra” i llavors més val no tirar pedres contra la pròpia teulada ni la del veí amic.
Pel que he explicat (o intentat explicar, més aviat), no puc reconèixer aquestes diferències entre col·lectius (determinats col·lectius, evidentment, hi ha un límit) amb la claredat que alguns ho fan. Paraules, paraules, paraules deia el turmentat Hamlet en demanar-li la gent que llegia. Puc reconèixer diferències en els discursos de referència, però no en les realitats quotidianes, en tot cas les meves. No tinc cap problema en recolzar unes cup locals formades per companys en assemblea, no tinc cap problema en recolzar una ocupació, no tinc cap problema un moviment anarquista colpejat. Si deixés de fer-ho sota el paraigües d’unes diferències existents en el terreny de la teoria, penso que cauria en un dogmatisme polític que m’allunyaria de la que sé que és, perquè així ho visc, la meva gent. No són els grans constructes teòrics el que m’apropa o no de la gent, sinó la manifestació quotidiana dels seus valors ètics, polítics, socials.
A banda d’això, encara no he vist la supeditació d’un col·lectiu afí a un altre, afortunadament, perquè el respecte encara hi és. Cada assemblea és sobirana: autònoms sempre, autistes mai. La coherència absoluta només és possible en la absoluta soledat.
Perdoneu l’extensió i la falta de claredat. Torno a demanar perdó per l’extensió sé que es fan esforços en aquest sentit però no m’ho atrapo…
Salut.
P. S. :
(A un altre nivell, i també en clau foucaultiana, cal assenyalar que una construcció teòrica es posa a prova en veure la seva aplicació real, social. Aquesta “contrastació” és essencial per tal de comprendre realment com funciona un dispositiu teòric. I el pensament semiòtic, o semiològic, si és una tècnica per aproximar-se a l’ estudi dels fisiocrates, de l’ humanisme o del liberalisme, també pot servir per aproximar-se a les nostres teories crítiques. Ja tenim, a més, una certa distancia envers elles, una distancia no gens menyspreable de més d’un segle amb no pocs canvis. Tenim la possibilitat de veure i viure el pensament anarquista des de la postura llibertària: sense esclavitud a les categories conceptuals, trencant les lleis del llenguatge, car el llenguatge és sempre lleis i la nostra realitat social, les nostre afinitats reals no són en les lletres: és des d’aquí d’on hem de ser els creadors del nostre llenguatge teòric. La tradició (també l’anarquista) sense creativitat dóna peu a una erudició acumulativa amb poca connexió amb la xarxa social real, corrent el risc de caure en politiqueria pseudosabionda. Que ningú es doni per al·ludit perquè no hi ha cap intenció d’al·ludir ningú excepte un fet sempre possible en el territori de la reflexió teòrica. Només traçant noves línies teòriques podrem construir moviment, “creant-se creant” allò social, no podem adorar textos i conceptes del que som hereus: el preu és la renúncia a descobrir móns nous, la nostra pròpia realitat social. 1936-2007, prou de les analogies a palpentes, de fosques idees entrecreuades fins esvair-se del que vivim cada dia. Les construccions teòriques són, segons la vella imatge, capses d’eines per comprendre la nostra realitat. L’activisme doncs, no vol fossilitzar-se en models passats, tancats (com tot model teòric ho fa necessàriament) en els paràmetres d’una realitat passada. La pràctica política concreta que se’ns dóna doncs, ha de plantejar sempre l’actualització de les nostres tradicions culturals, i mai a l’inrevés. L’aposta és ser partidari de la vida, les afinitats reals, les complicitats, les amistats i no dels plaers de les biblioteques, els textos i les teories. No podem ser deslleials a les nostres afinitats reals per tal de ser-ho a una tradició teòrica qualsevol. El llibertari ha d’anar molt a poc a poc si arriba a aquest punt. Dogma i llibertarisme son incompatibles i no podem romandre esclaus d’una determinada concepció teòrica de la llibertat.)
salut
Orgull perifèric,
dignitat suvurbial.